Passa al contingut principal

El teu nom és un somriure


Els noms tenen significat. No ho dic jo, resulta que hi ha una ciència que es dedica al seu estudi, l'onomàstica, subdividida a la vegada en toponimia (noms d'elements geogràfics) i antroponimia (noms de persones). Fins i tot hi ha una fundació que desenvolupa la seva activitat en aquest àmbit.

Parteixo de la base, doncs, que els noms propis tenen un significat comunament acceptat a partir del seu estudi etimològic. Agafem com a exemple i com qui no vol la cosa el meu nom: Sergi. Tirem de recurs fàcil, wikipedia té per nom, i veiem què en diu:

Sergi és un nom propi masculí d'origen llatí que significa "guardià" o "protector". El nom llatí Sergius procedeix de l'etrusc.

Us estalvio el santoral (n'hi ha quatre), les traduccions a altres idiomes (inexistent com he pogut comprovar in situ a la tradició anglosaxona on sovint m'ha tocat repetir el meu nom i explicar allò de Sergi is a latin name and there is not english translation) i el llistat de personatges famosos que també inclou (no m'hi trobareu encara que us hi esforceu). També us estalvio recorre a la definició que incorporen nombrosos webs relacionats amb l'astrologia (això si, totes tenen un denominador comú: el deixen prou bé). Clar que crec fan el mateix amb la resta de noms, fet que tampoc m'estranya, quina putada que trobis el teu nom carregat de connotacions pejoratives. Què fas? Te'l canvies? Et resignes? Passes olímpicament? Presentes una queixa formal davant l'autor de l'escrit? Te'n recordes, i no en termes agradables, del simpàtic que va decidir que aquest i no altre havia de ser el teu nom? Un fotimer de dilemes. Conclusió: Obvieu aquest tipus de pàgines per si de cas.

En tot cas, digui el que digui l'etimologia, el santoral, la història o el sum sum corda soc dels que pensen que hi ha noms que de forma col·lectiva (si personalitzeu feu l'exercici de no només considerar la concreció, aixequeu el zoom i valoreu el tot) et transmeten alguna cosa positiva (de ben segur que aquest fet no es pot dissociar de les característiques que defineixen el seu posseïdor, en soc conscient, però feu l'exercici que us esmentava abans de treure conclusions). A mi em passa amb un nom concret, de dona per ser més exactes. És fàcil de saber quin, només cal que continueu aquella cançó (himne per alguns) que si fa no fa comença amb un "Rosa d'abril, morena de la serra...". Com ho sé? Molt senzill, quan el sento o pronuncio tinc tendència a que la meva boca adquireixi forma de mitja lluna perfecte (bé, perfecte no, cal descomptar-hi les arrugues). En el meu cas parteixo de la base, absolutament certa, que primer de tot el nom (en versió abreujada habitualment) ve acompanyat de cognoms i imatge física concrets. Però, afegiu-hi que sota el nom genèric, tal com si fos un paraigües d'aquells que em deixo al tren, hi puc aixoplugar altres cognoms i imatges físiques (una gran amiga, d'aquelles que hauria d'escriure el nom en majúscules, sense anar més lluny). I en la majoria dels casos (sempre hi ha alguna excepció presidida per la indiferència) el somriure apareix. Amb diferents connotacions, òbviament, però apareix. I és inevitable. Per tant, cada dia que passa estic més convençut que estic davant d'un nom que desprèn màgia de la bona (els seguidors de Harry Potter ja m'entenen), que em transmet vibracions positives i que em fa sentir bé. No sé si a la resta del mortals els hi passa, però a mi de ben segur que sí! 

PD: Crec que és el primer post que escric on el somriure no n'ha abandonat en cap moment. Per què serà?

etimologia 

f. [FL] [LC] Origen, filiació, d’un mot. Cercar l’etimologia de bellugar
f. [FL] [LC] Branca de la filologia que estudia les etimologies dels mots i llur evolució formal i semàntica. 
 [FL] etimologia popular Relació espontània que estableix un parlant entre dos mots d’origen diferent però que presenten una semblança formal.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PAU

Fa dies que per esmorzar, dinar i sopar (també podria incloure-hi vermut, berenar i ressopó) menjo PAU, que no en pau. Mitjans de comunicació convencionals i xarxes en van més que plens i plenes. Que si aquest any la selectivitat (m’agrada més el terme clàssic que no l’abreujat) se celebra tals dies, que si hi concorren tants alumnes, que si l’estrès del pre i el post, que si que si les preguntes són fàcils o difícils, que si l’Administració l’ha cagat amb aquella o altra pregunta... Prou, collons!!!! Que després ens queixem si les noves generacions no saben fer ni la o amb un canuto i viuen en i de la sobreprotecció. I no m’estranya si donem importància de vida o mort a un tràmit que, vistos els resultats, la immensa majoria d’estudiants que s’hi presenten aproven sense despentinar-se (un 97% l’any passat) i poden accedir tranquil·lament als estudis que han escollit en primera instància. Tant costa tractar un fet com aquest amb normalitat i amb menys rebombori i estridència mediàtica?...

I si ho provem amb humor?

En època de sentiments a flor de pell i de raons exiliades i/o empresonades per no contradir el què surt del cor (o del fetge, que mai se sap d'on provenen els efluvis més primaris!) pocs recursos queden per parapetar-se davant una realitat convulsa. En el meu cas només puc recórrer al de sempre: aquella versió de l'humor que m'agrada practicar (gràcies mestres britànics!), ben carregada d'ironia o, com diuen a ses illes del Regne Unit, de negror, que es resumeix en un " enfotre-se'n del mort i de qui el vetlla " començant, això sí, per un mateix entès com un tot (actes, contradiccions, aspecte...), que tampoc es tracta de ser un foteta però a mi que no em toquin (un capullo integral, vaja). Fa temps vaig descobrir, suposo que per accident, que era una fantàstica manera de sobreviure a infortunis varis i dotar-los d'una nova dimensió per fer més suportable una realitat no sempre volguda ni tant meravellosa com ens plantegen els best seller de l...

Crònica d'un cara a cara

Ahir, a poc menys de dos quarts de 10 de la nit em vaig escarxofar al sofà, just davant la tele, disposat a veure el cara a cara entre la Marta Rovira (ERC) i l'Inés Arrimadas (C's) que en Jordi Évole va tenir a bé proporcionar-nos a través del seu programa estrella "Salvados" (La Sexta). Ho vaig fer amb dues neurones activades: la que correspon a la meva faceta de potencial elector i aquella que involuntàriament espurneja en tant que, en el passat, més d'una vegada em va tocar fer d'assessor al candidat de torn en debats varis. Francament, si en aquesta darrera faceta m'haguessin encarregat la feina de donar un cop de ma en preparar a la Marta Rovira li hagués recomanat no acceptar l'envit (hi tenia més a perdre que a guanyar i la seva fluïdesa en la llengua de Cervantes no és precisament la més adient) i si no m'hagués fet ni cas (molt probable. La tele és la tele) m'hagués escarrassat a convèncer-la per dedicar unes quantes hores a prep...