PAU

Fa dies que per esmorzar, dinar i sopar (també podria incloure-hi vermut, berenar i ressopó) menjo PAU, que no en pau. Mitjans de comunicació convencionals i xarxes en van més que plens i plenes. Que si aquest any la selectivitat (m’agrada més el terme clàssic que no l’abreujat) se celebra tals dies, que si hi concorren tants alumnes, que si l’estrès del pre i el post, que si que si les preguntes són fàcils o difícils, que si l’Administració l’ha cagat amb aquella o altra pregunta...

Prou, collons!!!! Que després ens queixem si les noves generacions no saben fer ni la o amb un canuto i viuen en i de la sobreprotecció. I no m’estranya si donem importància de vida o mort a un tràmit que, vistos els resultats, la immensa majoria d’estudiants que s’hi presenten aproven sense despentinar-se (un 97% l’any passat) i poden accedir tranquil·lament als estudis que han escollit en primera instància.

Tant costa tractar un fet com aquest amb normalitat i amb menys rebombori i estridència mediàtica? Aprovin o suspenguin no s’acaba el món (si alguns opten per la segona opció, francament, estem construint una societat de merda). Amb 18 anys les oportunitats no s’esgoten i els “fracassos” són relatius (uiiiiiii, quasi em llenço a fotre un rotllo digne d’aquella merda sobre la que se sustenta l’autoajuda). Què no has aprovat la selectivitat o no tens prou nota per fer el què voldries? Doncs pots tornar a fer-la esforçant-hi més o anar per la via de cicles formatius o entrar al món laboral. Què l’has aprovat i entres a la universitat? Doncs t’espera un any de veritable cribatge (intern: collons, això no és ni el què m’esperava ni el què volia fer. Extern: cony, aquí s’ha de pencar molt més del que m’esperava i la meva base formativa és, diem-ne, poc adquada) i, després, doncs ja en parlarem (entre nosaltres que, en aquest punt, els mitjans solen fer allò de muts i a la gàbia).

A títol d’inventari. Servidor, com tants altres, allà pels principis dels anys 80 del segle passat, també va passar per aquesta situació i, afortunadament, sense llum i taquígrafs constants. Simplement havent-s’ho preparat amb més o menys encert, trepitjant per primera vegada una facultat (curiosament la mateixa on després em matricularia) i confiant que la força m’acompanyaria (sí, era l’època on als cinemes projectaven El retorn del Jedi).

En fi, us deixo en pau...