De tant en tant necessito aturar-me encara que sigui per breus instants per, tot seguit, reprendre el què estava fent amb energia renovada. Aquests breus instants els dedico a activitats diverses que m'activen la creativitat. Puc simplement aixecar-me de la cadira (en aquest cas les articulacions ho agraeixen), fer un cafè ràpid (m'agrada que cremi) o, entre altres, xafardejar el Facebook. Ahir ho vaig practicar, fet que em va permetre descobrir una perla literària en format breu obra d'un, deixeu-me anomenar-lo així, activista cultural mataroní. El Gustavo Herraiz. La meva mirada es va fixar en una frase que em van captivar: "El final de una buena película siempre me lo imagino con el protagonista solo y caminando hacia un nuevo amanecer". Però no em vaig quedar aquí, vaig continuar llegint veient que el tema que tractava era prou conegut per mi, els escacs, tot i que l'enfocava des d'un punt de vista perfectament aplicable a la realitat quotidiana.
Certament hi ha un fet que coneixem tots els que ens hem dedicat a aquest "esport" de forma seriosa, entenent com a tal la competició oficial sota l'empara d'un club pertanyent a la federació de torn. En els escacs pots guanyar (quan competeixes és l'objectiu), empatar (taules per ser més precís) o perdre. Ara bé, si en tens uns mínims coneixements teòrics avalats per l'experiència que et donen les partides que vas jugant, saps perfectament quan tens una posició perdedora. I també saps que és absurd esperar-se a que et facin escat mat i que, en aquesta situació, és molt més convenient (i elegant) posar punt i final a la partida amb un simple copet al rei que el faci caure sobre el tauler. Encaixes mans i ja hi haurà una propera ocasió. Aquesta situació l'he viscuda des de les dues vessants, la que ha vist com el contrincant abandonava la partida o bé sent-ne jo el protagonista. I ho he fet amb absoluta normalitat ja que he interioritzat que aquest comportament forma part de la grandesa del joc.
La pregunta és, aquesta pràctica habitual en el millor joc dels que es fan i desfan, la utilitzem en la vida real? I la resposta és, no sempre. A vegades ens entestem en continuar, sí o sí, allò que ja no té sentit o que no ens porta enlloc. Potser hi té a veure l'auge d'alguns gurus de l'autoajuda que ens bombardegen amb missatges del tipus "tot és possible" (algun dia es descobrirà que qui els finança són els mateixos que tenen clar que el món ha de ser dual entre els que ho tenen tot i els que no tenen res. Què fer per què aquests darrers no es revoltin? Posar-los una pastanaga al davant del tipus no et preocupis que tu també hi arribaràs. Només cal que entenguis que estàs immers en un ritual de pas que t'obrirà les portes al paradís si segueixes els meus consells al peu de la lletra (podeu substituir gurus per xarlatans, vidents telefònics o altres espècies dedicades a enredar al personal).
Doncs no. Els escacs demostren que no tot és possible. Quan només et queda el rei ja pots fer el que vulguis, mai guanyaràs la partida! Bé, aquesta afirmació tampoc hauria de ser tant taxativa. Sempre hi ha la possibilitat que l'altre jugador sigui tant magnànim (per no dir inepte) que la cagui estrepitosament i t'ofegui, situació que es dóna quan no pots moure el rei a cap casella i que automàticament comporta taules o bé que te les demani perquè no vol abusar de tu. Però, en fi, el percentatge amb què es produeix aquesta situació és tant escàs com que a la lluna hi hagi vida.
I, en la vida real tres quarts del mateix. Hi ha moments que només tens una sortida. Com diu el Gustavo, caminar cap un altre destí. Són aquelles que no pots controlar (depenen de factors externs o terceres persones) i davant les quals et quedes despullat. I, en aquest moment, els escacs aporten una nova lliçó... Per millorar com a jugador cal sumar a les condicions innates l'aprenentatge basat en l'estudi (us faríeu creus de la quantitat de llibres que hi ha sobre la matèria), la mirada crítica i analítica de les milers de partides publicades (amb o sense comentaris) i jugar una i altra vegada posant en pràctica els coneixements adquirits i l'experiència acumulada (i, a poder ser, una vegada acabada la partida aprofiteu per comentar-la amb el contrincant). És a dir, quan un és conscient que no hi ha tornada enrere toca moure's per millorar i ves a saber amb qui jugaràs la propera partida i quin en serà el resultat.
