Passa al contingut principal

Dates assenyalades


La pàgina de Facebook corporativa del British Museum (si encara no l'hi heu fet un m'agrada ja trigueu!) té una particularitat interessant: et permet seguir, en temps real, els aniversaris de personatges famosos (històrics, no dels que surten a les portades de les revistes del cor o a programes de televisió amb clar sentit d'aborregar les masses). 

Aquest febrer, per exemple, en destaquen tres: Galileo Galilei, Charles Darwin i Charles Dickens. Poca conya! Tres personatges que certament han contribuït al progrés de la humanitat des dels seus camps respectius, la ciència els dos primers i la literatura el darrer. Sembla, si ens remuntem 9 mesos enrere, que la primavera és prolífica (tot germina!) per obtenir bona collita al febrer, si més no pel que fa a personalitats significades.

Tot i que a Londres el meu museu preferit és el d'història de la ciutat, sense cap mena de dubte és d'obligada visita el British (en el meu cas la darrera vegada amb visita llampec, motivada per les circumstàncies i certament al sortir vaig respirar tranquil...). Com també ho és el Louvre quan tinc l'oportunitat d'anar a París, el Prado a Madrid, els Uffizi a Florència o l'arqueològic a Roma (podria seguir però tampoc es tracta de fer un llistat). Tots ells tenen un element comú: més que museus són grans contenidors de cultura que et permeten resseguir l'evolució humana des dels inicis dels temps. Això sí, mereixen un zero patatero des d'un punt de vista pedagògic. No hi ha manera que siguin capaços d'articular un relat visual mínimament coherent i ben explicat per arribar a tots els públics. Sí, sempre pots tirar de la guia de torn que et venen a l'entrada però crec que no es tracta d'això sinó més aviat d'incorporar elements gràfics estàtics i/o videogràfics i/o sonors per contextualitzar i donar "brillo" al què. En fi que amb la quantitat de gent amb nocions de museografia que hi ha potser que inverteixin uns quants calerons en treure'ls de l'atur i posar-los a netejar la cara de les parts exhibidores per dotar-los d'una millor comunicació. Crec que els visitants ho agrairan i, per fi, els contenidors esdevindran museus amb tots els seus ets i uts. En fi, no deixa de ser una proposta...

museu 

m. [LC] Lloc on es guarden i s’exposen col·leccions d’obres d’art, d’història natural, d’objectes d’interès, curiositats, etc., amb finalitat cultural. 
m. [HIH] [PR] A l’edat mitjana, funcionari de la casa reial catalana encarregat de guardar i d’administrar els comestibles destinats a les persones reials.

Personatges (Viquepèdia per variar...)

Galileo Galilei, conegut als països de parla catalana com Galileu[2] (Pisa15 de febrer de 1564[3] – 8 de gener de 1642)[1][4]va ser un físicmatemàtic, i filòsof toscà que va tenir un paper important durant la revolució científica. Va millorar el telescopi, i per tant, l'observació astronòmica, i va donar suport a la teoria heliocèntrica de Nicolau Copèrnic. De vegades, se l'anomena "el pare de l'observació astronòmica",[5] el "pare de la física moderna"[6] el "pare de la ciència",[6] i el "pare de la ciència moderna".[7] Stephen Hawking digué, "Galileu, potser més que qualsevol altra persona, fou el responsable del naixement de la ciència moderna."[8].


Charles Robert Darwin [tʃɑrlz 'dɑː.wɪn] (12 de febrer de 1809 – 19 d'abril de 1882) fou un naturalista anglès,[I] que va explicar que totes les espècies han evolucionat al llarg del temps a partir d'avantpassats comuns mitjançant la selecció natural.[1] El fet que l'evolució es produeix fou acceptat ràpidament per la comunitat científica, mentre que la teoria de la selecció natural no començà a ser considerada com la principal explicació del procés de l'evolució fins a la dècada del 1930,[1] i ara constitueix la base de la síntesi evolutiva moderna. En una forma modificada, el descobriment científic de Darwin continua sent la base de la biologia, ja que proporciona una explicació lògica de la diversitat de la vida.[2]

