Passa al contingut principal

Adrenalina


Quan em llevo tinc per costum seguir una certa rutina: primer de tot córrer cap a la nevera perquè el meu estómac grinyola sense parar i necessita una aportació calòrica immediata (diem-li entrepà del què sigui) i líquida (obligatori un suc de taronja natural complementat amb un cafè sol sense sucre). En paral·lel endollo la ràdio (normalment Rac1) i mentre vaig endrapant compulsivament em poso al dia del que ha passat mentre se suposa estava dormint (dic se suposa perquè darrerament el llit i jo som mals companys de viatge). Si, una vegada finiquitades (liquidades per entendre'ns sense barbarismes) les urgències, surto a còrrer, com avui ha estat el cas, continuo enganxat a la ràdio (en aquest cas via mòbil i auriculars i alternant l'emisora de torn amb música d'una play list canyera). I no, la meva motivació per córrer no són ni la competitivitat, ni obsessions estranyes i encara menys l'autoestima (us recomano l'entrevista a l'Adriano Morán sobre els runners compulsius). Més aviat pretenc cremar adrenalina i aconseguir, encara que sigui en petites dosis, incrementar el meu nivell d'endorfines, que falta que fan per iniciar (continuar?) el dia. Ni més ni menys.

Doncs bé, avui no ho he aconseguit. En termes de recorregut si, de temps que tinc estipulat per cremar vambes (entre 30 i 45 minuts) també però, de baixar adrenalina res de res. Tot al contrari. El motiu? Escoltar que a Reus ha mort una dona gran en l'incendi de casa seva provocat per una espelma ja que tenia tallat el subministrament elèctric de feia un parell de mesos. No puc evitar-ho, cada dia que passa em rebenten més les injustícies i veure com aquest món de predadors (hi ho dic amb dades a la ma: la desigualtat entre rics i pobres augmenta des d'aquella famosa crisi que s'havia d'acabar en dos dies...) permet que succeeixin fets com aquest. I en bona part es queda tan panxo. Això si, ara correm-hi tots cap a la justícia ordinària (bé, correm ara que demà deixarà de ser notícia fins que se'n produeixi una altra igual o similar). I, dic jo, no seria més just deixar en pau a jutges i advocats, que prou feina tenen, i tirar endavant polítiques que tendeixen a reduir la desigualtat i l'exclusió social? Clar que per això fan falta governs amb sensibilitat social i em sembla que d'aquests no n'anem gens sobrat ni aquí, ni allà ni fins i tot més enllà.

Ara tothom s'espolsa les culpes (responsabilitats) de sobre. En aquest país (i en tants altres) som uns mestres consumats en la pràctica habitual d'aquest esport. Que si les elèctriques, que si l'ajuntament, que si el Ministre de torn, que si no som independents... Excuses de mal pagador en trobareu per tots els gustos i dits assenyalant la lluna o les llunes (plenes i mig buides) també. Però el resultat és el què és i allò de no entrebancar-se dues vegades amb la mateixa pedra continua fent-se ben palès dia si i dia també. Fins quan? I mentrestant la meva adrenalina pels núvols...

injustícia 

1 f. [LC] Manca de justícia. La injustícia de la sentència. 
2 f. [LC] Acció contrària a la justícia. M’ha fet una injustícia.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

PAU

Fa dies que per esmorzar, dinar i sopar (també podria incloure-hi vermut, berenar i ressopó) menjo PAU, que no en pau. Mitjans de comunicació convencionals i xarxes en van més que plens i plenes. Que si aquest any la selectivitat (m’agrada més el terme clàssic que no l’abreujat) se celebra tals dies, que si hi concorren tants alumnes, que si l’estrès del pre i el post, que si que si les preguntes són fàcils o difícils, que si l’Administració l’ha cagat amb aquella o altra pregunta... Prou, collons!!!! Que després ens queixem si les noves generacions no saben fer ni la o amb un canuto i viuen en i de la sobreprotecció. I no m’estranya si donem importància de vida o mort a un tràmit que, vistos els resultats, la immensa majoria d’estudiants que s’hi presenten aproven sense despentinar-se (un 97% l’any passat) i poden accedir tranquil·lament als estudis que han escollit en primera instància. Tant costa tractar un fet com aquest amb normalitat i amb menys rebombori i estridència mediàtica?...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

I si ho provem amb humor?

En època de sentiments a flor de pell i de raons exiliades i/o empresonades per no contradir el què surt del cor (o del fetge, que mai se sap d'on provenen els efluvis més primaris!) pocs recursos queden per parapetar-se davant una realitat convulsa. En el meu cas només puc recórrer al de sempre: aquella versió de l'humor que m'agrada practicar (gràcies mestres britànics!), ben carregada d'ironia o, com diuen a ses illes del Regne Unit, de negror, que es resumeix en un " enfotre-se'n del mort i de qui el vetlla " començant, això sí, per un mateix entès com un tot (actes, contradiccions, aspecte...), que tampoc es tracta de ser un foteta però a mi que no em toquin (un capullo integral, vaja). Fa temps vaig descobrir, suposo que per accident, que era una fantàstica manera de sobreviure a infortunis varis i dotar-los d'una nova dimensió per fer més suportable una realitat no sempre volguda ni tant meravellosa com ens plantegen els best seller de l...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Crònica d'un cara a cara

Ahir, a poc menys de dos quarts de 10 de la nit em vaig escarxofar al sofà, just davant la tele, disposat a veure el cara a cara entre la Marta Rovira (ERC) i l'Inés Arrimadas (C's) que en Jordi Évole va tenir a bé proporcionar-nos a través del seu programa estrella "Salvados" (La Sexta). Ho vaig fer amb dues neurones activades: la que correspon a la meva faceta de potencial elector i aquella que involuntàriament espurneja en tant que, en el passat, més d'una vegada em va tocar fer d'assessor al candidat de torn en debats varis. Francament, si en aquesta darrera faceta m'haguessin encarregat la feina de donar un cop de ma en preparar a la Marta Rovira li hagués recomanat no acceptar l'envit (hi tenia més a perdre que a guanyar i la seva fluïdesa en la llengua de Cervantes no és precisament la més adient) i si no m'hagués fet ni cas (molt probable. La tele és la tele) m'hagués escarrassat a convèncer-la per dedicar unes quantes hores a prep...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació