Mirades

Si a la meva cara li hagués d'associar una fruita segurament escolliria la taronja o qualsevol altre tipus de cítric . I No necessàriament per la forma. De fet les fruites donen molt de joc per recordar o ser associades a diferents parts de l'anatomia humana. Ara bé, adreçat als malpensats (i ho escric en masculí a consciència): no aneu més enllà que el post d'avui no fa referència a allò que la vostra ment lleugerament torrada està pensant en aquests moments!!!! Ni de bon tros. En el meu cas en faig una associació a partir d'un fet empíric: soc un enamorat dels cítrics (al balcó de casa hi tinc un llimoner i un taronger que van fent via mentre malvisc per combatre la maleïda mosqueta blanca que ha agafat el costum d'intentar fer-se'ls seus costi el que costi) i és la fruita amb la que millor em relaciono. De sempre he estat un enamorat de la fruita, tot i que reconec que les d'hivern no em posen tant com les d'època calorosa (amb més o menys int...

Tinc un dubte existencial: si no vaig errat som al segle XXI i encara que internet prefiguri un món virtual i global, els peus els tenim situats en un espai geogràfic concret (els meus al que s'anomena primer món en termes de riquesa i desenvolupament). Bé, fins aquí cap novetat. Doncs algú em pot explicar com és que aquest matí, llegint el diari mentre feia el cafè, he tingut la sensació de fer un retorn al passat? I no al meu, sinó al de tots nosaltres o, més ben dit, dels nostres avantpassats. El diari m'ha teletransportat, com a mínim, al segle XIX (del viatge encara tinc el cos certament estrany). Però és que la cosa no ha quedat aquí. També he tingut una sensació que no té res a veure amb la temporalitat i sí amb la geografia humana: m'he vist donant voltes per països (que n'hi ha i masses) on la desigualtat home/dona és a l'ordre del dia, assumint el primer el rol de pater familias i la segona la d'esclava domèstica (i sexual) amb la única missió d...

Amb el què porto viscut puc dir que he llegit molt (i espero continuar fent-ho fins que la vista se'm cremi! Clar que amb les ulleres que porto tinc corda per estona...). Vaig començar de ben petit (gràcies família i escola per introduir-me en el fantàstic món de la literatura!) i a mesura que anava creixent m'hi enganxava cada vegada més. A casa estirat al llit he empalmat nit i dia sense adonar-me enganxat a més d'una novel·la, assegut al sofà o a qualsevol cadira, fins i tot a terra, a la platja sota un sol de justícia, al tren fent veure que no veig aquest o aquell, al banc de tants parcs i places, al bar de la cantonada o al restaurant, caminant pel carrer i menjant-me una farola... Són tants els llocs on he exercit aquesta comunió intima amb un llibre que fins i tot la memòria em juga males passades. Tampoc soc massa selectiu tot i que tinc les meves preferències: novel·la i assaig si em feu escollir. I si cal segmentar més em quedo amb la novel·la històrica ( de ...

La farola que domina la zona més propera al balcó de casa és llarga com un sant Pau i de silueta estilitzada. Controla un espai conformat per una plaça dura, massa i tot, i presidida per una font urbana que se sol utilitzar com a abeurador caní per aquells que baixen de fer el passeig pel parc de més amunt. Disposa de quatre focus que produeixen una llum tènue d'un groc esmorteït (eficiència energètica en diuen) i el seu radi d'acció lumínic es complementa amb un seguit de faroles, de menor alçada i, per entendre'ns, més convencionals. La seva rigidesa vertical sovint es veu pertorbada per les pessigolles que li fan les capçades dels pins que té a tocar i que s'han proposat, com a mínim, arribar a la seva alçada per poder-li parlar de tu a tu. Són pins pinyoners malgrat que si busqueu les pinyes difícilment les trobareu. Per Sant Martí la pinya cau del pi diu la dita popular. I és ben cert. I encara ho és més si se les ajuda colpejant-les amb un pal llarg. El s...

Tinc una tradició familiar molt arrelada en el meu interior. Ve de lluny i es focalitza en un dia i espai concrets: dissabtes al matí i Plaça de Cuba (Mataró, El Maresme, Catalunya, Europa, el món mundial...). Diguéssim que anar al mercat a comprar provisions per la setmana és un fet que molts compartim. Que sigui en dissabte tampoc és estrany tenint present la seva condició de dia no laborable (per alguns) i, per tant, de major disposició de temps (especialment si el divendres no has fet el tronera i has anat a dormir a una hora raonable, fet que no té perquè sempre complir-se). I encara menys que l'espai triat sigui la Plaça de Cuba (tot i que mai ha estat el factor de la proximitat el que més ha pesat en la tria el gps que guia el pilot automàtic de les meves extremitats inferiors em condueix cap allà vulgui o no).  Sense risc a equivocar-me diria que la meva experiència amb la Plaça de Cuba es pot subdividir en tres etapes: en la primera em dedicava a badar (i a remena...

