En època de sentiments a flor de pell i de raons exiliades i/o empresonades per no contradir el què surt del cor (o del fetge, que mai se sap d'on provenen els efluvis més primaris!) pocs recursos queden per parapetar-se davant una realitat convulsa. En el meu cas només puc recórrer al de sempre: aquella versió de l'humor que m'agrada practicar (gràcies mestres britànics!), ben carregada d'ironia o, com diuen a ses illes del Regne Unit, de negror, que es resumeix en un "enfotre-se'n del mort i de qui el vetlla" començant, això sí, per un mateix entès com un tot (actes, contradiccions, aspecte...), que tampoc es tracta de ser un foteta però a mi que no em toquin (un capullo integral, vaja).
Fa temps vaig descobrir, suposo que per accident, que era una fantàstica manera de sobreviure a infortunis varis i dotar-los d'una nova dimensió per fer més suportable una realitat no sempre volguda ni tant meravellosa com ens plantegen els best seller de l'autoajuda. Soc un incrèdul per naturalesa, que hi farem!, d'aquells que no han trepitjat mai la consulta d'un psicòleg ni el confessionari de torn (no se si per falta de necessitat o temor al resultat). Potser m'ho hauré de replantejar. Això sí, amb voluntat plena de descol·locar a qui hagi tingut la bona fe de tombar-me en un sofà o induir-me a la genuflexió pròpia de l'acte litúrgic.
A mi em funciona, malgrat més d'una vegada he hagut de sentir el clàssic "hi ha temes dels que hom no se n'ha d'enfotre" (darrerament, per què serà, prolifera l'advertiment . Eps i no dubto que ben intencionat!). En aquests casos, però, cal dir que la sort m'acompanya. La recomanació bé precedida per un acte previ: el destinatari, volgut o no, ha estat capaç d'entreveure en les meves paraules (orals o escrites) una certa dosis d'ironia que l'ha convulsionat i, amb sort, li ha fet esclatar alguna rialla balsàmica sense necessitat que sigui estrident (objectiu acomplert!).
Més fotut és quan el receptor no ha entès ni un borrall per manca d'habilitat pròpia (meva per si no queda clar). Solució? Sant tornem-hi amb una variant: ironitzar sobre la ironia (si te'n surts, t'entén i no s'emprenya és per nota) o bé, simplement, per un altre motiu més trist (absència absoluta de sentit de l'humor en el destinatari, que "haberlos haylos" i en quantitats ingents). I, dic jo, com cony es pot sobreviure en aquest món si un no té capacitat no ja de fer riure (de bufons amb més o menys gràcia sempre hi ha la possibilitat de trobar-ne algun encara que sigui en l'indret i/o moment més insospitat) sinó de dibuixar un somriure en rostre propi?
En fi, que més club de la comèdia o altres instruments del mass media (tampoc cal que sigui mass que en teatrets i fins i tot al carrer no és difícil detectar genis de l'humor) i menys amargar-se la vida. Total, són quatre dies i entre dormir i complir obligacions més o menys volgudes ens queda el què ens queda...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada