Passa al contingut principal

Viatjar és un plaer


No sé si és per formació o deformació professional (me n'ha tocat fer, analitzar, valorar i difondre) que quan veig una enquesta sobre un tema que m'interessa me l'haig de mirar amb lupa. Ràpidament busco la fitxa tècnica i a partir d'aquí la vaig desgranant fins a validar els resultats (o no en funció de si manca informació perquè l'anàlisi sigui mínimament rigorosa). En fi, manies que té un.

Doncs bé, per primera vegada trenco aquesta norma. O, més ben dit, la deixo aparcada per properes ocasions. El motiu? Haver trobat els resultats d'aquesta enquesta. I dic resultats, perquè de dades que permetin analitzar-los res de res. Ni en la pròpia notícia ni en els enllaços que conté. Clar que, tant se m'enfot com s'ha fet, em quedo amb el resultat!!!! I deu ser bàsicament perquè valida el què el gran gurú Javier Gurruchaga ja anunciava a través de la la seva banda: viatjar és felicitat!!!!!

Sempre he pensat que si existís la professió de viatger no dubtaria ni un instant a presentar-me a les oposicions pertinents (i faria tots els colzes necessaris per guanyar-les!). Viatjar és un concepte que tinc molt interioritzat des que els meus pares, ja de ben petit, me'l van transmetre amb l'exemple. I des d'aquells temps he procurat practicar-lo en la mesura de les meves possibilitats (consti que es pot donar voltes pel món a preus raonables si un té temps i paciència per remenar bé ofertes i ofertetes que internet ha democratitzat el fet). Viatjar és veure món, és descobrir formes de ser i de fer diferents a les nostres, és experimentar noves sensacions, gustos, olors i paisatges, és aprenentatge i coneixement, és valorar més el què tenim perquè ens permet comparar, és dotar-se d'un bagatge cultural que ens permet créixer com a persones, és... felicitat absoluta i plena (i si ho fas acompanyat d'aquells a qui t'estimes multipliques la felicitat, com a mínim, per dos!).

En fi, viatjar és la meva gran afició (es nota?), la que prioritzo per sobre de totes. I tant me fa si és aquí o allà. El sol fet de posar-me en moviment ja em fa feliç. I certament gaudeixo igual descobrint llocs nous (la darrera perla va ser Irlanda del Nord) com repetint una i altra vegada aquells ja coneguts (sempre, sempre, sempre acabes descobrint algun aspecte nou que et captiva i et renova la felicitat). Conclusió: voleu ser feliços? Doncs ja sabeu que toca, carretera i manta o avió i hotel o cames i motxilla o tren i hostal o bici i camping... I, sobretot, planifiqueu fins a un cert punt i deixeu un bon marge per l'aventura!

PD: si algun dia desaparec del mapa, no dubteu a buscar-me per algun racó del país que il·lustra la fotografia... 

viatjar 

v. intr. [LC] Fer viatge, anar de viatge. M’agrada molt de viatjar. Preferia viatjar en tren que en avió. L’ambaixador viatjava sovint d’incògnit. 
v. intr. [LC] [ECT] Fer de viatjant. Viatja per la casa Bosch. 
v. intr. [LC] [ECT] Una cosa, ésser transportada d’un lloc a un altre. La mercaderia viatja a compte i risc de l’empresa.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PAU

Fa dies que per esmorzar, dinar i sopar (també podria incloure-hi vermut, berenar i ressopó) menjo PAU, que no en pau. Mitjans de comunicació convencionals i xarxes en van més que plens i plenes. Que si aquest any la selectivitat (m’agrada més el terme clàssic que no l’abreujat) se celebra tals dies, que si hi concorren tants alumnes, que si l’estrès del pre i el post, que si que si les preguntes són fàcils o difícils, que si l’Administració l’ha cagat amb aquella o altra pregunta... Prou, collons!!!! Que després ens queixem si les noves generacions no saben fer ni la o amb un canuto i viuen en i de la sobreprotecció. I no m’estranya si donem importància de vida o mort a un tràmit que, vistos els resultats, la immensa majoria d’estudiants que s’hi presenten aproven sense despentinar-se (un 97% l’any passat) i poden accedir tranquil·lament als estudis que han escollit en primera instància. Tant costa tractar un fet com aquest amb normalitat i amb menys rebombori i estridència mediàtica?...

I si ho provem amb humor?

En època de sentiments a flor de pell i de raons exiliades i/o empresonades per no contradir el què surt del cor (o del fetge, que mai se sap d'on provenen els efluvis més primaris!) pocs recursos queden per parapetar-se davant una realitat convulsa. En el meu cas només puc recórrer al de sempre: aquella versió de l'humor que m'agrada practicar (gràcies mestres britànics!), ben carregada d'ironia o, com diuen a ses illes del Regne Unit, de negror, que es resumeix en un " enfotre-se'n del mort i de qui el vetlla " començant, això sí, per un mateix entès com un tot (actes, contradiccions, aspecte...), que tampoc es tracta de ser un foteta però a mi que no em toquin (un capullo integral, vaja). Fa temps vaig descobrir, suposo que per accident, que era una fantàstica manera de sobreviure a infortunis varis i dotar-los d'una nova dimensió per fer més suportable una realitat no sempre volguda ni tant meravellosa com ens plantegen els best seller de l...

Crònica d'un cara a cara

Ahir, a poc menys de dos quarts de 10 de la nit em vaig escarxofar al sofà, just davant la tele, disposat a veure el cara a cara entre la Marta Rovira (ERC) i l'Inés Arrimadas (C's) que en Jordi Évole va tenir a bé proporcionar-nos a través del seu programa estrella "Salvados" (La Sexta). Ho vaig fer amb dues neurones activades: la que correspon a la meva faceta de potencial elector i aquella que involuntàriament espurneja en tant que, en el passat, més d'una vegada em va tocar fer d'assessor al candidat de torn en debats varis. Francament, si en aquesta darrera faceta m'haguessin encarregat la feina de donar un cop de ma en preparar a la Marta Rovira li hagués recomanat no acceptar l'envit (hi tenia més a perdre que a guanyar i la seva fluïdesa en la llengua de Cervantes no és precisament la més adient) i si no m'hagués fet ni cas (molt probable. La tele és la tele) m'hagués escarrassat a convèncer-la per dedicar unes quantes hores a prep...