Passa al contingut principal

Assetjadors taronges


Tinc un dubte existencial: si no vaig errat som al segle XXI i encara que internet prefiguri un món virtual i global, els peus els tenim situats en un espai geogràfic concret (els meus al que s'anomena primer món en termes de riquesa i desenvolupament). Bé, fins aquí cap novetat. Doncs algú em pot explicar com és que aquest matí, llegint el diari mentre feia el cafè, he tingut la sensació de fer un retorn al passat? I no al meu, sinó al de tots nosaltres o, més ben dit, dels nostres avantpassats. El diari m'ha teletransportat, com a mínim, al segle XIX (del viatge encara tinc el cos certament estrany). Però és que la cosa no ha quedat aquí. També he tingut una sensació que no té res a veure amb la temporalitat i sí amb la geografia humana: m'he vist donant voltes per països (que n'hi ha i masses) on la desigualtat home/dona és a l'ordre del dia, assumint el primer el rol de pater familias i la segona la d'esclava domèstica (i sexual) amb la única missió d'engendrar fills, alimentar-los (i de passada al marit que es veu que també té boca però no mans) i baixar el cap davant les ordres (i cops) de l'amo.

I tot bé a tomb d'una notícia que he llegit al Periódico i que m'ha indignat (bé el protagonista principal de la mateixa, en tant que persona física o jurídica, ja em sol provocar aquesta sensació, però avui s'ha lluït). Resulta que un dels màxims exponents del que ells mateixos han vingut a anomenar com a "nova política", C's, ha hagut d'indemnitzar a la seva excap de premsa per assetjament laboral després d'haver estat mare i es reincorporés a la feina una vegada esgotat el permís maternal. Caram, caram amb l'Albert Rivera i correligionaris. Una vegada més cauen les màscares de la "nova" dreta nacionalista. A la Imma no l'hi han perdonat que fes ús de la seva llibertat i decidís tenir fills com tampoc que en una època de "màxima feina" fes ús dels drets que té conferits per fer de mare en comptes de "formar" a les ordres dels generalíssims de torn. No, això no va de bons o mals professionals (dubto que trobin ningú que no s'exalti com tal) sinó de maneres de fer que prefiguren com són realment aquells que s'omplen la boca dient A però que actuen segons B. En voleu una prova? Les hemeroteques les carrega el diable i, en honor seu, ajuden a veure qui beu sofre i té banyes i cua. Tinc la sensació que cada cop queden menys polítics amb conviccions i ideals ferms. I aquests que s'han vestit de "nous" en són un clar exemple. Com deia aquell, "fets, no paraules!". I els fets haurien d'anar en la línia de seguir avançant en temes d'igualtat i de situar a tothom, independentment del seu gènere, raça, religió o condició sexual, a la mateixa alçada. Potser sí que aleshores em creuria això de la nova política, però mentrestant deixeu-me que ho qüestioni obertament.

PD: No deu ser casualitat que qui va dissenyar la il·lustració que acompanya aquest post escollis el color taronja... Sens dubte era un visionari!

igualtat 

1 f. [LC] [MT] Condició d’ésser igual una cosa a una altra, d’ésser iguals dues o més coses, qualitat d’igual. La igualtat de dos triangles. 
2 f. [MT] En mat., expressió d’aquesta condició. 
3  [LC] [DR] igualtat confessional Igualtat, davant la llei, de les persones que professen credos diferents.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

PAU

Fa dies que per esmorzar, dinar i sopar (també podria incloure-hi vermut, berenar i ressopó) menjo PAU, que no en pau. Mitjans de comunicació convencionals i xarxes en van més que plens i plenes. Que si aquest any la selectivitat (m’agrada més el terme clàssic que no l’abreujat) se celebra tals dies, que si hi concorren tants alumnes, que si l’estrès del pre i el post, que si que si les preguntes són fàcils o difícils, que si l’Administració l’ha cagat amb aquella o altra pregunta... Prou, collons!!!! Que després ens queixem si les noves generacions no saben fer ni la o amb un canuto i viuen en i de la sobreprotecció. I no m’estranya si donem importància de vida o mort a un tràmit que, vistos els resultats, la immensa majoria d’estudiants que s’hi presenten aproven sense despentinar-se (un 97% l’any passat) i poden accedir tranquil·lament als estudis que han escollit en primera instància. Tant costa tractar un fet com aquest amb normalitat i amb menys rebombori i estridència mediàtica?...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

I si ho provem amb humor?

En època de sentiments a flor de pell i de raons exiliades i/o empresonades per no contradir el què surt del cor (o del fetge, que mai se sap d'on provenen els efluvis més primaris!) pocs recursos queden per parapetar-se davant una realitat convulsa. En el meu cas només puc recórrer al de sempre: aquella versió de l'humor que m'agrada practicar (gràcies mestres britànics!), ben carregada d'ironia o, com diuen a ses illes del Regne Unit, de negror, que es resumeix en un " enfotre-se'n del mort i de qui el vetlla " començant, això sí, per un mateix entès com un tot (actes, contradiccions, aspecte...), que tampoc es tracta de ser un foteta però a mi que no em toquin (un capullo integral, vaja). Fa temps vaig descobrir, suposo que per accident, que era una fantàstica manera de sobreviure a infortunis varis i dotar-los d'una nova dimensió per fer més suportable una realitat no sempre volguda ni tant meravellosa com ens plantegen els best seller de l...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Crònica d'un cara a cara

Ahir, a poc menys de dos quarts de 10 de la nit em vaig escarxofar al sofà, just davant la tele, disposat a veure el cara a cara entre la Marta Rovira (ERC) i l'Inés Arrimadas (C's) que en Jordi Évole va tenir a bé proporcionar-nos a través del seu programa estrella "Salvados" (La Sexta). Ho vaig fer amb dues neurones activades: la que correspon a la meva faceta de potencial elector i aquella que involuntàriament espurneja en tant que, en el passat, més d'una vegada em va tocar fer d'assessor al candidat de torn en debats varis. Francament, si en aquesta darrera faceta m'haguessin encarregat la feina de donar un cop de ma en preparar a la Marta Rovira li hagués recomanat no acceptar l'envit (hi tenia més a perdre que a guanyar i la seva fluïdesa en la llengua de Cervantes no és precisament la més adient) i si no m'hagués fet ni cas (molt probable. La tele és la tele) m'hagués escarrassat a convèncer-la per dedicar unes quantes hores a prep...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació