Passa al contingut principal

Amors de tota la vida




Tinc un amor platònic. Fa anys que mantenim una relació estreta i interessada. I, com tota relació, de tan en tant tenim alguna que altra batussa per motius aliens a la nostra voluntat i atribuïbles, en la majoria dels casos, a desavinences amb la seva família. Jo crec que no l'estimen i el mimen prou. I ell se'n ressent i m'ho fa patir. Ens ho fa patir, per ser més exactes, perquè aquest és un amor compartit.

El vaig conèixer fa molts anys, tot i que al principi la nostra relació era esporàdica. Ens veiem algun diumenge, de bon matí, quan amb la família anàvem fins a Tordera a tafanejar pel mercat i sobretot a practicar allò que tant m'agradava (i m'agrada): un bon esmorzar de forquilla! Tornàvem a casa carregats amb un immens pa de pagès (desconec si la fleca, un espai francament rònec, encara existeix però només de pensar-hi se'm fa la boca aigua), multitud de derivats del porc comprats a Can Pocalló (uffff, els anys han passat però al meu paladar encara està impregnat del gust de les botifarres cuites que feien i em resisteixo a provar-ne d'altres que no em retornin a la infantesa. Conclusió: em toca anar-les a comprar a Can Ciano d'Argentona o a Canet, a la Mundeta), amb un munt de bosses curulles de mongetes seques de tot tipus (ganxet, genoll de Cristo, Santa Pau, vermella...) i, de tant en tant, amb un membre més que s'incorporava a la família (valguin com a exemples algun que altre pollet o un cadell de perdiguer. El xai me'l vaig perdre, va ser idea del meu pare quan jo encara no havia nascut...).

En fi, un bon començament per un idil·li que s'ha prolongat fins a l'actualitat i que no té previsió d'aturar-se. Que m'ha vist créixer i per les seves finestres m'ha permès copsar els matisos de la transformació d'un paisatge prou conegut: el Maresme lliure i tropical. Que es va mantenir estable en l'etapa universitària. Que ha perdut pistonada en la professional i que en la personal ha estat un company infatigable d'aventures, converses, lectures, mirades, arrambades, sotragades i alguna que altra trepitjada o semi-desmai fruit de l'excés d'humanitat. 

I deixeu-m'ho dir, aquest ha estat un amor primer directe, després semidirecte i de fa un temps només amb parades. Convuls quan s'ha aturat dins del túnel, lent per les llevantades i aturat massa sovint sense explicacions.

Postdata: Si alguna ànima caritativa vol revifar el meu amor platònic, un xic d'inversió en rodalies seria benvinguda. Gràcies per avançat!

tren 


m. [LC] [TRG] Conjunt d’estris, màquines, etc., que s’empren per a una mateixa operació. Un tren de laminar. 
 [LC] [DE] tren d’artilleria Conjunt de soldats, vehicles, animals, etc., per a transportar l’artilleria. 
 [TRG] tren d’aterratge Conjunt d’elements que permeten a un avió de dur a terme les operacions d’envol i d’aterratge. 
 [EL] tren d’ones En electròn., grup d’ones successives. 
m. [TRG] Successió de vehicles remolcats. 
m. [LC] [TRG] [OP] Sèrie de vagons enllaçats els uns amb els altres que, arrossegats per una locomotora, condueixen passatgers o mercaderies d’un punt a un altre d’una via fèrria. Enganxar la màquina o locomotora a un tren. Un tren de passatgers, de mercaderies. Un tren mixt. Un tren ràpid. Un tren directe entre Barcelona i Girona. Agafar el tren. Perdre el tren. Escapar-se el tren. 
 [LC] [TC] tren correu Tren que porta la correspondència. 
 [LC] tren de càrrega Tren de mercaderies. 
 [OP] [TRG] [LC] tren exprés Tren que es deté solament en les estacions principals del trajecte. 
 [LC] [TRG] tren òmnibus Tren que porta cotxes de totes classes i para a totes les estacions. 
 [TRG] [OP] [LC] tren tramvia Tren que s’atura a totes les estacions. 
m. [LC] Manera de viure amb més o menys de luxe. Aquella família, porten un tren, que no sé com el poden sostenir. 
m. [LC] Manera de portar una cursa o un joc esportiu, quant a la seva velocitat, intensitat de joc, etc.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PAU

Fa dies que per esmorzar, dinar i sopar (també podria incloure-hi vermut, berenar i ressopó) menjo PAU, que no en pau. Mitjans de comunicació convencionals i xarxes en van més que plens i plenes. Que si aquest any la selectivitat (m’agrada més el terme clàssic que no l’abreujat) se celebra tals dies, que si hi concorren tants alumnes, que si l’estrès del pre i el post, que si que si les preguntes són fàcils o difícils, que si l’Administració l’ha cagat amb aquella o altra pregunta... Prou, collons!!!! Que després ens queixem si les noves generacions no saben fer ni la o amb un canuto i viuen en i de la sobreprotecció. I no m’estranya si donem importància de vida o mort a un tràmit que, vistos els resultats, la immensa majoria d’estudiants que s’hi presenten aproven sense despentinar-se (un 97% l’any passat) i poden accedir tranquil·lament als estudis que han escollit en primera instància. Tant costa tractar un fet com aquest amb normalitat i amb menys rebombori i estridència mediàtica?...

I si ho provem amb humor?

En època de sentiments a flor de pell i de raons exiliades i/o empresonades per no contradir el què surt del cor (o del fetge, que mai se sap d'on provenen els efluvis més primaris!) pocs recursos queden per parapetar-se davant una realitat convulsa. En el meu cas només puc recórrer al de sempre: aquella versió de l'humor que m'agrada practicar (gràcies mestres britànics!), ben carregada d'ironia o, com diuen a ses illes del Regne Unit, de negror, que es resumeix en un " enfotre-se'n del mort i de qui el vetlla " començant, això sí, per un mateix entès com un tot (actes, contradiccions, aspecte...), que tampoc es tracta de ser un foteta però a mi que no em toquin (un capullo integral, vaja). Fa temps vaig descobrir, suposo que per accident, que era una fantàstica manera de sobreviure a infortunis varis i dotar-los d'una nova dimensió per fer més suportable una realitat no sempre volguda ni tant meravellosa com ens plantegen els best seller de l...

Crònica d'un cara a cara

Ahir, a poc menys de dos quarts de 10 de la nit em vaig escarxofar al sofà, just davant la tele, disposat a veure el cara a cara entre la Marta Rovira (ERC) i l'Inés Arrimadas (C's) que en Jordi Évole va tenir a bé proporcionar-nos a través del seu programa estrella "Salvados" (La Sexta). Ho vaig fer amb dues neurones activades: la que correspon a la meva faceta de potencial elector i aquella que involuntàriament espurneja en tant que, en el passat, més d'una vegada em va tocar fer d'assessor al candidat de torn en debats varis. Francament, si en aquesta darrera faceta m'haguessin encarregat la feina de donar un cop de ma en preparar a la Marta Rovira li hagués recomanat no acceptar l'envit (hi tenia més a perdre que a guanyar i la seva fluïdesa en la llengua de Cervantes no és precisament la més adient) i si no m'hagués fet ni cas (molt probable. La tele és la tele) m'hagués escarrassat a convèncer-la per dedicar unes quantes hores a prep...