Passa al contingut principal

El teu somriure

Des dels principis del temps he etiquetat espais terrenals amb un m'agrada. Amb dos anys els meus pares i la meva àvia materna van tenir l'encert de portar-me per primera vegada a París. I el seu encant se'm va quedar gravat a la memòria (acompanyat d'alguna que altra trapelleria d'infantesa com estirar alguna que altra flor de tomba del soldat desconegut o passar-me l'ascens a la Torre Eifel plorant com una magdalena perquè vaig descobrir que la bona gent em donava caramels per consolar-me). I l'encant s'ha mantingut ben viu amb el pas del temps. No sé si París bé val una missa, com deia aquell, però el que si sé és que em té el cor robat. Quan he tingut l'ocasió d'escapar-m'hi (menys sovint del què voldria) sempre he complert amb un ritual obligat, visitar el museu del Louvre i aturar-me davant una meravella de la creació humana: La Gioconda. Soc incapaç de comptar el temps que m'he quedat palplantat al seu davant gaudint d'aquesta obra mestra (i lluitant amb una munió de càmeres amb aspecte de japonès turístic per aconseguir un mínim espai amb perspectiva) .

I és que el seu somriure em té el cor robat. Com el teu... 

Un somriure que t'il·lumina i il·lumina el teu entorn 
Un somriure que ho diu tot de tu, que et caracteritza i defineix com la joia més preuada
Un somriure que és pura benzina pel motor que posa a mil el meu cor 
Un somriure que inverteix l'arc de Sant Martí dotant de color l'infinit l'univers 
Un somriure que positiva els racons més incògnits de la meva essència 
Un somriure que sedueix amb la innocència i la passió més encesa 
Un somriure que escalfa les nits més fredes 
Un somriure dolç i sincer com un petó enamorat 
Un somriure únic
I si l'acompanyes d'una caiguda d'ulls el món s'atura i es torna joia infinita    

Parafrasejant Sabina (i adaptant-lo a l'ocasíó) "somriures que maten mai moren". I és que donaria la vida pel teu somriure etern...

somriure1 

[quant a la flexió, com riure]

1 v. intr. [LC] Riure lleument, sense soroll, amb un simple moviment de llavis. Somriure maliciosament, desdenyosament, irònicament. M’ha somrigut amablement. 
2 v. intr. [LC] Ésser favorable a algú. La fortuna li somriu. La vida li somriu. 
3 v. intr. [LC] Tenir un aspecte plaent. El vent s’encalma i el torrent somriu.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

PAU

Fa dies que per esmorzar, dinar i sopar (també podria incloure-hi vermut, berenar i ressopó) menjo PAU, que no en pau. Mitjans de comunicació convencionals i xarxes en van més que plens i plenes. Que si aquest any la selectivitat (m’agrada més el terme clàssic que no l’abreujat) se celebra tals dies, que si hi concorren tants alumnes, que si l’estrès del pre i el post, que si que si les preguntes són fàcils o difícils, que si l’Administració l’ha cagat amb aquella o altra pregunta... Prou, collons!!!! Que després ens queixem si les noves generacions no saben fer ni la o amb un canuto i viuen en i de la sobreprotecció. I no m’estranya si donem importància de vida o mort a un tràmit que, vistos els resultats, la immensa majoria d’estudiants que s’hi presenten aproven sense despentinar-se (un 97% l’any passat) i poden accedir tranquil·lament als estudis que han escollit en primera instància. Tant costa tractar un fet com aquest amb normalitat i amb menys rebombori i estridència mediàtica?...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

I si ho provem amb humor?

En època de sentiments a flor de pell i de raons exiliades i/o empresonades per no contradir el què surt del cor (o del fetge, que mai se sap d'on provenen els efluvis més primaris!) pocs recursos queden per parapetar-se davant una realitat convulsa. En el meu cas només puc recórrer al de sempre: aquella versió de l'humor que m'agrada practicar (gràcies mestres britànics!), ben carregada d'ironia o, com diuen a ses illes del Regne Unit, de negror, que es resumeix en un " enfotre-se'n del mort i de qui el vetlla " començant, això sí, per un mateix entès com un tot (actes, contradiccions, aspecte...), que tampoc es tracta de ser un foteta però a mi que no em toquin (un capullo integral, vaja). Fa temps vaig descobrir, suposo que per accident, que era una fantàstica manera de sobreviure a infortunis varis i dotar-los d'una nova dimensió per fer més suportable una realitat no sempre volguda ni tant meravellosa com ens plantegen els best seller de l...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Crònica d'un cara a cara

Ahir, a poc menys de dos quarts de 10 de la nit em vaig escarxofar al sofà, just davant la tele, disposat a veure el cara a cara entre la Marta Rovira (ERC) i l'Inés Arrimadas (C's) que en Jordi Évole va tenir a bé proporcionar-nos a través del seu programa estrella "Salvados" (La Sexta). Ho vaig fer amb dues neurones activades: la que correspon a la meva faceta de potencial elector i aquella que involuntàriament espurneja en tant que, en el passat, més d'una vegada em va tocar fer d'assessor al candidat de torn en debats varis. Francament, si en aquesta darrera faceta m'haguessin encarregat la feina de donar un cop de ma en preparar a la Marta Rovira li hagués recomanat no acceptar l'envit (hi tenia més a perdre que a guanyar i la seva fluïdesa en la llengua de Cervantes no és precisament la més adient) i si no m'hagués fet ni cas (molt probable. La tele és la tele) m'hagués escarrassat a convèncer-la per dedicar unes quantes hores a prep...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació