Passa al contingut principal

Lliçons cinematogràfiques


Reconec que no soc un cinèfil dels que es podrien considerar com a experts en la matèria. De fet, ni tant sols sé si el mot cinèfil li escau massa a la relació que tinc amb l'anomenat setè art. De ben segur que no és d'amor fidel ja que la meva presència en una sala de cinema és més aviat esporàdica. Soc més, diem-ho tot, de mirar pelis per la tele, tirar de DVD i, si la vista em respecta, d'ordinador (no, en els dos darreres casos, puc afirmar amb prou coneixement de causa que les pelis que miro no són pirates. Les he comprat, heretat o han vingut regalades amb algun que altre diari). Encara menys soc dels que una nit com la d'avui se la passaran davant la tele/ràdio (amb crispetes o sense) empassant-se la gala dels Oscar (i encara menys quan toquen els Goya o els Gaudí). Quedar-me nits sense dormir ho faig però únicament per causes de força major: feina o algun partit de bàsquet de la NBA d'aquells que no pots renunciar a veure en directe. A aquestes alçades del relat, de ben segur, ja haureu conclòs que tampoc soc d'aquells que únicament se'ls pot veure per la filmoteca o pels Verdi (de fet, ni tant sols sé si encara existeixen o si, com tants altres cinemes, ja han passat a millor vida per convertir-se en un badulake). Tot i que anys enrere m'agradava veure pelis en versió original sense subtitular (correspon a l'època en que estudiava anglès i tot era bo per contribuir a la tasca. Lògicament les úniques pelis que vaig arribar a veure eren en aquest idioma).

O sigui que soc d'aquells que quan van al cinema no fan massa cas a les crítiques ni a l'origen de la peli (com diu el tòpic, quant més exòtica la procedència millor, americana vol dir que estarà prou bé i espanyola bodrio assegurat) i només es guien per un instint molt primari (s'obvia el títol i només es tenen presents argument i actors). I soc dels que surten del cinema satisfets quan el què he vist m'ha despertat algun tipus de sentiment. I, per acabar, i ara bé quan em crucifiquen, no concebo estar assegut al cinema sense una paperina de crispetes acompanyada d'una Cocacola (normal, ni zero ni altres invents posterior). En ambdós casos, grandària king size com a mínim.  

Doncs bé, un dia com avui de l'any 1999 (com passa el temps!) es va estrenar "La vida es Bella" del Roberto Begnini. Va guanyar ni més ni menys que 3 Oscars i em vaig comptar entre els seus espectadors. Només puc dir que em va agradar. Em va mantenir en tensió i pendent de la pantalla des del principi al The End (sí, alguna llàgrima també va caure). D'ella (se me'n fot el que en pugui dir la crítica) en vaig extreure una gran lliçó: la capacitat que té un pare (o una mare) per fer feliç el seu fill (o filla) en condicions extremes és infinita. Algun necessita una millor lliçó de vida?


cinema 

m. [LC] [JE] Local on es projecten pel·lícules cinematogràfiques. 
 [LC] [JE] cinema d’art i assaig Sala especialitzada en l’exhibició de films en versió original i íntegra d’obres de repertori clàssic, d’experimentació i d’avantguarda. 
m. [CO] [JE] [LC] Cinematografia Cinema documental. Cinema d’autor. Actriu, estrella de cinema. Director de cinema. 
 [LC] [JE] [CO] cinema negre Gènere cinematogràfic que presenta en les seves realitzacions un món marginal, violent, etc.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PAU

Fa dies que per esmorzar, dinar i sopar (també podria incloure-hi vermut, berenar i ressopó) menjo PAU, que no en pau. Mitjans de comunicació convencionals i xarxes en van més que plens i plenes. Que si aquest any la selectivitat (m’agrada més el terme clàssic que no l’abreujat) se celebra tals dies, que si hi concorren tants alumnes, que si l’estrès del pre i el post, que si que si les preguntes són fàcils o difícils, que si l’Administració l’ha cagat amb aquella o altra pregunta... Prou, collons!!!! Que després ens queixem si les noves generacions no saben fer ni la o amb un canuto i viuen en i de la sobreprotecció. I no m’estranya si donem importància de vida o mort a un tràmit que, vistos els resultats, la immensa majoria d’estudiants que s’hi presenten aproven sense despentinar-se (un 97% l’any passat) i poden accedir tranquil·lament als estudis que han escollit en primera instància. Tant costa tractar un fet com aquest amb normalitat i amb menys rebombori i estridència mediàtica?...

I si ho provem amb humor?

En època de sentiments a flor de pell i de raons exiliades i/o empresonades per no contradir el què surt del cor (o del fetge, que mai se sap d'on provenen els efluvis més primaris!) pocs recursos queden per parapetar-se davant una realitat convulsa. En el meu cas només puc recórrer al de sempre: aquella versió de l'humor que m'agrada practicar (gràcies mestres britànics!), ben carregada d'ironia o, com diuen a ses illes del Regne Unit, de negror, que es resumeix en un " enfotre-se'n del mort i de qui el vetlla " començant, això sí, per un mateix entès com un tot (actes, contradiccions, aspecte...), que tampoc es tracta de ser un foteta però a mi que no em toquin (un capullo integral, vaja). Fa temps vaig descobrir, suposo que per accident, que era una fantàstica manera de sobreviure a infortunis varis i dotar-los d'una nova dimensió per fer més suportable una realitat no sempre volguda ni tant meravellosa com ens plantegen els best seller de l...

Crònica d'un cara a cara

Ahir, a poc menys de dos quarts de 10 de la nit em vaig escarxofar al sofà, just davant la tele, disposat a veure el cara a cara entre la Marta Rovira (ERC) i l'Inés Arrimadas (C's) que en Jordi Évole va tenir a bé proporcionar-nos a través del seu programa estrella "Salvados" (La Sexta). Ho vaig fer amb dues neurones activades: la que correspon a la meva faceta de potencial elector i aquella que involuntàriament espurneja en tant que, en el passat, més d'una vegada em va tocar fer d'assessor al candidat de torn en debats varis. Francament, si en aquesta darrera faceta m'haguessin encarregat la feina de donar un cop de ma en preparar a la Marta Rovira li hagués recomanat no acceptar l'envit (hi tenia més a perdre que a guanyar i la seva fluïdesa en la llengua de Cervantes no és precisament la més adient) i si no m'hagués fet ni cas (molt probable. La tele és la tele) m'hagués escarrassat a convèncer-la per dedicar unes quantes hores a prep...