Passa al contingut principal

H


Si algun dia no teniu res a fer i us avorriu soberanament us recomano que repasseu l'alfabet català amb ull crític. Hi trobareu un total de 26 lletres de les quals 5 són vocals i la resta consonants. A priori totes són útils. A l'hora d'escriure les fem servir totes amb més o menys freqüència. Ara bé, alguna, de nou a priori, sembla tenir poc sentit si ens ho mirem des del punt de vista de la pronunciació o de la parla quotidiana. Per exemple, ja m'explicareu si trobeu alguna diferència entre com pronuncieu la B i la V. Jo no la sé veure, clar que no soc filòleg, ni lingüista i encara menys parent d'en Pompeu Fabra. 

El cas més evident d'inutilitat, però, és la H. És pot saber per què disposem d'una lletra muda que ningú utilitza quan parla? I, si us plau, no em vingueu amb la collonada de la h aspirada, que ja té conya que l'hàgim de fer servir per representar que estem rient tipus hahaha, quan la immensa majoria de la gent passa de tot i utilitza el jajaja (anatema! barbarisme a la vista). Ens diuen que és una reminiscència del nostre passat (el llatí dels romans que van desembarcar a Empúries al 218 aC) però francament, la tradició és motiu suficient per mantenir-la sí a la pràctica no serveix per res? Jo no ho tinc gens clar. De fet, fins ahir tenir clar que era una absurditat. Però clar, aquest era el meu posicionament fins ahir...

Avui he adoptat el paper de convers i m'aplico, interessadament, allò del "rectificar és de savis". I passo del blanc al negre i pobre del que em toqui la H. Sí, sí, aquests dos palets verticals i amb d'horitzontal que els uneix s'ha convertit en una icona per mi. I he decidit que, a partir d'avui, la utilitzaré amb major freqüència. Si cal col·locant-la allà on l'ortografia més ortodoxa ens diu que ni parlar-ne, que aquí no hi va (a partir d'ara, per exemple i agafant-me a un nom molt nostrat, escriure Jordih). El motiu? Quan d'una H se'n deriva una troballa inesperada que aconsegueix, entre altres aspectes com a mínim igual d'importants per no dir més, fer-te riure una i altra vegada algun significat deu tenir. I probablement és fa realitat allò de que és en els llocs més estranys i en els moments més inesperats tens la possibilitat de trobar-te una joia. I ja se sap, les joies val la pena conservar-les! 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PAU

Fa dies que per esmorzar, dinar i sopar (també podria incloure-hi vermut, berenar i ressopó) menjo PAU, que no en pau. Mitjans de comunicació convencionals i xarxes en van més que plens i plenes. Que si aquest any la selectivitat (m’agrada més el terme clàssic que no l’abreujat) se celebra tals dies, que si hi concorren tants alumnes, que si l’estrès del pre i el post, que si que si les preguntes són fàcils o difícils, que si l’Administració l’ha cagat amb aquella o altra pregunta... Prou, collons!!!! Que després ens queixem si les noves generacions no saben fer ni la o amb un canuto i viuen en i de la sobreprotecció. I no m’estranya si donem importància de vida o mort a un tràmit que, vistos els resultats, la immensa majoria d’estudiants que s’hi presenten aproven sense despentinar-se (un 97% l’any passat) i poden accedir tranquil·lament als estudis que han escollit en primera instància. Tant costa tractar un fet com aquest amb normalitat i amb menys rebombori i estridència mediàtica?...

I si ho provem amb humor?

En època de sentiments a flor de pell i de raons exiliades i/o empresonades per no contradir el què surt del cor (o del fetge, que mai se sap d'on provenen els efluvis més primaris!) pocs recursos queden per parapetar-se davant una realitat convulsa. En el meu cas només puc recórrer al de sempre: aquella versió de l'humor que m'agrada practicar (gràcies mestres britànics!), ben carregada d'ironia o, com diuen a ses illes del Regne Unit, de negror, que es resumeix en un " enfotre-se'n del mort i de qui el vetlla " començant, això sí, per un mateix entès com un tot (actes, contradiccions, aspecte...), que tampoc es tracta de ser un foteta però a mi que no em toquin (un capullo integral, vaja). Fa temps vaig descobrir, suposo que per accident, que era una fantàstica manera de sobreviure a infortunis varis i dotar-los d'una nova dimensió per fer més suportable una realitat no sempre volguda ni tant meravellosa com ens plantegen els best seller de l...

Crònica d'un cara a cara

Ahir, a poc menys de dos quarts de 10 de la nit em vaig escarxofar al sofà, just davant la tele, disposat a veure el cara a cara entre la Marta Rovira (ERC) i l'Inés Arrimadas (C's) que en Jordi Évole va tenir a bé proporcionar-nos a través del seu programa estrella "Salvados" (La Sexta). Ho vaig fer amb dues neurones activades: la que correspon a la meva faceta de potencial elector i aquella que involuntàriament espurneja en tant que, en el passat, més d'una vegada em va tocar fer d'assessor al candidat de torn en debats varis. Francament, si en aquesta darrera faceta m'haguessin encarregat la feina de donar un cop de ma en preparar a la Marta Rovira li hagués recomanat no acceptar l'envit (hi tenia més a perdre que a guanyar i la seva fluïdesa en la llengua de Cervantes no és precisament la més adient) i si no m'hagués fet ni cas (molt probable. La tele és la tele) m'hagués escarrassat a convèncer-la per dedicar unes quantes hores a prep...