Lectura electrònica

Per Sant Jordi de l'any passat vaig rebre un regal inesperat de l'amor infinit: un llibre electrònic, un Kindle per ser exactes (diem-ho tot, acompanyat d'un parell més en format tradicional). Reconec que me'l vaig mirar amb escepticisme.

Primera impressió: Un artefacte modern per substituir els meus estimats llibres? Impossible!

Segona impressió: No penso renunciar al tacte i a l'olor del paper sota cap concepte! Seria com trair els meus principis més elementals!

Les alarmes se'm disparen, sí, però una veu coneguda em dóna el seu punt de vista...

Primer suggeriment: Els llibres electrònics tenen un avantatge evident respecte als de tota la vida. No ocupen espai físic i permeten emmagatzemar milers i milers de llibres i tu tens la llibreria (millor dit, les llibreries) a vessar.

Segon suggeriment: Ocupa poc espai i el seu pes fa riure o sigui que t'estalvies que el teu maletí pesi més i acabis amb mal d'esquena (el meu lloc habitual de lectura sol ser qualsevol mitjà de transport públic).

Tercer suggeriment: Pots combinar llibre electrònic amb paper.

Paraules sàvies, certament...

Primera conclusió: Potser que els apriorismes me'ls guardi a la butxaca amb pany i forrellat.

Segona conclusió: De ben nascuts és ser agraïts i més quan saps perfectament que qui hi ha darrera del regal ho ha fet perquè t'estima i vol el millor per tu.

Tercera conclusió: Per molt arrelats que els tinguis, canviar hàbits no ha de ser dolent per definició. I encara menys si aquests impliquen una millora substantiva (proper pas, deixar de fumar d'una puta vegada!).

Conclusió final: Gràcies carinyo. L'has encertat de ple!

Conclusió final bis: L'anterior no és una frase per quedar bé. Simplement denota una realitat objectiva (pel tren em veurem amorrat al meu kindle. Si no us faig cas és perquè estic concentrat en la lectura)

agrair

v. tr. [LC] Correspondre amb gratitud (a un benefici, un servei o un favor rebut). Li agraïm el favor que ens ha fet. Agrair a algú una visita, una carta, una invitació, un present. Els agrairé que m’ho trametin tot seguit.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PAU

Fa dies que per esmorzar, dinar i sopar (també podria incloure-hi vermut, berenar i ressopó) menjo PAU, que no en pau. Mitjans de comunicació convencionals i xarxes en van més que plens i plenes. Que si aquest any la selectivitat (m’agrada més el terme clàssic que no l’abreujat) se celebra tals dies, que si hi concorren tants alumnes, que si l’estrès del pre i el post, que si que si les preguntes són fàcils o difícils, que si l’Administració l’ha cagat amb aquella o altra pregunta... Prou, collons!!!! Que després ens queixem si les noves generacions no saben fer ni la o amb un canuto i viuen en i de la sobreprotecció. I no m’estranya si donem importància de vida o mort a un tràmit que, vistos els resultats, la immensa majoria d’estudiants que s’hi presenten aproven sense despentinar-se (un 97% l’any passat) i poden accedir tranquil·lament als estudis que han escollit en primera instància. Tant costa tractar un fet com aquest amb normalitat i amb menys rebombori i estridència mediàtica?...

Més informació

I si ho provem amb humor?

En època de sentiments a flor de pell i de raons exiliades i/o empresonades per no contradir el què surt del cor (o del fetge, que mai se sap d'on provenen els efluvis més primaris!) pocs recursos queden per parapetar-se davant una realitat convulsa. En el meu cas només puc recórrer al de sempre: aquella versió de l'humor que m'agrada practicar (gràcies mestres britànics!), ben carregada d'ironia o, com diuen a ses illes del Regne Unit, de negror, que es resumeix en un " enfotre-se'n del mort i de qui el vetlla " començant, això sí, per un mateix entès com un tot (actes, contradiccions, aspecte...), que tampoc es tracta de ser un foteta però a mi que no em toquin (un capullo integral, vaja). Fa temps vaig descobrir, suposo que per accident, que era una fantàstica manera de sobreviure a infortunis varis i dotar-los d'una nova dimensió per fer més suportable una realitat no sempre volguda ni tant meravellosa com ens plantegen els best seller de l...

Més informació

Crònica d'un cara a cara

Ahir, a poc menys de dos quarts de 10 de la nit em vaig escarxofar al sofà, just davant la tele, disposat a veure el cara a cara entre la Marta Rovira (ERC) i l'Inés Arrimadas (C's) que en Jordi Évole va tenir a bé proporcionar-nos a través del seu programa estrella "Salvados" (La Sexta). Ho vaig fer amb dues neurones activades: la que correspon a la meva faceta de potencial elector i aquella que involuntàriament espurneja en tant que, en el passat, més d'una vegada em va tocar fer d'assessor al candidat de torn en debats varis. Francament, si en aquesta darrera faceta m'haguessin encarregat la feina de donar un cop de ma en preparar a la Marta Rovira li hagués recomanat no acceptar l'envit (hi tenia més a perdre que a guanyar i la seva fluïdesa en la llengua de Cervantes no és precisament la més adient) i si no m'hagués fet ni cas (molt probable. La tele és la tele) m'hagués escarrassat a convèncer-la per dedicar unes quantes hores a prep...

Més informació

Mirades

Cercar en aquest blog