Passa al contingut principal

Ídols literaris


Amb el què porto viscut puc dir que he llegit molt (i espero continuar fent-ho fins que la vista se'm cremi! Clar que amb les ulleres que porto tinc corda per estona...). Vaig començar de ben petit (gràcies família i escola per introduir-me en el fantàstic món de la literatura!) i a mesura que anava creixent m'hi enganxava cada vegada més. A casa estirat al llit he empalmat nit i dia sense adonar-me enganxat a més d'una novel·la, assegut al sofà o a qualsevol cadira, fins i tot a terra, a la platja sota un sol de justícia, al tren fent veure que no veig aquest o aquell, al banc de tants parcs i places, al bar de la cantonada o al restaurant, caminant pel carrer i menjant-me una farola... Són tants els llocs on he exercit aquesta comunió intima amb un llibre que fins i tot la memòria em juga males passades. Tampoc soc massa selectiu tot i que tinc les meves preferències: novel·la i assaig si em feu escollir. I si cal segmentar més em quedo amb la novel·la històrica (de casta le viene al galgo que diuen aquells) i l'assaig polític i/o periodístic. I un costum de sempre: difícilment llegeixo un llibre darrere un altre, l'habitual és que en simultaniegi tres o quatre.

I de la A a la B. És l'afició a la lectura la que, com a conseqüència, ha portat a l'escriptura. Primer perquè tocava (redaccions varies a l'escola, presa d'apunts i treballs sobre temàtiques variades), després perquè aquesta obligació va generar alguna que altra oportunitat encara que servidor no n'era conscient (el primer escrit que em van publicar va ser un que vam fer tots els de classe, en no recordo quin curs d'EGB, i que vam enviar a un diari, crec que era el desaparegut Tele/Exprés o potser el Correo Catalán) i, finalment, escric perquè m'agrada (i perquè em dona la gana) i amb un estil (o això pretenc) que té una font ben coneguda i reconeguda: En Quim Monzó (repeteixo perquè quedi clar: Quim Monzó, no el seu clònic femení que et pots trobar fins a la sopa a la tele i/o ràdio que depen de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i que, francament, trobo una mala còpia de l'original i, certament, patètica).

D'en Quim (ja us podeu imaginar que m'he empassat amb sopetes totes les seves publicacions, siguin llibres o articles o llibres recopilators d'articles i contes) em va enganxar no només el seu humor catalano-britànic sinó també la capacitat innata de fer de l'anècdota categoria. És a dir, escull un tema que a priori sembla absolutament trivial (es deu passar hores repassant les planes de xorrades vàries incloses a qualsevol diari que es digni a anomenar-se com a tal) i no només el disecciona fins a fer-ne un article o un conte amb cap i peus sinó que el vesteix harmònicament i de tal manera que, com a mínim, tens un somriure garantit al finalitzar la lectura. A ell li dec haver-me passat estones fantàstiques rient compulsivament (clar que gràcies a aquest fet probablement més d'una vegada m'han pres per idiota). És el meu ídol literari i un mestre que mereix se li segueixi la petja. Modestament ho intento encara que no estic gens convençut que me'n surti (clar que potser tampoc ho pretenc del tot). Això si, la seva faceta de traductor la deixaré per algú altre, que tampoc cal matar tot el què és gras! 

ídol 

m. [RE] [AN] Imatge d’una divinitat. 
m. [LC] Persona o cosa que és objecte d’un culte, excessivament amada.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PAU

Fa dies que per esmorzar, dinar i sopar (també podria incloure-hi vermut, berenar i ressopó) menjo PAU, que no en pau. Mitjans de comunicació convencionals i xarxes en van més que plens i plenes. Que si aquest any la selectivitat (m’agrada més el terme clàssic que no l’abreujat) se celebra tals dies, que si hi concorren tants alumnes, que si l’estrès del pre i el post, que si que si les preguntes són fàcils o difícils, que si l’Administració l’ha cagat amb aquella o altra pregunta... Prou, collons!!!! Que després ens queixem si les noves generacions no saben fer ni la o amb un canuto i viuen en i de la sobreprotecció. I no m’estranya si donem importància de vida o mort a un tràmit que, vistos els resultats, la immensa majoria d’estudiants que s’hi presenten aproven sense despentinar-se (un 97% l’any passat) i poden accedir tranquil·lament als estudis que han escollit en primera instància. Tant costa tractar un fet com aquest amb normalitat i amb menys rebombori i estridència mediàtica?...

I si ho provem amb humor?

En època de sentiments a flor de pell i de raons exiliades i/o empresonades per no contradir el què surt del cor (o del fetge, que mai se sap d'on provenen els efluvis més primaris!) pocs recursos queden per parapetar-se davant una realitat convulsa. En el meu cas només puc recórrer al de sempre: aquella versió de l'humor que m'agrada practicar (gràcies mestres britànics!), ben carregada d'ironia o, com diuen a ses illes del Regne Unit, de negror, que es resumeix en un " enfotre-se'n del mort i de qui el vetlla " començant, això sí, per un mateix entès com un tot (actes, contradiccions, aspecte...), que tampoc es tracta de ser un foteta però a mi que no em toquin (un capullo integral, vaja). Fa temps vaig descobrir, suposo que per accident, que era una fantàstica manera de sobreviure a infortunis varis i dotar-los d'una nova dimensió per fer més suportable una realitat no sempre volguda ni tant meravellosa com ens plantegen els best seller de l...

Crònica d'un cara a cara

Ahir, a poc menys de dos quarts de 10 de la nit em vaig escarxofar al sofà, just davant la tele, disposat a veure el cara a cara entre la Marta Rovira (ERC) i l'Inés Arrimadas (C's) que en Jordi Évole va tenir a bé proporcionar-nos a través del seu programa estrella "Salvados" (La Sexta). Ho vaig fer amb dues neurones activades: la que correspon a la meva faceta de potencial elector i aquella que involuntàriament espurneja en tant que, en el passat, més d'una vegada em va tocar fer d'assessor al candidat de torn en debats varis. Francament, si en aquesta darrera faceta m'haguessin encarregat la feina de donar un cop de ma en preparar a la Marta Rovira li hagués recomanat no acceptar l'envit (hi tenia més a perdre que a guanyar i la seva fluïdesa en la llengua de Cervantes no és precisament la més adient) i si no m'hagués fet ni cas (molt probable. La tele és la tele) m'hagués escarrassat a convèncer-la per dedicar unes quantes hores a prep...