Charles John Huffan Dickens FRSA (LandportPortsmouthAnglaterra7 de febrer de 1812 – Gads Hill PlaceHighamKent, Anglaterra, 9 de juny de 1870)[1] és un dels escriptors britànics més coneguts, amb múltiples adaptacions al cinema de les seves obres i referències en la cultura popular.
Durant la seva carrera, Dickens va escriure moltes novel·les que van ser molt populars i van desplegar la seva rica imaginació i la seva genial ironia. Actualment és tractat com un dels novel·listes més grans de l'era victoriana i les seves obres són documents importants per conèixer la vida d'aquella època.
Els crítics han celebrat la seva mestria en la prosa, la seva capacitat d'inventar personatges memorables i el seu poder de sensibilització social. Tot i això, tot sovint ha rebut crítiques per l'excés de sentimentalisme, els esdeveniments improbables i els seus personatges grotescos.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PAU

Fa dies que per esmorzar, dinar i sopar (també podria incloure-hi vermut, berenar i ressopó) menjo PAU, que no en pau. Mitjans de comunicació convencionals i xarxes en van més que plens i plenes. Que si aquest any la selectivitat (m’agrada més el terme clàssic que no l’abreujat) se celebra tals dies, que si hi concorren tants alumnes, que si l’estrès del pre i el post, que si que si les preguntes són fàcils o difícils, que si l’Administració l’ha cagat amb aquella o altra pregunta... Prou, collons!!!! Que després ens queixem si les noves generacions no saben fer ni la o amb un canuto i viuen en i de la sobreprotecció. I no m’estranya si donem importància de vida o mort a un tràmit que, vistos els resultats, la immensa majoria d’estudiants que s’hi presenten aproven sense despentinar-se (un 97% l’any passat) i poden accedir tranquil·lament als estudis que han escollit en primera instància. Tant costa tractar un fet com aquest amb normalitat i amb menys rebombori i estridència mediàtica?...

I si ho provem amb humor?

En època de sentiments a flor de pell i de raons exiliades i/o empresonades per no contradir el què surt del cor (o del fetge, que mai se sap d'on provenen els efluvis més primaris!) pocs recursos queden per parapetar-se davant una realitat convulsa. En el meu cas només puc recórrer al de sempre: aquella versió de l'humor que m'agrada practicar (gràcies mestres britànics!), ben carregada d'ironia o, com diuen a ses illes del Regne Unit, de negror, que es resumeix en un " enfotre-se'n del mort i de qui el vetlla " començant, això sí, per un mateix entès com un tot (actes, contradiccions, aspecte...), que tampoc es tracta de ser un foteta però a mi que no em toquin (un capullo integral, vaja). Fa temps vaig descobrir, suposo que per accident, que era una fantàstica manera de sobreviure a infortunis varis i dotar-los d'una nova dimensió per fer més suportable una realitat no sempre volguda ni tant meravellosa com ens plantegen els best seller de l...

Crònica d'un cara a cara

Ahir, a poc menys de dos quarts de 10 de la nit em vaig escarxofar al sofà, just davant la tele, disposat a veure el cara a cara entre la Marta Rovira (ERC) i l'Inés Arrimadas (C's) que en Jordi Évole va tenir a bé proporcionar-nos a través del seu programa estrella "Salvados" (La Sexta). Ho vaig fer amb dues neurones activades: la que correspon a la meva faceta de potencial elector i aquella que involuntàriament espurneja en tant que, en el passat, més d'una vegada em va tocar fer d'assessor al candidat de torn en debats varis. Francament, si en aquesta darrera faceta m'haguessin encarregat la feina de donar un cop de ma en preparar a la Marta Rovira li hagués recomanat no acceptar l'envit (hi tenia més a perdre que a guanyar i la seva fluïdesa en la llengua de Cervantes no és precisament la més adient) i si no m'hagués fet ni cas (molt probable. La tele és la tele) m'hagués escarrassat a convèncer-la per dedicar unes quantes hores a prep...