Lliçons cinematogràfiques

Reconec que no soc un cinèfil dels que es podrien considerar com a experts en la matèria. De fet, ni tant sols sé si el mot cinèfil li escau massa a la relació que tinc amb l'anomenat setè art. De ben segur que no és d'amor fidel ja que la meva presència en una sala de cinema és més aviat esporàdica. Soc més, diem-ho tot, de mirar pelis per la tele, tirar de DVD i, si la vista em respecta, d'ordinador (no, en els dos darreres casos, puc afirmar amb prou coneixement de causa que les pelis que miro no són pirates. Les he comprat, heretat o han vingut regalades amb algun que altre diari). Encara menys soc dels que una nit com la d'avui se la passaran davant la tele/ràdio (amb crispetes o sense) empassant-se la gala dels Oscar (i encara menys quan toquen els Goya o els Gaudí). Quedar-me nits sense dormir ho faig però únicament per causes de força major: feina o algun partit de bàsquet de la NBA d'aquells que no pots renunciar a veure en directe. A aquestes alçades del relat, de ben segur, ja haureu conclòs que tampoc soc d'aquells que únicament se'ls pot veure per la filmoteca o pels Verdi (de fet, ni tant sols sé si encara existeixen o si, com tants altres cinemes, ja han passat a millor vida per convertir-se en un badulake). Tot i que anys enrere m'agradava veure pelis en versió original sense subtitular (correspon a l'època en que estudiava anglès i tot era bo per contribuir a la tasca. Lògicament les úniques pelis que vaig arribar a veure eren en aquest idioma).

O sigui que soc d'aquells que quan van al cinema no fan massa cas a les crítiques ni a l'origen de la peli (com diu el tòpic, quant més exòtica la procedència millor, americana vol dir que estarà prou bé i espanyola bodrio assegurat) i només es guien per un instint molt primari (s'obvia el títol i només es tenen presents argument i actors). I soc dels que surten del cinema satisfets quan el què he vist m'ha despertat algun tipus de sentiment. I, per acabar, i ara bé quan em crucifiquen, no concebo estar assegut al cinema sense una paperina de crispetes acompanyada d'una Cocacola (normal, ni zero ni altres invents posterior). En ambdós casos, grandària king size com a mínim.  

Doncs bé, un dia com avui de l'any 1999 (com passa el temps!) es va estrenar "La vida es Bella" del Roberto Begnini. Va guanyar ni més ni menys que 3 Oscars i em vaig comptar entre els seus espectadors. Només puc dir que em va agradar. Em va mantenir en tensió i pendent de la pantalla des del principi al The End (sí, alguna llàgrima també va caure). D'ella (se me'n fot el que en pugui dir la crítica) en vaig extreure una gran lliçó: la capacitat que té un pare (o una mare) per fer feliç el seu fill (o filla) en condicions extremes és infinita. Algun necessita una millor lliçó de vida?

cinema 

1 1 m. [LC] [JE] Local on es projecten pel·lícules cinematogràfiques. 

1 2  [LC] [JE] cinema d’art i assaig Sala especialitzada en l’exhibició de films en versió original i íntegra d’obres de repertori clàssic, d’experimentació i d’avantguarda. 

2 1 m. [CO] [JE] [LC] Cinematografia . Cinema documental. Cinema d’autor. Actriu, estrella de cinema. Director de cinema. 

2 2  [LC] [JE] [CO] cinema negre Gènere cinematogràfic que presenta en les seves realitzacions un món marginal, violent, etc.