Passa al contingut principal

Obsessions



Quan era jovenet em vaig obsessionar amb un joc de taula (altres l'anomenen esport però jo sempre n'he tingut els meus dubtes. Com la petanca, vaja): els escacs. Si feu una cerca per internet trobareu un munt de pàgines que expliquen els beneficis que t'aporta: que si estimula la creativitat, que potencia la memòria o que facilita la concentració solen ser els més típics. No ho dubto però per mi es va convertir en alguna cosa més que un hobby. Em passava hores i hores preparant-me (us faríeu creus de la bibliografia existent sobre la matèria. De fet a la llibreria de casa, si busco bé, encara hi trobaré una bona col·lecció de llibres d'aquella etapa) i jugant amb la gent del meu club, el Club d'Escacs Mataró, o en competicions variades (individual o per equips). M'hi vaig enganxar tant que fins i tot vaig deixar en segon terme altres qüestions molt més prioritàries (els estudis reglats per exemple). Que fàcil és veure les coses amb la perspectiva que et dóna el temps, oi? 

El cap d'uns quants anys vaig decidir deixar-ho. Va arribar un punt en que l'obsessió es va convertir en patiment. Ja no gaudia jugant. La taula pujava i baixava compulsivament al ritme amb que l'impulsava el moviment de les meves cames (símptoma inequívoc que el meu sistema nerviós es trobava lleugerament alterat), les mans fredes i suades (altra símptoma) i, por postres,. el cendrer que tenia al costat (si, es podia fumar!) acabava completament curull de burilles. I vaig decidir posar punt i final a una etapa de la meva vida que, tampoc cal perdre-ho de vista, em va proporcionar més d'una satisfacció personal i col·lectiva (entre elles no només el fet de guanyar més o menys partides sinó també d'haver conformat un grup d'amics amb qui no només compartíem afició).

Curiosament. aquest matí mentre feia un cafè tot fent temps per esperar a qui m'havia d'acompanyar a fer una visita (que per postres ens ha deixat ben penjats) he aprofitat, com faig sempre, per fullejar el diari i... sorpresa, resulta que s'està jugant el campionat del món. I les neurones se m'han activat i la memòria s'ha fet present. Això si, sense angoixes i amb un somriure nostàlgic d'orella a orella. Probablement seguiré el campionat i em miraré les partides per internet i recordaré els vells temps i, per què no, encara que la maquinària estigui rovellada, potser amb buscaré algú per jugar una partida i a veure quines sensacions m'aporta...

obsessió 

1 f. [LC] [PS] Apoderament de l’esperit per una idea, una preocupació, persistent. 
2 f. [LC] [PS] Idea o preocupació que el causa.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

PAU

Fa dies que per esmorzar, dinar i sopar (també podria incloure-hi vermut, berenar i ressopó) menjo PAU, que no en pau. Mitjans de comunicació convencionals i xarxes en van més que plens i plenes. Que si aquest any la selectivitat (m’agrada més el terme clàssic que no l’abreujat) se celebra tals dies, que si hi concorren tants alumnes, que si l’estrès del pre i el post, que si que si les preguntes són fàcils o difícils, que si l’Administració l’ha cagat amb aquella o altra pregunta... Prou, collons!!!! Que després ens queixem si les noves generacions no saben fer ni la o amb un canuto i viuen en i de la sobreprotecció. I no m’estranya si donem importància de vida o mort a un tràmit que, vistos els resultats, la immensa majoria d’estudiants que s’hi presenten aproven sense despentinar-se (un 97% l’any passat) i poden accedir tranquil·lament als estudis que han escollit en primera instància. Tant costa tractar un fet com aquest amb normalitat i amb menys rebombori i estridència mediàtica?...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

I si ho provem amb humor?

En època de sentiments a flor de pell i de raons exiliades i/o empresonades per no contradir el què surt del cor (o del fetge, que mai se sap d'on provenen els efluvis més primaris!) pocs recursos queden per parapetar-se davant una realitat convulsa. En el meu cas només puc recórrer al de sempre: aquella versió de l'humor que m'agrada practicar (gràcies mestres britànics!), ben carregada d'ironia o, com diuen a ses illes del Regne Unit, de negror, que es resumeix en un " enfotre-se'n del mort i de qui el vetlla " començant, això sí, per un mateix entès com un tot (actes, contradiccions, aspecte...), que tampoc es tracta de ser un foteta però a mi que no em toquin (un capullo integral, vaja). Fa temps vaig descobrir, suposo que per accident, que era una fantàstica manera de sobreviure a infortunis varis i dotar-los d'una nova dimensió per fer més suportable una realitat no sempre volguda ni tant meravellosa com ens plantegen els best seller de l...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Crònica d'un cara a cara

Ahir, a poc menys de dos quarts de 10 de la nit em vaig escarxofar al sofà, just davant la tele, disposat a veure el cara a cara entre la Marta Rovira (ERC) i l'Inés Arrimadas (C's) que en Jordi Évole va tenir a bé proporcionar-nos a través del seu programa estrella "Salvados" (La Sexta). Ho vaig fer amb dues neurones activades: la que correspon a la meva faceta de potencial elector i aquella que involuntàriament espurneja en tant que, en el passat, més d'una vegada em va tocar fer d'assessor al candidat de torn en debats varis. Francament, si en aquesta darrera faceta m'haguessin encarregat la feina de donar un cop de ma en preparar a la Marta Rovira li hagués recomanat no acceptar l'envit (hi tenia més a perdre que a guanyar i la seva fluïdesa en la llengua de Cervantes no és precisament la més adient) i si no m'hagués fet ni cas (molt probable. La tele és la tele) m'hagués escarrassat a convèncer-la per dedicar unes quantes hores a prep...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació