Mirar enrere

Quan el meu fill anava a l'escola tenia una amiga que veia fantasmes (de fet deia que en tenia un que l'acompanyava per tot arreu). L'amiga, ara que ja va a l'institut, la continua tenint. Els fantasmes no sé si encara formen part de la seva vida. De la meva sí. Miro enrere i, dia rera dia, com la Clàudia (així es diu l'amiga), noto i veig una presència coneguda. Potser és la meva ombra però el canvi climàtic no l'afecta. Sempre hi és independentment de si fa sol, plou o neva. No és una forma corpòria. De fet, ni tant sols és una forma sinó una presència coneguda que no té cap intenció de deixar-me. No em molesta, simplement hi és. No parla ni es comunica de cap manera. Simplement és amb mi. Si miro endavant no la veig. Als costats tampoc. Només es manifesta al darrera com si fos un detectiu que em perseguís arreu on vaig per donar compte dels meus actes a ves a saber qui. Fa anys i panys que m'acompanya però... No en tenia consciència!  O no la volia tenir i això que de petit ja m'havien advertit que em perseguiria sempre, però ja se sap, hi ha un període en la nostra vida que la innocència fa que ens empassem amb sopetes tots els contes que ens expliquen. Això si, el pas del temps ens fa adonar que la infantesa va quedant enrere (bé, sempre hi haurà algun Peter Pan que en queda exclòs) i que si bé és cert que més d'un somni s'acaba fent realitat n'hi ha d'altres que s'estavellen contra el mur de la vida. 

Això sí, tinc la consciència tranquil·la. No soc l'únic perseguit pel fantasma de torn. A risc de ser presumptuós diria que no hi ha qui s'escapi del seu. Ell no parla, ja ho he dit. Però jo si que parlo amb ell i amb veu alta (fins que no vaig llegir no recordo massa on que un metge explicava que això de parlar sol és un recurs per ordenar les idees pensava que una mica raret si que era). De tant en tant, especialment en moments delicats, tinc per costum acostar-me fins a la platja. M'assec a la sorra i miro l'horitzó mentre les ones m'acaronen l'oïda i els narius se m'omplen del salobre característic de la Mediterrània. Deu minuts, mitja hora, dues... el temps que faci falta. I em buido. Parlo amb ell sense aturar-me, gesticulant si fa falta per emfatitzar allò important. I no em limito a verbalitzar el què sento o penso. Aprofito per analitzar-ho. Veure on l'he encertat o errat i, el més important, com corregir allò corregible i assumir el què no amb voluntat d'aprendre i reaprendre. Ja és ben trist però ell mai contesta. Tampoc m'aconsella. Ni tant sols m'abraça, em dóna el típic copet a l'esquena o em reconforta. Simplement calla i em segueix arreu on vaig i així serà fins a la fi dels temps.

No us ho havia dit? El meu fantasma té nom. I no l'hi he posat jo. El porta incorporat en el seu ADN. És diu passat, el meu passat...

passat¹ 

1 1 m. [LC] Temps passat. Recordar el passat. 
1 2 m. [LC] Allò que ha tingut lloc en altre temps. És un home d’un passat tèrbol. 
1 3 m. [LC] [FL] Temps verbal que indica anterioritat respecte al moment de l’acte de parla. 
1 4  [FL] passat anterior Temps verbal que expressa una acció passada immediatament anterior a una altra també passada. 
2 m. pl. [LC] Ascendents. 
3  [LC] passat de loc. prep. Llevat² . Passat d’ell, tots els altres eren francesos. 
4 m. [IT] Ordre en què els fils de l’ordit s’introdueixen per les malles d’un joc de lliços o pels forats de la post o taula d’arcades.

passat² -ada 

1 1 adj. [LC] Que ha tingut lloc en un temps anterior a aquell en què té lloc l’enunciat. El temps passat. Les glòries passades. 
1 2 adj. [LC] Immediatament anterior. L’any passat no va ploure gairebé gens. La setmana passada vaig treballar molt. 
2 adj. [LC] Que ha perdut les característiques naturals, la frescor i la ufana. M’ha venut un peix passat, aquella dona. 
3 adj. [HIG] En heràld., que passa per damunt d’un altre de manera que formen una creu o un sautor, s’aplica a dues figures o peces allargades. Espases passades en creu. Espases passades en sautor.