Mirades

Ha arribat el moment més esperat de l'any (?). Aquell que ens posem un full en blanc davant nostre i ens disposem a llistar tot allò que se'ns ha ocorregut com a nou objectiu de cara al proper any o bé tenim pendent de realitzar (els acumulats d'anys anteriors també valen). En ambdós casos ens mou un desig: creure que serà un fet a finals de l'any següent (en aquest cas, i per ser exactes, el 2018) moment que, com ara, tornarem a seure davant el puto foli i jugarem al fet o no fet i tornarem a començar la partida. Vagi per endavant que aquesta llista no té la voluntat de ser exclusiva de qui l'escriu (de fet, probablement, ni tan sols són els meus desitjos, però això tan li fa) sinó de ser compartida i adaptada a la diversitat d'opcions de gènere que pul·lulen per aquests mons de Déu. Com que un és responsable (en la mesura del possible, que tampoc cal exagerar) i gens vanitós d'assoliments varis (pel món ja circulen prou fantasmes), soc conscient q...

El 21-D ja és història. Ara toca allò de fer tantes anàlisis com opinadors hi ha, i tenint en compte que la tertúlia (principalment de bar o sobretaula) és un dels esports que tradicionalment es practica per aquestes contrades, els resultats són sempre proporcionals a les visions i interessos els participants. En tot cas jo em quedo, encara que sigui a tall d'anècdota (o no!,) amb el següent: Partits independentistes (JXCAT, ERC i CUP) : - Punt de partida en clau tempestuosa : el full de ruta (o els fulls de rutes), hòsties l'1-O, referèndum no validat per observadors internacionals, proclamació de la república en clau ara si ara no, 155 monedes de plata, el govern s'esfuma a l'hora de fer-la efectiva, ni Déu reconeix la república nounata, l'Europa dels estats tanca la porta, el mur de l'estat (l'executiu, el legislatiu i el judicial sintonitzen la mateixa ona), adéu a l'autogovern (intervenció econòmica seguida de l'aplicació del 155), ...

En època de sentiments a flor de pell i de raons exiliades i/o empresonades per no contradir el què surt del cor (o del fetge, que mai se sap d'on provenen els efluvis més primaris!) pocs recursos queden per parapetar-se davant una realitat convulsa. En el meu cas només puc recórrer al de sempre: aquella versió de l'humor que m'agrada practicar (gràcies mestres britànics!), ben carregada d'ironia o, com diuen a ses illes del Regne Unit, de negror, que es resumeix en un " enfotre-se'n del mort i de qui el vetlla " començant, això sí, per un mateix entès com un tot (actes, contradiccions, aspecte...), que tampoc es tracta de ser un foteta però a mi que no em toquin (un capullo integral, vaja). Fa temps vaig descobrir, suposo que per accident, que era una fantàstica manera de sobreviure a infortunis varis i dotar-los d'una nova dimensió per fer més suportable una realitat no sempre volguda ni tant meravellosa com ens plantegen els best seller de l...

Ahir, a poc menys de dos quarts de 10 de la nit em vaig escarxofar al sofà, just davant la tele, disposat a veure el cara a cara entre la Marta Rovira (ERC) i l'Inés Arrimadas (C's) que en Jordi Évole va tenir a bé proporcionar-nos a través del seu programa estrella "Salvados" (La Sexta). Ho vaig fer amb dues neurones activades: la que correspon a la meva faceta de potencial elector i aquella que involuntàriament espurneja en tant que, en el passat, més d'una vegada em va tocar fer d'assessor al candidat de torn en debats varis. Francament, si en aquesta darrera faceta m'haguessin encarregat la feina de donar un cop de ma en preparar a la Marta Rovira li hagués recomanat no acceptar l'envit (hi tenia més a perdre que a guanyar i la seva fluïdesa en la llengua de Cervantes no és precisament la més adient) i si no m'hagués fet ni cas (molt probable. La tele és la tele) m'hagués escarrassat a convèncer-la per dedicar unes quantes hores a prep...

Alguns fa molts i molts anys vam adoptar com a color preferit el groc. Podia haver estat el verd, taronja o vermell, colors que també tenen un què, però finalment es va acabar imposant el groc (per ser més exactes en la seva versió canari tal com explicita la imatge de més amunt).  Des d'aquell dia, excepció feta d'algunes esporàdiques intervencions al món del "teatru", algun testimoni d'aquest color m'ha acompanyat en el quefer quotidià: samarretes (alguna de Santes parodiant l'equipació tradicional del Mataró futbolero), dessuadores, bambes, botes, xancletes, rellotges, anoracs, polseres (de canell i/o turmell), llapis, bolígrafs, clauers i un llarg etcètera (no, no s'hi inclouen calçotets tot i que algun, en el seu moment, venia decorat amb dibuixos Kukuxumusu amb tons grocs).  I òbviament entre la fauna que ha campat per casa també cal comptar-hi algun que altre canari d'un groc ben llampant, els darrers procedents de la factoria del pa...

Un dia d'aquests m'haig de proposar seriosament escriure un llibre d'anècdotes viscudes en un indret on certament he passat moltes hores de la meva vida: el tren, especialment en el seu format rodalies. Deixant de banda la puntualitat, aturades vàries en indrets més o menys remots, la senyora catenària o altres esdeveniments més o menys normalitzats crec que em centraré únicament en la fauna que pobla els diferents vagons i entre la que em compto.  Durant molts anys, amb el paisatge més que vist i revist, m'he centrat en distreure'm mitjançant un procediment ben senzill: conversa amb el veí conegut de seient (quan hi ha la sort de seure que les hores punta donen pel què donen) o bé lectura compulsiva amb títols ben variats. Primer en format llibre convencional i darrerament electrònic (pesa menys i en pots portar més). De tant en tant, perquè no dir-ho, intents de treballar-hi amb el portàtil desplegat o amb documents ben variats (sempre depenent de la possi...

A  la velocitat que es van produint els esdeveniments, amb girs ara sí i ara també, resulta certament complicat allò de prendre's una mica de temps, tancar els ulls i exprimir les neurones per intentar fer-se una composició de lloc despullada de sentiments i projectar escenaris de futur que, sense la tradicional bola màgica, poden veure's trastocats al cap de pocs minuts per no dir segons.  Doncs bé, ahir vaig aprofitar un fet quotidià (cada matí surto de casa per treure a passejar la Creta) per treure la pols neuronal tot fent una parada en el camí. La que més ho va agrair va ser la meva gossa. Amb 18 anys i quasi tres mesos no només camina a ritme tropical sinó que li convé fer aturades estratègiques per descansar un aparell locomotor gastat pel pas del temps. Vam decidir deixar de banda els bancs disseminats per la zona verda i fer camí cap a la gespa, mig humida però perfectament confortable i útil per acollir els nostres cossos. Un i altre ens vam estirar. Ella am...

Algú va dir que això de la política, per anar bé, ha de conjugar fons i forma. No dubto que tenia tota la raó encara que, servidor, a vegades és més propens a accentuar el fons i deixar la forma en segon terme (crítica raonada i raonable que entomo amb esportivitat i voluntat d'esmena). Confesso els meus pecats perquè els reconec i sobretot perquè aquests darrers dies el nivell d'adrenalina ha estat superior a l'habitual. El motiu? Els esdeveniments que tots estem vivim... La pel·lícula no és nova ni massa rovellada. El seu guió es va escriure deu fer uns 5 anys quan el Molt Honorable va decidir escoltar el carrer i les enquestes i virar el rumb, deixant enrere la puta i la ramoneta per enfilar la proa cap a Ítaca, un futur esplendorós cap a la terra promesa de la mel i la llet. Pels camí, alguns episodis turbulents: una consulta no vinculant, festiva i participada pels convençuts (i amb condemnes pels organitzadors), unes eleccions plebiscitàries on el vot de la no...

Ara més que mai crec que amb plena rotunditat es pot afirmar que aquest és un país de conya! I sobretot de la conya! Si fem llista d'agents de l'humor coneguts que han campat i campen per aquesta terra no hi ha per on començar i encara menys acabar. De Capri a Bonafuente, d'Eugenio als Oscars, de Perich a Ibáñez, del Jueves al Be Negre, de la Trinca al Tricicle i així anar fent... Sumeu-hi el geni dels genis: el pare (?) no reconegut d'una vident de Figueres que no sé si utilitza mel per engominar les seves parts piloses però que, amb les seves actuacions mediàtiques i judicials, ha deixar curt el surrealisme practicat per Dali.  I, com no, en temps convulsos com els que ens han tocat viure ja se sap que la millor manera per combatre mals de cap o de ventre és mitjançant la recepta clàssica: recórrer al sentit de l'humor per, com a mínim, riure una estona del mort i de qui el vetlla. Certament no resol la qüestió de fons però si més no contribueix a redu...

Setmana tensa. A mesura que ens anem acostant al dia D els esdeveniments precipiten a velocitat de vertigen. I encara queden hores, minuts i segons on les podem veure de tots colors! I això sense tenir en compte que després del dia 1 d'octubre tornarà a sortir el sol i, amb una mica de sort, la política s'acabarà imposant. Diuen els que en saben que estem davant les últimes cuejades del sistema nascut de la Constitució del 1978. Que una vegada més la societat ha desbordat un sistema polític caduc que s'ha negat a transformar-se per situar-se a l'alçada dels canvis socials que hem viscut. Reformisme versus conservadorisme. Res de nou a la història de la humanitat. Bé, amb un matís prou important: en ple segle XXI, a l'Europa unitària, els terrenys de joc han canviat. Afortunadament ja no són els camps de batalla ensangonats els que decideixen sinó que la partida es dirimeix a les institucions, al carrer (i no necessàriament de forma tumultuosa per molt que a...

Com cada any, ja ha arribat el 8 de setembre. Res fora del comú des que tenim vigent el calendari gregorià pel que ens regim actualment. Si donem un cop d'ull als fets històrics produïts en aquesta data diria que no n'hi ha d'especialment rellevants, per tant i en termes generals, podríem considerar-lo un dia com un altre. Però ves per on, per mi és un d'aquells dies que tinc assenyalats al calendari. Encara que només sigui perquè, com és tradicional, em toca suportar, les conyetes habituals d'uns quants amics que saben allò que la majoria desconeix: que el 8 de setembre, a més de les mares de deu trobades també és l'onomàstica d'un cert sant Sergi (curiosament el meu). Durant molts anys, de forma interessada, vaig pensar que li havia tocat aquesta data en tant que pastor del ramat de verges. Una simple consulta a la viquipèdia em va treure de l'error! Reconec que  durant una curta etapa de la meva vida aquest fet em va traumatizar lleument. No q...