La carta (1a part)

Ja fa uns dies que tenim la canalla revolucionada. És normal. Encara tenen festa de l'escola, venen de passar per la màgia del caga tió, els patges reials ja corren per pobles i ciutats i el dia D s'acosta inexorablement: 6 de gener, l'únic dia de l'any en fins i tot els republicans més conspicus es tornen monàrquics de circumstàncies i interès.

Qui encara no ho hagi fet, que sàpiga que li queden ben pocs dies per posar-se davant un paper en blanc (valen tant aquells que reparteixen les botigues de torn i que venen encapçalats per la imatge de tres personatges mítics, un de ros, l'altre blanc i un tercer negre, com qualsevol full que trobem per casa) i començar a somiar desperts. Amb traços més o menys homogenis els petits de la casa deixen volar la imaginació i plasmen, negre sobre blanc, els seus anhels. La bici, la nina, el joc (si és de màgia, please, que sigui Borràs), el cotxe (en format joguina que tampoc cal abusar), la pilota... I a nosaltres, en tant que adults, mentre els contemplem amb la baba caient-nos, ens toca donar-lis un cop de ma. I no no dic només en termes d'escriptura...

L'acte d'escriure la carta als reis és un exercici fantàstic que, per compartit, ens permet entrar en comunió amb els nostres fills a la vegada que esdevé un fet educatiu únic. Analitzar necessitats i voluntats i casar-les amb la realitat de cadascú és pragmatisme pur, com també ho és transmetre que hi ha límits (la capacitat innata de desig sol ser important), que s'ha de compartir (i pensar en els altres, no sigui que es quedin sense res perquè tot t'ho emportes tu), que és important "portar-se bé" (per no dir fer un número de "trastades" assumibles, no perdem de vista que són nens i com a tals s'han de comportar) no sigui que els reis passin de llarg o et tirin pel cap un bon tros de carbó, que cal estimar els animals (si, si, aquests també hi tenen el seu protagonisme, o és que ja no recordeu les vegades que havíeu anat pel bosc a la caça del garrofer per procurar-vos uns quants fruïts amb què alimentar les cavalcadures reials) i, entre altres aspectes, que cal ser previsors (és a dir, estimular l'observació per saber quins són els regals que esperes obtenir de la magnificència oriental). 

A casa, amb el meu fill, vaig adoptar un costum desconegut per mi i, per tant, copiat de qui me'l va transmetre amablement: encarregar als reis, en el marc de la carta que escrivia el meu fill, una resposta escrita on fessin un balanç dels darrers 365 dies dels personatge homenatjat que, incorporada com a regal, es llegia solemnement una vegada oberts els regals (abans francament era difícil...). 

El dia previ, però, tocava unir-se al festival tradicional. Cada dia 5 a la tarda tocava fèiem camí cap a la cavalcada guarnits per a l'ocasió (roba d'abric) i armat (ell en aquest cas) amb els estris oportuns (bossa per recollir caramels i fenalet, sense estelada per cert). I a la nit el més bo era la seva cara quan, mig adormit o adormit del tot, es trobava amb unes mans que el sacsejaven fins a despertar-lo i, oh sorpresa, a mig pam de la seva cara apareixia un rei (el ros, per suposat!) que el passava a veure per casa i li deixava els regals (gràcies, ja sabeu per qui va!).

En fi, records de ja fa un bon grapat d'anys...

PD: Si, el de la fotografia soc jo (el barbut no, l'altre. El que fa cara de circumstàncies mentre el tenen ben agafat). Que sigui en blanc i negre ja denota que d'aquesta imatge en fa uns quants lustres...

il·lusió 

1 1 f. [FS] [PS] [LC] Error dels sentits o de l’esperit que fa prendre per realitat l’aparença. Una il·lusió òptica. 
1 2 f. [FS] [PS] [LC] Engany degut a una falsa aparença. 
2 1 f. [LC] Esperança sense fonament real. No et facis il·lusions: aquest càrrec no serà per a tu. Viure d’il·lusions. 
2 2 f. [LC] Engrescament que s’experimenta amb l’esperança o la realització d’alguna cosa. Anar de viatge li fa molta il·lusió.