Passa al contingut principal

La caiguda del mite


Soc un afortunat. I és amb el pas del temps que me n'he adonat. Durant la infantesa i l'adolescència la mirada és curta, d'avui per demà, i el passat molt fugisser. Vivim el dia a dia i la perspectiva no la trobem fins més endavant, quan tenim consciència del pas del temps, del què hem viscut, dels aprenentatges que n'hem tret (amb els seus errors i encerts) i d'aquells que han compartit instants més o menys continuats de la nostra vida. Tot bé a tomb d'una decisió que van prendre els meus pares al 1967. Triar la meva escola. I la decisió va ser sàvia. No tenia ni dos anys quan vaig creuar per primera vegada les portes de l'Anxaneta i allà em vaig mantenir fins acabar 8è d'EGB. Certament una escola diferent si tenim en compte els temps que corrien: ensenyament en català, assignatures que defugien el tòpic (sempre recordaré l'assignatura d'expressió corporal amb en Jaume Mateu, Tortell Poltrona pels amics, com a mestre), unes instal·lacions precàries però funcionals i un equip de mestres que creia en la causa de formar persones amb esperit crític per un futur que necessàriament hauria de ser millor i sobretot més lliure. Potser no en vam sortir els més ben preparats acadèmicament parlant o potser només va ser el meu cas (a 1er de BUP gran sorpresa: primera avaluació i quatre "cates". I jo que no havia suspès mai cap assignatura!).

De l'Anxaneta en guardo molts records i pràcticament tots bons (bé, sempre hi ha el/els mestre/s que que cauen millor o pitjor però això forma part del joc i de la millor tradició escolar). De fet, amb bona part dels companys de classe encara ens veiem unes quantes vegades a l'any i mantenim el contacte (aprofitant les possibilitats que ens donen les noves tecnologies, o potser ja no tant noves, fins i tot hem creat un grup de whatsapp que ens permet interactuar amb la immediatesa que et proporciona aquest mitjà). Sí, ja ho sé, expliquem força batalletes del passat a partir d'un nexe comú però també aprofitem per posar-nos al dia, felicitar-nos les bones noves i compartir les que no ho són tant (que de tot hi ha a la vinya del senyor!). 

Quan el passat 12 d'octubre l'Anna va enviar al grup la fotografia que encapçala aquest post juntament amb el text "La figuera de l'Anxaneta s'ha trencat" una part del meu cor va esclatar en bocins. La figuera? El mite que ha vist créixer tantes generacions? Aquella que ens feia ombra i ens oferia els seus fruits? (La de vegades que amb en Pere havíem anat fins al torrent de Can Boada a escollir la canya més alta i recte per agafar les figues de coll de dama que engolíem en dos segons!!!). Perdre un referent és dolorós, sigui quin sigui, però nosaltres continuem de peu. Mirem el passat sí, però també el futur amb esperança i il·lusió. I, com diu en Xevi, aprofitem qualsevol ocasió per "remullar-ho". Seguim aquí i no dubto que tots recordarem el nostre mite d'infantesa. Bé, alguns, afortunats ells, en mantenen ben viva la flama (quan l'Anxaneta va deixar enrere un altre mite, el barri blau, per instal·lar-se en l'espai que ocupa ara, l'antiga caserna de la Guàrdia Civil, es van repartir esqueixos de la figuera i em consta que alguns han proliferat i aspiren, com la seva mare, a tocar el cel). Descansa en pau estimada figuera!


