El teu nom és un somriure

Els noms tenen significat. No ho dic jo, resulta que hi ha una ciència que es dedica al seu estudi, l'onomàstica, subdividida a la vegada en toponimia (noms d'elements geogràfics) i antroponimia (noms de persones). Fins i tot hi ha una fundació que desenvolupa la seva activitat en aquest àmbit.

Parteixo de la base, doncs, que els noms propis tenen un significat comunament acceptat a partir del seu estudi etimològic. Agafem com a exemple i com qui no vol la cosa el meu nom: Sergi. Tirem de recurs fàcil, wikipedia té per nom, i veiem què en diu:

Sergi és un nom propi masculí d'origen llatí que significa "guardià" o "protector". El nom llatí Sergius procedeix de l'etrusc.

Us estalvio el santoral (n'hi ha quatre), les traduccions a altres idiomes (inexistent com he pogut comprovar in situ a la tradició anglosaxona on sovint m'ha tocat repetir el meu nom i explicar allò de Sergi is a latin name and there is not english translation) i el llistat de personatges famosos que també inclou (no m'hi trobareu encara que us hi esforceu). També us estalvio recorre a la definició que incorporen nombrosos webs relacionats amb l'astrologia (això si, totes tenen un denominador comú: el deixen prou bé). Clar que crec fan el mateix amb la resta de noms, fet que tampoc m'estranya, quina putada que trobis el teu nom carregat de connotacions pejoratives. Què fas? Te'l canvies? Et resignes? Passes olímpicament? Presentes una queixa formal davant l'autor de l'escrit? Te'n recordes, i no en termes agradables, del simpàtic que va decidir que aquest i no altre havia de ser el teu nom? Un fotimer de dilemes. Conclusió: Obvieu aquest tipus de pàgines per si de cas.

En tot cas, digui el que digui l'etimologia, el santoral, la història o el sum sum corda soc dels que pensen que hi ha noms que de forma col·lectiva (si personalitzeu feu l'exercici de no només considerar la concreció, aixequeu el zoom i valoreu el tot) et transmeten alguna cosa positiva (de ben segur que aquest fet no es pot dissociar de les característiques que defineixen el seu posseïdor, en soc conscient, però feu l'exercici que us esmentava abans de treure conclusions). A mi em passa amb un nom concret, de dona per ser més exactes. És fàcil de saber quin, només cal que continueu aquella cançó (himne per alguns) que si fa no fa comença amb un "Rosa d'abril, morena de la serra...". Com ho sé? Molt senzill, quan el sento o pronuncio tinc tendència a que la meva boca adquireixi forma de mitja lluna perfecte (bé, perfecte no, cal descomptar-hi les arrugues). En el meu cas parteixo de la base, absolutament certa, que primer de tot el nom (en versió abreujada habitualment) ve acompanyat de cognoms i imatge física concrets. Però, afegiu-hi que sota el nom genèric, tal com si fos un paraigües d'aquells que em deixo al tren, hi puc aixoplugar altres cognoms i imatges físiques (una gran amiga, d'aquelles que hauria d'escriure el nom en majúscules, sense anar més lluny). I en la majoria dels casos (sempre hi ha alguna excepció presidida per la indiferència) el somriure apareix. Amb diferents connotacions, òbviament, però apareix. I és inevitable. Per tant, cada dia que passa estic més convençut que estic davant d'un nom que desprèn màgia de la bona (els seguidors de Harry Potter ja m'entenen), que em transmet vibracions positives i que em fa sentir bé. No sé si a la resta del mortals els hi passa, però a mi de ben segur que sí! 

PD: Crec que és el primer post que escric on el somriure no n'ha abandonat en cap moment. Per què serà?

etimologia 

1 f. [FL] [LC] Origen, filiació, d’un mot. Cercar l’etimologia de bellugar. 
2 f. [FL] [LC] Branca de la filologia que estudia les etimologies dels mots i llur evolució formal i semàntica. 
3  [FL] etimologia popular Relació espontània que estableix un parlant entre dos mots d’origen diferent però que presenten una semblança formal.