H

Si algun dia no teniu res a fer i us avorriu soberanament us recomano que repasseu l'alfabet català amb ull crític. Hi trobareu un total de 26 lletres de les quals 5 són vocals i la resta consonants. A priori totes són útils. A l'hora d'escriure les fem servir totes amb més o menys freqüència. Ara bé, alguna, de nou a priori, sembla tenir poc sentit si ens ho mirem des del punt de vista de la pronunciació o de la parla quotidiana. Per exemple, ja m'explicareu si trobeu alguna diferència entre com pronuncieu la B i la V. Jo no la sé veure, clar que no soc filòleg, ni lingüista i encara menys parent d'en Pompeu Fabra. 

El cas més evident d'inutilitat, però, és la H. És pot saber per què disposem d'una lletra muda que ningú utilitza quan parla? I, si us plau, no em vingueu amb la collonada de la h aspirada, que ja té conya que l'hàgim de fer servir per representar que estem rient tipus hahaha, quan la immensa majoria de la gent passa de tot i utilitza el jajaja (anatema! barbarisme a la vista). Ens diuen que és una reminiscència del nostre passat (el llatí dels romans que van desembarcar a Empúries al 218 aC) però francament, la tradició és motiu suficient per mantenir-la sí a la pràctica no serveix per res? Jo no ho tinc gens clar. De fet, fins ahir tenir clar que era una absurditat. Però clar, aquest era el meu posicionament fins ahir...

Avui he adoptat el paper de convers i m'aplico, interessadament, allò del "rectificar és de savis". I passo del blanc al negre i pobre del que em toqui la H. Sí, sí, aquests dos palets verticals i amb d'horitzontal que els uneix s'ha convertit en una icona per mi. I he decidit que, a partir d'avui, la utilitzaré amb major freqüència. Si cal col·locant-la allà on l'ortografia més ortodoxa ens diu que ni parlar-ne, que aquí no hi va (a partir d'ara, per exemple i agafant-me a un nom molt nostrat, escriure Jordih). El motiu? Quan d'una H se'n deriva una troballa inesperada que aconsegueix, entre altres aspectes com a mínim igual d'importants per no dir més, fer-te riure una i altra vegada algun significat deu tenir. I probablement és fa realitat allò de que és en els llocs més estranys i en els moments més inesperats tens la possibilitat de trobar-te una joia. I ja se sap, les joies val la pena conservar-les!