La planxa

A vegades penso que soc un bitxo "raro" (millor que digui estrany no sigui que els puristes de la llengua se'm tirin al coll). Us posaré un exemple que a la gent que em coneix bé no li sonarà a xino (perdó, volia dir xinès). Tothom té la seva manera de desconnectar del món (vaja, això crec!). Jo en tinc vàries. Algunes de típiques (el mar i l'esport) i una que podria caracteritzar de peculiar: planxar. M'hi puc passar hores i hores. No em cansa i m'agrada. I si és amb un centre de planxat metàl·lic que pesi encara més). Suposo que mentre planxo surt a la superfície una d'aquelles característiques que em defineixen: el perfeccionisme (no suporto planxar-me les camises i deixar-hi alguna que altre arruga. Han de quedar perfectes. Hi inverteixo més temps del compte, de ben segur, però d'arruga ni una). Mentre practico aquest noble art (sí, sí, no us en enfoteu, per mi és un art que requereix d'una tècnica depurada per assolir l'objectiu més preuat) tinc per costum tenir música o la tele de fons (de fet, ni tant sols l'escolto, simplement m'acompanya). D'acord. Ara arriba el moment quan algú deu estar pensant que o m'he begut l'enteniment o soc un fantasma. Doncs ni una cosa ni l'altre. Simplement soc jo.

Planxo i desaparec del mapa. Simplement no hi soc (bé, tampoc és això. Una altra de les meves característiques és que no puc deixar d'estar atent al què passa al meu voltant. I encara que no ho sembli hi soc. I em relaxo. I penso. I extrec conclusions. I procuro, quan toca, portar-les a la pràctica (amb tants encerts i errors com em voleu atribuir, que al cap i a la fi soc humà i ambdós conceptes formen part de la nostra condició).

Avui he practicat aquesta afició. Per necessitat (demà comença la setmana i em fan falta unes quantes camises i pantalons per, si és possible, anar per la vida mínimament presentable), per devoció (ho repeteixo: m'agrada planxar) i per obligació amb mi mateix: aquesta setmana que deixem enrere no ha estat precisament una bassa d'oli ni per mi ni pel meu sistema nerviós i, més que mai, necessitava instants de pau i tranquil·litat per donar unes quantes voltes a allò que em neguiteja (les justes, que tampoc es tracta de no arribar a enlloc i quedar-se en el punt de partida) per assimilar, disseccionar, analitzar, valorar i, finalment, concloure. 

Tercera característica que apunto: soc incapaç de tenir la ment en blanc i ja que aquesta és nega a deixar de treballar, com a mínim que l'acompanyin els braços i les mans. Això si, demà camisa blanca o blava (encara no ho tinc decidit), corbata blava (aquesta no l'he planxat i algun dia uns explicaré les meves baralles amb els nusos de les corbates...) i traje (d'acord, deixem-ho en vestit). I us deixo, que per completar l'uniforme em toca fer una altra cosa d'aquelles que també m'agraden (netejar-me les sabates a consciència).