Passa al contingut principal

Reflexions animalístiques


Durant la meva trajectòria vital he tingut com a companys de viatge (no dic de companyia perquè entre aquesta categoria la legislació vigent només hi contempla gossos, gats i fures) un ample ventall d'animals que m'han fet (i em fan) el trànsit més agradable: Tortugues de terra (quan la graeca no estava qualificada d'espècie en perill d'extinció), canaris de colors ben variats, tortores de cap de setmana (al cole tenim fauna i el cap de setmana ens tocava, de forma rotatòria, cuidar-los a casa), conillets d'índies, peixos poc comestibles, hamsters amb una capacitat reproductiva simplement increïble, pollets que esdevenien pollastres (i ara què en fem?), gats de marca o sense i, preferentment, gossos (i dins la preferència guanya per golejada el setter irlandès). Fins i tot he arribat a coexistir amb diferents varietats de rèptils (serps de diferents mides per posar un exemple). No, mai he considerat casa meva com una extensió del zoològic, simplement m'agraden els animals i gaudeixo amb la seva companyia. Així si,amb el pas del temps he anat descartant la fauna que requereix d'un hàbitat específic en format gàbia (per allò que un és un fervorós defensor de la llibertat) i m'he centrat en aquells que tenen capacitat de voltar, de forma autònoma, pels diferents racons de l'habitatge on convivim (deixem-ho en gossos, tot i que la meva predilecció per les fures més d'una vegada m'ha fet plantejar la possibilitat de tenir-ne una però, de moment, s'ha quedat en intent), prescindir dels comerciants que es lucren amb la tràfic legal d'espècies animals i recórrer als refugis d'animals abandonats per propiciar una segona oportunitat (d'aquí va sortir l'Argos, un meravellós setter irlandés que malauradament ja no està entre nosaltres), fet que continuaré fent fins a la fi dels temps (crec!).

No soc, ja us ho podeu imaginar, un talibà de la matèria. És a dir, respecto els animals, me'ls estimo amb bogeria, els alimento, cuido i respecto les més elementals normes de convivència ciutadana estiguin o no fixades en una ordenança de tinença responsable d'animals domèstics, però ser diferenciar, encara, entre éssers humans i altres espècies i prioritzo la meva respectant les altres. Aquesta reflexió bé a tomb perquè l'altre dia vaig descobrir que algú havia penjat al facebook (ja no recordo qui, demano disculpes al respecte) un article que vaig guardar perquè aportava llum (més o menys intensa en funció dels ulls amb què es vulgui mirar) a una qüestió sobre la que més d'una vegada he reflexionat: el tracte que donem a les nostres mascotes. Reconec que de l'autor no en coneixia absolutament res però sembla ser que domina la matèria i en té experiència professional (de fet, com tants altres). 

En tot cas, i que els talibans em perdonin, crec que fa un plantejament força coherent quan explica que hi ha una tendència clara d'humanitzar als animals (amb el seguidisme que en fa la generació d'oportunitats de negoci per part d'uns quants espavilats) i que aquesta postura ens pot fer perdre de vista les seves necessitats en tant que espècies amb necessitats físiques i psíquiques concretes. No dic, ni de bon tros, que ho fem de forma conscient ni tampoc soc tant estúpid per plantejar-me que pretenem perjudicar-los però si que més d'una vegada m'he qüestionat si no avantposem les nostres necessitats a les seves. La conclusió: uns i altres ens hem de fer feliços compatibilitzen necessitats. Això si, mentre reflexiono seguiré compartint la meva vida amb aquells de quatre potes que m'estimo.

Res, que avui m'he llevat reflexiu (entre les moltes disciplines que m'agraden també hi podeu incloure la filosofia) i d'alguna o altra manera aquest fet s'havia de traduir en el meu bloc.