Anècdota: Ara ja fa un bon grapat d'anys, aprofitant un dels aniversaris on l'Anxaneta va fer portes obertes m'hi vaig acostar. Al veure el pati i la figuera algú que havia anat en una escola "clàssica" de Barcelona va dir allò de "Ufff, quina escola, però aquí no teníeu piscina ni instal·lacions esportives?". No vaig tenir temps de contestar, algú se'm va avançar (el meu pare, qui si no) i li va etzibar: "No, però malament aniríem si la qualitat de l'educació només s'hagués de mesurar en base al continent. Per ensenyar, com bé van demostrar els pedagogs grecs, amb l'ombra d'un arbre i un bon mestre es poden arribar a fer meravelles". Lliçó de vida en dic jo, zasca en diuen ara...


mite 


m. [LC] [AN] [FS] Relat fabulós tradicional sobre els déus, els herois, els orígens d’un poble, etc., que expressa, d’una manera simbòlica, un concepte religiós, filosòfic o social. El mite de Ròmul i Rem. 
m. [FS] [LC] Relat poètic i fabulós que serveix per a explicar una doctrina, una creença. El mite de la caverna de Plató. 
m. [FS] [LC] Persona, fet, cosa que ha estat magnificat i s’ha convertit en model o prototip. Greta Garbo és un mite del cinema.  

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PAU

Fa dies que per esmorzar, dinar i sopar (també podria incloure-hi vermut, berenar i ressopó) menjo PAU, que no en pau. Mitjans de comunicació convencionals i xarxes en van més que plens i plenes. Que si aquest any la selectivitat (m’agrada més el terme clàssic que no l’abreujat) se celebra tals dies, que si hi concorren tants alumnes, que si l’estrès del pre i el post, que si que si les preguntes són fàcils o difícils, que si l’Administració l’ha cagat amb aquella o altra pregunta... Prou, collons!!!! Que després ens queixem si les noves generacions no saben fer ni la o amb un canuto i viuen en i de la sobreprotecció. I no m’estranya si donem importància de vida o mort a un tràmit que, vistos els resultats, la immensa majoria d’estudiants que s’hi presenten aproven sense despentinar-se (un 97% l’any passat) i poden accedir tranquil·lament als estudis que han escollit en primera instància. Tant costa tractar un fet com aquest amb normalitat i amb menys rebombori i estridència mediàtica?...

I si ho provem amb humor?

En època de sentiments a flor de pell i de raons exiliades i/o empresonades per no contradir el què surt del cor (o del fetge, que mai se sap d'on provenen els efluvis més primaris!) pocs recursos queden per parapetar-se davant una realitat convulsa. En el meu cas només puc recórrer al de sempre: aquella versió de l'humor que m'agrada practicar (gràcies mestres britànics!), ben carregada d'ironia o, com diuen a ses illes del Regne Unit, de negror, que es resumeix en un " enfotre-se'n del mort i de qui el vetlla " començant, això sí, per un mateix entès com un tot (actes, contradiccions, aspecte...), que tampoc es tracta de ser un foteta però a mi que no em toquin (un capullo integral, vaja). Fa temps vaig descobrir, suposo que per accident, que era una fantàstica manera de sobreviure a infortunis varis i dotar-los d'una nova dimensió per fer més suportable una realitat no sempre volguda ni tant meravellosa com ens plantegen els best seller de l...

Crònica d'un cara a cara

Ahir, a poc menys de dos quarts de 10 de la nit em vaig escarxofar al sofà, just davant la tele, disposat a veure el cara a cara entre la Marta Rovira (ERC) i l'Inés Arrimadas (C's) que en Jordi Évole va tenir a bé proporcionar-nos a través del seu programa estrella "Salvados" (La Sexta). Ho vaig fer amb dues neurones activades: la que correspon a la meva faceta de potencial elector i aquella que involuntàriament espurneja en tant que, en el passat, més d'una vegada em va tocar fer d'assessor al candidat de torn en debats varis. Francament, si en aquesta darrera faceta m'haguessin encarregat la feina de donar un cop de ma en preparar a la Marta Rovira li hagués recomanat no acceptar l'envit (hi tenia més a perdre que a guanyar i la seva fluïdesa en la llengua de Cervantes no és precisament la més adient) i si no m'hagués fet ni cas (molt probable. La tele és la tele) m'hagués escarrassat a convèncer-la per dedicar unes quantes hores a prep...