Pomes verdes vora el mar

Tots tenim els nostres racons preferits i jo no en soc una excepció. Espais que per un motiu o altre ens evoquen records, on ens hi sentim bé o simplement ens generen expectatives creades en el nostre imaginari. Personalment en tinc uns quants que aniré desgranant en successius posts. La veritat és que no necessàriament em cal anar molt lluny per començar-ne a trobar: Des de determinats racons més o menys coneguts en els municipis on he viscut a ciutats i pobles del nostre entorn més o menys immediat passant per paisatges força més llunyans i ben diferenciats.

Avui, però, em quedaré a no massa més de 100 quilòmetres d'on visc. Tot va començar un diumenge qualsevol de fa 29 primaveres quan amb els meus pares varem practicar un ritual que, sí o sí, era preceptiu portar a terme com a mínim una vegada a l'any: Una excursió a Empúries. Què hi farem, els Bonamusa tenim afició per "les pedres" (altrament anomenades, en termes menys col·loquials, jaciments arqueològics) que han contribuït a forjar el present que ens ha tocat viure. O sigui que carretera i manta tot fent via per la N-II cap a l'Escala passant per Girona (amb parada obligada, of course). Visita de rigor a la ciutat grega i la romana (dieu-els-hi tontos! Aquests si que en sabien d'escollir indrets on emplaçar ciutats!), aturada per veure com avancen les excavacions (eternes com el propi jaciment. El dia que en aquest país tinguem clar que invertir en cultura és generar activitat econòmica i riquesa social anirem força més bé) i, per acabar, passejada pel museu i salutació cordial a l'Esculapi. Fins aquí, tot com sempre. De retorn a l'Escala dinar al que, amb el pas del temps, s'ha convertit en un meus restaurants preferits, El Roser 2, (em temo que una part de les obres de remodelació que van fer les vam pagar a mitges) i, a continuació, com qui no vol la cosa, algú diu allò de "ja que tenim temps, per què no mirem una casa per aquí?" (la pregunta, gens retòrica, formava part d'una idea més que madurada pels meus pares i objecte, secundari o principal, no ho he acabat d'esbrinar mai, de l'excursió de torn). Dit i fet, a prop del restaurant hi ha una immobiliària i cap allà que anem i, com que la tradició familiar diu que som decidits (algú també diu tossuts), ho rematem al mateix dia. Això si, al poble veí, al meu estimat Sant Pere Pescador. 

I des de llavors l'Empordà forma part del meu paisatge vital. I la tramuntana. I el golf de Roses amb les seves aigües cristal·lines. I el Fluvià que serpenteja fins al mar. I els aiguamolls amb la seva vegetació exuberant i una fauna multicolor que et desperta els sentits. I un cel clar farcit d'estels que em miren cada nit. I el cant del mussol amb qui tinc llargues converses quan el sol ja dorm. I, sobretot, els camps interminables de pomeres ben arrenglerades que he recorregut tantes i tantes vegades a peu o amb bicicleta, saludant a la golden, la fuji, la pink, la royal gala, la granny smith... Elles es renoven cada any. Jo també, no en va Sant Pere s'ha convertit en el meu refugi espiritual, en l'indret on la pau més absoluta s'apodera de mi, on em deslliuro de totes les càrregues i m'aplico la teoria de l'au fènix. Ha estat, és i serà el meu santuari més íntim i personal. Un espai de recollida i d'esclat. Un indret on em sento viu i en comunió profunda amb mi mateix. 

Glòria a Sant Pere! (em sap greu però no tinc a ma cap bateria de focs d'artifici per completar la frase).

poma 

1 f. [LC] [BOS] [AGA] Fruit comestible de la pomera, subglobós i poc o molt umbilicat a l’indret de la cua, de dimensions diverses, amb la pela groga, verda, vermellenca o bruna, i la polpa blanca, més o menys dolça i acídula, i amb el cor coriaci, que enclou les llavors. Poma d’agredolç, roqueta, terrola. 
2  [LC] poma de la discòrdia Causa de la discòrdia. Llançar la poma de la discòrdia.