PD: La foto que avui acompanya aquest post és la Creta. 17 anys us contemplen...

necessitat

f. [LC] Qualitat de necessari. La necessitat de treballar per a viure. 
f. [LC] Allò de què hom no pot passar-se, no pot prescindir. Alimentar-se diàriament és una necessitat ineludible. Hem d’atendre les necessitats d’aquests infants. 
 [LC] fer de la necessitat virtut Donar-se el mèrit de fer volenterosament el que hom ha de fer per força. 
 [LC] de necessitat loc. adv. Necessàriament. La seva malaltia era mortal de necessitat. 
 [LC] de primera necessitat loc. adj. De què hom no pot prescindir. Tothom està d’acord que el pa i la llet són articles de primera necessitat. 
f. [LC] Mancança del necessari per a viure. La necessitat m’obliga a demanar-vos aquest ajut. 
f. [LC] L’anar de ventre, l’orinar. Tenir una necessitat. Fer les seves necessitats. 
 [LC] [ZOA] [MD] necessitat natural Necessitat13 1 
f. [FS] [LC] Impossibilitat de deixar d’ésser o d’esdevenir. Necessitat metafísica. La necessitat d’una conseqüència.

necessitat-ada 

adj. [LC] Que necessita. És un noi necessitat de comprensió. 
adj. i m. i f. [LC] Que manca del necessari. Ajudar els necessitats.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PAU

Fa dies que per esmorzar, dinar i sopar (també podria incloure-hi vermut, berenar i ressopó) menjo PAU, que no en pau. Mitjans de comunicació convencionals i xarxes en van més que plens i plenes. Que si aquest any la selectivitat (m’agrada més el terme clàssic que no l’abreujat) se celebra tals dies, que si hi concorren tants alumnes, que si l’estrès del pre i el post, que si que si les preguntes són fàcils o difícils, que si l’Administració l’ha cagat amb aquella o altra pregunta... Prou, collons!!!! Que després ens queixem si les noves generacions no saben fer ni la o amb un canuto i viuen en i de la sobreprotecció. I no m’estranya si donem importància de vida o mort a un tràmit que, vistos els resultats, la immensa majoria d’estudiants que s’hi presenten aproven sense despentinar-se (un 97% l’any passat) i poden accedir tranquil·lament als estudis que han escollit en primera instància. Tant costa tractar un fet com aquest amb normalitat i amb menys rebombori i estridència mediàtica?...

I si ho provem amb humor?

En època de sentiments a flor de pell i de raons exiliades i/o empresonades per no contradir el què surt del cor (o del fetge, que mai se sap d'on provenen els efluvis més primaris!) pocs recursos queden per parapetar-se davant una realitat convulsa. En el meu cas només puc recórrer al de sempre: aquella versió de l'humor que m'agrada practicar (gràcies mestres britànics!), ben carregada d'ironia o, com diuen a ses illes del Regne Unit, de negror, que es resumeix en un " enfotre-se'n del mort i de qui el vetlla " començant, això sí, per un mateix entès com un tot (actes, contradiccions, aspecte...), que tampoc es tracta de ser un foteta però a mi que no em toquin (un capullo integral, vaja). Fa temps vaig descobrir, suposo que per accident, que era una fantàstica manera de sobreviure a infortunis varis i dotar-los d'una nova dimensió per fer més suportable una realitat no sempre volguda ni tant meravellosa com ens plantegen els best seller de l...

Crònica d'un cara a cara

Ahir, a poc menys de dos quarts de 10 de la nit em vaig escarxofar al sofà, just davant la tele, disposat a veure el cara a cara entre la Marta Rovira (ERC) i l'Inés Arrimadas (C's) que en Jordi Évole va tenir a bé proporcionar-nos a través del seu programa estrella "Salvados" (La Sexta). Ho vaig fer amb dues neurones activades: la que correspon a la meva faceta de potencial elector i aquella que involuntàriament espurneja en tant que, en el passat, més d'una vegada em va tocar fer d'assessor al candidat de torn en debats varis. Francament, si en aquesta darrera faceta m'haguessin encarregat la feina de donar un cop de ma en preparar a la Marta Rovira li hagués recomanat no acceptar l'envit (hi tenia més a perdre que a guanyar i la seva fluïdesa en la llengua de Cervantes no és precisament la més adient) i si no m'hagués fet ni cas (molt probable. La tele és la tele) m'hagués escarrassat a convèncer-la per dedicar unes quantes hores a prep...