Mirades

Des de finals dels 80 soc fan incondicional del rock en català (que no català, aquesta tonteria d'adjectivar per procedència fa molts anys es va superar, crec!). Com tants altres m'hi vaig enganxar al 1988 a través dels  Sopa , coincidint amb el meu primer estiu a Sant Pere Pescador i amb la que segurament és la seva cançó més coneguda, l'Empordà. A vegades fins i tot he pensat si no ens la varen dedicar a tots els pixapins que per aquelles dates colonitzàvem aquesta magnífica comarca (la segona en el meu rànquing després del Maresme lliure i tropical). Deixar de banda l'anglès o el castellà per cantar amb la llengua pròpia era i és un gust (bé, potser soc massa agosarat i millor que siguem sincers: alguns canten, jo em limito a estripar). Òbviament soc dels que vam omplir el Sant Jordi aquell mític 14 de juny de 1991 quan Sau, Els Pets, Sopa de Cabra i Sangtraít ens van fer votar de valent (com a conseqüència una afonia que em va durar uns quants dies i alguna...

Un altre mes que s'acaba i algú dirà que ja n'hem cremat un altre. De fet, cremar etapes és una expressió que es fa servir sovint per dir que deixem enrere un període i n'encetem un altre. Sempre m'ha sorprès aquesta expressió malgrat soc dels que la utilitzen amb certa freqüència. Però cada vegada que surt de la meva boca o la plasmo per escrit sobre un paper se'm dispara l'ànima rebel (he après que amb els anys la rebel·lia no és perd sinó que fins i tot es pot arribar a accentuar en alguns aspectes). Passo de fer-me-la meva. Cremar implica que allò que has fet queda reduït a cendres que el vent escamparà i s'emportarà ben lluny per no tornar. I no, allò que he fet forma part de mi, que no soc altra cosa que una suma de fets consecutius en el temps inserits en pell, os i carn. Són part de mi i com a tals em nego a practicar la incineració total i/o parcial. Posem per cas aquest mes que demà passat girarem com un mitjó per avançar cap al nou que ja ...

Segon dia d'enclaustrament poc voluntari. M'hi he adaptat amb una variació. He substituït l' ora et labora per un escolta música (he amenitzat la situació amb cant gregorià per no perdre l'espiritualitat) i fes el què puguis pel què fa a la qüestió pencaire (més aviat poc, però suficient vistes les circumstàncies). La manca d'activitat ordinària em fa volar la neurona fins a límits insospitats. Suposo que també hi té a veure la ingesta de Neobrufen (eps, si heu de prendre antitèrmics o qualsevol altre tipus de medicament, procureu que no siguin genèrics. La salut us ho agrairà. Probablement alguna farmacèutica també! Jo no, no en tinc comissió).  Vistes les circumstàncies he optat per fer un remember when. Probablement ha estat la situació política actual a casa nostra la que m'ha portat a recordar que ja de ben petit em vaig aficionar a la companyia d'animalons varis (no patiu, l'explicació la trobareu al final). Suposo que la culpa la va t...

Avui m'he passat el dia tancat a casa. Coses de força major. Només he sortit aquesta tarda per obligació, tot i que cal sumar-hi tres petites i sobretot curtes excepcions per treure a passejar la Creta (l'edat no perdona i la meva gossa ja no està per grans caminades, prefereix viure més relaxada i preferentment estirada sobre algun element càlid).  Això si, he fet freqüents acostaments a aquesta o altra obertura finestral i/o balconal per veure si, amb una mica de sort, els meteoròlegs s'havien equivocat i per fi veia caure alguna que altra volva de neu, encara que fos en format aiguaneu (soc de fàcil conformar). De moment no he triomfat però no desespero.. Els que es dediquen al temps són com els economistes: especialistes en analitzar el passat però preveure el futur diria que no és el seu fort. Eps, amb una excepció: en Quim Serra ! Al carrer feia fred però cal dir que és el tipus de fred que més m'agrada. Sec, ben sec (la humitat i jo com incompatibles...