1 2 v. intr. [LC] Avançar a passes, no aixecant completament un peu que l’altre no toqui a terra. Caminar a bon pas. Caminar de puntetes. El primer quilòmetre l’ha fet caminant; el segon, corrent.
1 3 v. intr. [LC] Els quadrúpedes, marxar tenint sempre almenys dos peus a terra.
1 4 v. intr. [LC] Un animal, posar en execució la seva manera normal de locomoció. Els cangurs caminen a salts.
1 5 [LC] caminar aigua a coll Caminar amb l’aigua arribant fins al coll.
1 6 [LC] caminar arrossegant els peus Caminar sense alçar-los de terra.
2 1 intr. [LC] Alguna cosa, fer el seu camí.
2 2 [LC] caminar a passos de gegant Fer progressos ràpids.
La pregunta és, aquesta pràctica habitual en el millor joc dels que es fan i desfan, la utilitzem en la vida real? I la resposta és, no sempre. A vegades ens entestem en continuar, sí o sí, allò que ja no té sentit o que no ens porta enlloc. Potser hi té a veure l'auge d'alguns gurus de l'autoajuda que ens bombardegen amb missatges del tipus "tot és possible" (algun dia es descobrirà que qui els finança són els mateixos que tenen clar que el món ha de ser dual entre els que ho tenen tot i els que no tenen res. Què fer per què aquests darrers no es revoltin? Posar-los una pastanaga al davant del tipus no et preocupis que tu també hi arribaràs. Només cal que entenguis que estàs immers en un ritual de pas que t'obrirà les portes al paradís si segueixes els meus consells al peu de la lletra (podeu substituir gurus per xarlatans, vidents telefònics o altres espècies dedicades a enredar al personal).
Doncs no. Els escacs demostren que no tot és possible. Quan només et queda el rei ja pots fer el que vulguis, mai guanyaràs la partida! Bé, aquesta afirmació tampoc hauria de ser tant taxativa. Sempre hi ha la possibilitat que l'altre jugador sigui tant magnànim (per no dir inepte) que la cagui estrepitosament i t'ofegui, situació que es dóna quan no pots moure el rei a cap casella i que automàticament comporta taules o bé que te les demani perquè no vol abusar de tu. Però, en fi, el percentatge amb què es produeix aquesta situació és tant escàs com que a la lluna hi hagi vida.
I, en la vida real tres quarts del mateix. Hi ha moments que només tens una sortida. Com diu el Gustavo, caminar cap un altre destí. Són aquelles que no pots controlar (depenen de factors externs o terceres persones) i davant les quals et quedes despullat. I, en aquest moment, els escacs aporten una nova lliçó... Per millorar com a jugador cal sumar a les condicions innates l'aprenentatge basat en l'estudi (us faríeu creus de la quantitat de llibres que hi ha sobre la matèria), la mirada crítica i analítica de les milers de partides publicades (amb o sense comentaris) i jugar una i altra vegada posant en pràctica els coneixements adquirits i l'experiència acumulada (i, a poder ser, una vegada acabada la partida aprofiteu per comentar-la amb el contrincant). És a dir, quan un és conscient que no hi ha tornada enrere toca moure's per millorar i ves a saber amb qui jugaràs la propera partida i quin en serà el resultat.
caminar
1 1 v. intr. [LC] Traslladar-se a peu d’un lloc a un altre. No van trobar cap cotxe i van haver-hi d’anar caminant. Avui haurem de caminar vuit hores. I el noiet, camina que caminaràs, no va arribar a la cabana fins al vespre.1 2 v. intr. [LC] Avançar a passes, no aixecant completament un peu que l’altre no toqui a terra. Caminar a bon pas. Caminar de puntetes. El primer quilòmetre l’ha fet caminant; el segon, corrent.
1 3 v. intr. [LC] Els quadrúpedes, marxar tenint sempre almenys dos peus a terra.
1 4 v. intr. [LC] Un animal, posar en execució la seva manera normal de locomoció. Els cangurs caminen a salts.
1 5 [LC] caminar aigua a coll Caminar amb l’aigua arribant fins al coll.
1 6 [LC] caminar arrossegant els peus Caminar sense alçar-los de terra.
2 1 intr. [LC] Alguna cosa, fer el seu camí.
2 2 [LC] caminar a passos de gegant Fer progressos ràpids.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada