Passa al contingut principal

Pomes verdes vora el mar


Tots tenim els nostres racons preferits i jo no en soc una excepció. Espais que per un motiu o altre ens evoquen records, on ens hi sentim bé o simplement ens generen expectatives creades en el nostre imaginari. Personalment en tinc uns quants que aniré desgranant en successius posts. La veritat és que no necessàriament em cal anar molt lluny per començar-ne a trobar: Des de determinats racons més o menys coneguts en els municipis on he viscut a ciutats i pobles del nostre entorn més o menys immediat passant per paisatges força més llunyans i ben diferenciats.

Avui, però, em quedaré a no massa més de 100 quilòmetres d'on visc. Tot va començar un diumenge qualsevol de fa 29 primaveres quan amb els meus pares varem practicar un ritual que, sí o sí, era preceptiu portar a terme com a mínim una vegada a l'any: Una excursió a Empúries. Què hi farem, els Bonamusa tenim afició per "les pedres" (altrament anomenades, en termes menys col·loquials, jaciments arqueològics) que han contribuït a forjar el present que ens ha tocat viure. O sigui que carretera i manta tot fent via per la N-II cap a l'Escala passant per Girona (amb parada obligada, of course). Visita de rigor a la ciutat grega i la romana (dieu-els-hi tontos! Aquests si que en sabien d'escollir indrets on emplaçar ciutats!), aturada per veure com avancen les excavacions (eternes com el propi jaciment. El dia que en aquest país tinguem clar que invertir en cultura és generar activitat econòmica i riquesa social anirem força més bé) i, per acabar, passejada pel museu i salutació cordial a l'Esculapi. Fins aquí, tot com sempre. De retorn a l'Escala dinar al que, amb el pas del temps, s'ha convertit en un meus restaurants preferits, El Roser 2, (em temo que una part de les obres de remodelació que van fer les vam pagar a mitges) i, a continuació, com qui no vol la cosa, algú diu allò de "ja que tenim temps, per què no mirem una casa per aquí?" (la pregunta, gens retòrica, formava part d'una idea més que madurada pels meus pares i objecte, secundari o principal, no ho he acabat d'esbrinar mai, de l'excursió de torn). Dit i fet, a prop del restaurant hi ha una immobiliària i cap allà que anem i, com que la tradició familiar diu que som decidits (algú també diu tossuts), ho rematem al mateix dia. Això si, al poble veí, al meu estimat Sant Pere Pescador

I des de llavors l'Empordà forma part del meu paisatge vital. I la tramuntana. I el golf de Roses amb les seves aigües cristal·lines. I el Fluvià que serpenteja fins al mar. I els aiguamolls amb la seva vegetació exuberant i una fauna multicolor que et desperta els sentits. I un cel clar farcit d'estels que em miren cada nit. I el cant del mussol amb qui tinc llargues converses quan el sol ja dorm. I, sobretot, els camps interminables de pomeres ben arrenglerades que he recorregut tantes i tantes vegades a peu o amb bicicleta, saludant a la golden, la fuji, la pink, la royal gala, la granny smith... Elles es renoven cada any. Jo també, no en va Sant Pere s'ha convertit en el meu refugi espiritual, en l'indret on la pau més absoluta s'apodera de mi, on em deslliuro de totes les càrregues i m'aplico la teoria de l'au fènix. Ha estat, és i serà el meu santuari més íntim i personal. Un espai de recollida i d'esclat. Un indret on em sento viu i en comunió profunda amb mi mateix. 

Glòria a Sant Pere! (em sap greu però no tinc a ma cap bateria de focs d'artifici per completar la frase).

poma 

f. [LC] [BOS] [AGA] Fruit comestible de la pomera, subglobós i poc o molt umbilicat a l’indret de la cua, de dimensions diverses, amb la pela groga, verda, vermellenca o bruna, i la polpa blanca, més o menys dolça i acídula, i amb el cor coriaci, que enclou les llavors. Poma d’agredolç, roqueta, terrola. 
 [LC] poma de la discòrdia Causa de la discòrdia. Llançar la poma de la discòrdia.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PAU

Fa dies que per esmorzar, dinar i sopar (també podria incloure-hi vermut, berenar i ressopó) menjo PAU, que no en pau. Mitjans de comunicació convencionals i xarxes en van més que plens i plenes. Que si aquest any la selectivitat (m’agrada més el terme clàssic que no l’abreujat) se celebra tals dies, que si hi concorren tants alumnes, que si l’estrès del pre i el post, que si que si les preguntes són fàcils o difícils, que si l’Administració l’ha cagat amb aquella o altra pregunta... Prou, collons!!!! Que després ens queixem si les noves generacions no saben fer ni la o amb un canuto i viuen en i de la sobreprotecció. I no m’estranya si donem importància de vida o mort a un tràmit que, vistos els resultats, la immensa majoria d’estudiants que s’hi presenten aproven sense despentinar-se (un 97% l’any passat) i poden accedir tranquil·lament als estudis que han escollit en primera instància. Tant costa tractar un fet com aquest amb normalitat i amb menys rebombori i estridència mediàtica?...

I si ho provem amb humor?

En època de sentiments a flor de pell i de raons exiliades i/o empresonades per no contradir el què surt del cor (o del fetge, que mai se sap d'on provenen els efluvis més primaris!) pocs recursos queden per parapetar-se davant una realitat convulsa. En el meu cas només puc recórrer al de sempre: aquella versió de l'humor que m'agrada practicar (gràcies mestres britànics!), ben carregada d'ironia o, com diuen a ses illes del Regne Unit, de negror, que es resumeix en un " enfotre-se'n del mort i de qui el vetlla " començant, això sí, per un mateix entès com un tot (actes, contradiccions, aspecte...), que tampoc es tracta de ser un foteta però a mi que no em toquin (un capullo integral, vaja). Fa temps vaig descobrir, suposo que per accident, que era una fantàstica manera de sobreviure a infortunis varis i dotar-los d'una nova dimensió per fer més suportable una realitat no sempre volguda ni tant meravellosa com ens plantegen els best seller de l...

Crònica d'un cara a cara

Ahir, a poc menys de dos quarts de 10 de la nit em vaig escarxofar al sofà, just davant la tele, disposat a veure el cara a cara entre la Marta Rovira (ERC) i l'Inés Arrimadas (C's) que en Jordi Évole va tenir a bé proporcionar-nos a través del seu programa estrella "Salvados" (La Sexta). Ho vaig fer amb dues neurones activades: la que correspon a la meva faceta de potencial elector i aquella que involuntàriament espurneja en tant que, en el passat, més d'una vegada em va tocar fer d'assessor al candidat de torn en debats varis. Francament, si en aquesta darrera faceta m'haguessin encarregat la feina de donar un cop de ma en preparar a la Marta Rovira li hagués recomanat no acceptar l'envit (hi tenia més a perdre que a guanyar i la seva fluïdesa en la llengua de Cervantes no és precisament la més adient) i si no m'hagués fet ni cas (molt probable. La tele és la tele) m'hagués escarrassat a convèncer-la per dedicar unes quantes hores a prep...