Fa exactament 16 anys i unes poques hores ens vam creuar un enano nu i servidor vestit amb bata verda i gorro a joc. Certament va ser un moment especial, el millor de la meva vida sense cap mena de dubte. Menut, llargarut i d'ulls blaus que ha mantingut (gràcies mare per la genètica!) em va canviar la vida. Certament per bé.  Un i altre hem anat creixent en edat (en alçada ja fa anys que m'he estancat. Ell no i ja està a punt de sobrepassar-me. Em reservo l'opinió sobre el fet) i vivències compartides (i les que ens queden!). La veritat és que ha estat tot un plaer acompanyar-lo en aquest procés, veient com s'anava transformant la seva aparença física i conformant la personalitat fins esdevenir un adolescent espavilat, amb idees clares i un sentit de l'humor intel·ligent que va a més. Si, d'acord, també una mica despistat i propens al ja farem però, dic jo, hi ha algú perfecte en aquest món? Soc un pare orgullós, ho sé. I em cau la baba. També ho sé...

Si algun dia no teniu res a fer i us avorriu soberanament us recomano que repasseu l'alfabet català amb ull crític. Hi trobareu un total de 26 lletres de les quals 5 són vocals i la resta consonants. A priori totes són útils. A l'hora d'escriure les fem servir totes amb més o menys freqüència. Ara bé, alguna, de nou a priori, sembla tenir poc sentit si ens ho mirem des del punt de vista de la pronunciació o de la parla quotidiana. Per exemple, ja m'explicareu si trobeu alguna diferència entre com pronuncieu la B i la V. Jo no la sé veure, clar que no soc filòleg, ni lingüista i encara menys parent d'en Pompeu Fabra.  El cas més evident d'inutilitat, però, és la H. És pot saber per què disposem d'una lletra muda que ningú utilitza quan parla? I, si us plau, no em vingueu amb la collonada de la h aspirada, que ja té conya que l'hàgim de fer servir per representar que estem rient tipus hahaha, quan la immensa majoria de la gent passa de tot i utilit...

De tant en tant necessito aturar-me encara que sigui per breus instants per, tot seguit, reprendre el què estava fent amb energia renovada. Aquests breus instants els dedico a activitats diverses que m'activen la creativitat. Puc si mplement aixecar-me de la cadira (en aquest cas les articulacions ho agraeixen), fer un cafè ràpid (m'agrada que cremi) o, entre altres, xafardejar el Facebook. Ahir ho vaig practicar, fet que em va permetre descobrir una perla literària en format breu obra d'un, deixeu-me anomenar-lo així, activista cultural mataroní. El Gustavo Herraiz . La meva mirada es va fixar en una frase que em van captivar:  " El final de una buena película siempre me lo imagino con el protagonista solo y caminando hacia un nuevo amanecer" .  Però no em vaig quedar aquí, vaig continuar llegint veient que el tema que tractava era prou conegut per mi, els escacs, tot i que l'enfocava des d'un punt de vista perfectament aplicable a la realitat quotid...

No sé si és per formació o deformació professional (me n'ha tocat fer, analitzar, valorar i difondre) que quan veig una enquesta sobre un tema que m'interessa me l'haig de mirar amb lupa. Ràpidament busco la fitxa tècnica i a partir d'aquí la vaig desgranant fins a validar els resultats (o no en funció de si manca informació perquè l'anàlisi sigui mínimament rigorosa). En fi, manies que té un. Doncs bé, per primera vegada trenco aquesta norma. O, més ben dit, la deixo aparcada per properes ocasions. El motiu? Haver trobat els resultats d'aquesta  enquesta . I dic resultats, perquè de dades que permetin analitzar-los res de res. Ni en la pròpia notícia ni en els enllaços que conté. Clar que, tant se m'enfot com s'ha fet, em quedo amb el resultat!!!! I deu ser bàsicament perquè valida el què el gran gurú Javier Gurruchaga ja anunciava a través de la la seva banda: viatjar és felicitat!!!!! Sempre he pensat que si existís la professió de viatg...

Ara que s'ha posat de moda l'expressió "per fer una truita cal trencar els ous" (consti que, en política, soc dels que prefereixen deixar la testosterona aparcada i apostar més per la paciència, la negociació i el pacte) em ve al cap una realitat personal que crec val la pena posar per escrit. Tinc una dualitat curiosa. Mentre dormo tinc la capacitat de somiar i en soc conscient perquè de tant en tant em desperto amb retalls d'alguna història que he treballat en la fase REM . Això sí, habitualment no tinc la capacitat de recordar el somni en la seva plenitud. Algú molt estimat em va explicar una teoria que he acabat adoptant: a mesura que anem acumulant records en el nostre cervell, aquest acaba expulsant aquells menys importants per donar cabuda als nous.  I us preguntareu, què pinta barrejar somnis amb records?  La resposta a priori és senzilla: allò que somio mentre dormo es pot relativitzar i, per tant, no em cal retenir-ho. I deu ser cert perquè a...