Tots tenim els nostres racons preferits i jo no en soc una excepció. Espais que per un motiu o altre ens evoquen records, on ens hi sentim bé o simplement ens generen expectatives creades en el nostre imaginari. Personalment en tinc uns quants que aniré desgranant en successius posts. La veritat és que no necessàriament em cal anar molt lluny per començar-ne a trobar: Des de determinats racons més o menys coneguts en els municipis on he viscut a ciutats i pobles del nostre entorn més o menys immediat passant per paisatges força més llunyans i ben diferenciats. Avui, però, em quedaré a no massa més de 100 quilòmetres d'on visc. Tot va començar un diumenge qualsevol de fa 29 primaveres quan amb els meus pares varem practicar un ritual que, sí o sí, era preceptiu portar a terme com a mínim una vegada a l'any: Una excursió a Empúries . Què hi farem, els Bonamusa tenim afició per "les pedres" (altrament anomenades, en termes menys col·loquials, jaciments arqueològ...

Durant la meva trajectòria vital he tingut com a companys de viatge  (no dic de companyia perquè entre aquesta categoria la legislació vigent només hi contempla gossos, gats i fures)  un ample ventall d'animals que m'han fet (i em fan) el trànsit més agradable: Tortugues de terra (quan la graeca no estava qualificada d'espècie en perill d'extinció), canaris de colors ben variats, tortores de cap de setmana (al cole tenim fauna i el cap de setmana ens tocava, de forma rotatòria, cuidar-los a casa), conillets d'índies, peixos poc comestibles, hamsters amb una capacitat reproductiva simplement increïble, pollets que esdevenien pollastres (i ara què en fem?), gats de marca o sense i, preferentment, gossos (i dins la preferència guanya per golejada el setter irlandès). Fins i tot he arribat a coexistir amb diferents varietats de rèptils (serps de diferents mides per posar un exemple). No, mai he considerat casa meva com una extensió del zoològic, simplement m'ag...

Els noms tenen significat. No ho dic jo, resulta que hi ha una ciència que es dedica al seu estudi, l'onomàstica, subdividida a la vegada en toponimia (noms d'elements geogràfics) i antroponimia (noms de persones). Fins i tot hi ha una fundació que desenvolupa la seva activitat en aquest àmbit. Parteixo de la base, doncs, que els noms propis tenen un significat comunament acceptat a partir del seu estudi etimològic. Agafem com a exemple i com qui no vol la cosa el meu nom: Sergi. Tirem de recurs fàcil, wikipedia té per nom, i veiem què en diu: Sergi  és un  nom propi  masculí d'origen  llatí  que significa "guardià" o "protector". El nom llatí  Sergius  procedeix de l' etrusc . Us estalvio el santoral (n'hi ha quatre), les traduccions a altres idiomes (inexistent com he pogut comprovar in situ a la tradició anglosaxona on sovint m'ha tocat repetir el meu nom i explicar allò de Sergi is a latin name and there is not englis...

M'aixeco del llit i miro per la finestra. Es fosc, no es veu pràcticament ni una ànima pel carrer i el terra s'entreveu xop. Em frego els ulls per guanyar visió (com que l'oculista em va dir que no les necessitava per veure-hi de lluny les ulleres me les posaré més tard, quan sigui necessari per afrontar el quefer diari) o per espolsar-me les lleganyes (no és cert, no n'hi ha. A penes he dormit i, per tant, apel·lo al típic i  simple recurs literari per omplir una línia més). Veig que plou i se'm dibuixa un somriure. Inconscientment em venen el cap unes quantes estrofes d'una cançó d'en Tomeu Penya i començo a xiular-la compulsivament (soc ben conscient que ja no me la treuré del cap en tot el dia i que, una vegada rera altra, anirà donant voltes pel meu subconscient que l'expulsarà, més sovint del què voldria, en format tarareig o melodia).  M'agrada la pluja. Sempre m'ha agradat. I no precisament com a sinònim de quedar-se a casa arrau...

Quan el meu fill era petit vaig practicar allò que tants pares han fet, fan i espero que continuïn fent pels temps dels temps: explicar-li contes. Vaig proveir degudament la llibreria de casa amb multitud de llibres ben variats, la majoria recopilatoris de contes de tota la vida. Recordo perfectament els dissabtes i diumenges al matí a l'hora d'esmorzar. Ell assegut a la taula davant d'un bol de llet, Colacao (ara s'ha passat al Nesquik) i cereals recoberts de mel o xocolata (no diré marques) i jo al seu costat amb el llibre a la ma i anar llegint. L'objectiu no era que es mengés l'esmorzar, això mai va ser un problema, sinó simplement explicar-li històries per treure-li somriures de colors o, a poder ser, alguna que altra riallada. I un bon dia vaig començar a modificar els contes, introduint-hi nous elements que se'm passaven pel cap en aquell moment (els Tres porquets es va convertir, indefectiblement, en els Quatre porquets). I vaig descobrir que enc...