Passa al contingut principal

Minitraumes d'infantesa


Com cada any, ja ha arribat el 8 de setembre. Res fora del comú des que tenim vigent el calendari gregorià pel que ens regim actualment. Si donem un cop d'ull als fets històrics produïts en aquesta data diria que no n'hi ha d'especialment rellevants, per tant i en termes generals, podríem considerar-lo un dia com un altre. Però ves per on, per mi és un d'aquells dies que tinc assenyalats al calendari. Encara que només sigui perquè, com és tradicional, em toca suportar, les conyetes habituals d'uns quants amics que saben allò que la majoria desconeix: que el 8 de setembre, a més de les mares de deu trobades també és l'onomàstica d'un cert sant Sergi (curiosament el meu). Durant molts anys, de forma interessada, vaig pensar que li havia tocat aquesta data en tant que pastor del ramat de verges. Una simple consulta a la viquipèdia em va treure de l'error!

Reconec que durant una curta etapa de la meva vida aquest fet em va traumatizar lleument. No que el meu sant coincideixi amb tanta mare de deu (aquesta és la conyeta que estoicament aguanto cada any) o que un ateu com un servidor celebri el seu sant. De fet, els ateus som com els de Mediamarkt, no som tontos, i si podem aprofitar l'avinentesa perquè caigui algun regal, doncs l'aprofitem (i consti que soc dels que es conformen amb un petó). El trauma en si era simplement el meu nom (no sé que en deuria opinar Freud si hagués tingut l'oportunitat de psicoanalitzar-me. Per si de cas no preguntaré als seus deixebles...). 

Diu la llegenda familiar que la causant d'escollir aquest i no altre nom va ser la meva àvia materna. Resulta que tenia una amiga que acabava de tenir un net a qui li van posar Sergi, li va agradar i no se com s'ho va fer per convèncer els meus pares que aquest era el nom que més se m'ajustava. Li van fer cas i fins i tot em van batejar (que ningú s'espanti, a l'hora de continuar amb el cursus honorum que la religió catòlica té prevista pels seus suposats "fidels" van ser prou magnànims per donar-me llibertat de vot i vaig decidir no fer la comunió ni altres litúrgies). Doncs bé, quan era petit el nou nom no era massa habitual. Si més no en el meu entorn més o menys ample i certament em sonava com a estrany. Solució: a tots aquells que no coneixia i em preguntaven com em deia els colava un nom molt més nostrat i freqüent. I així va ser com, per alguns, el meu nom va passar a ser Jordi. Afortunadament aquesta dèria em va durar poc temps...

També diu la tradició que a l'hora d'escollir la data del meu sant (oficialment hi ha quatre sants Sergi) el conclave familiar es va decidir pel 8 de setembre en base a un criteri de pes: aquell sant que menys torturat hagués estat. Ràpida consulta al santoral, lectura dels fets que van comportar el punt i final dels Sergis esmentats i decisió presa per unanimitat: els corresponents al 24 de febrer i 7 d'octubre són màrtirs i, per tant, van quedar descartats en primera volta. Els dos restants, 8 i 25 de setembre, suposo que són els que van motivar una discussió més o menys abrandada. El del dia 25 es veu que era un monjo rus (essent, com som, a casa de tradició llatina ja m'imagino que aquest fet deuria pesar a l'hora d'escollir. Sumeu-hi que es va passar una temporada llarga fent d'ermità al mig del bosc i crec que entenc perfectament perquè el van descartar) mentre que el finalment escollit diuen que va ser Papa (i ja se sap, entre Papa i monjo millor triar per qui té més possibilitats de tallar el bacallà). Això sí, crec que no es van llegir amb massa deteniment la seva biografia. Sembla ser que va arribar al càrrec no mitjançant una elecció neta i homologable internacionalment sinó utilitzant el sistema del sobre per sota ma (afortunadament no he seguit els seus preceptes!).

PD: Entre les diferents imatges que he trobat de Sant Sergi I, he optat per la que m'ha semblat més adient en funció dels temes que li va tocar resoldre en el marc de les seves responsabilitats eclesiàstiques: clapant!

PD2: Per seguir la tradició el meu fill és un altre Sergi (compte! El seu nom és fruit d'un pacte respectat amb la seva mare, no per voluntat pròpia!) i, com no podia ser d'una altra manera, també vam decidir que el seu Sant seria avui (els motius ja els he explicat anteriorment).



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PAU

Fa dies que per esmorzar, dinar i sopar (també podria incloure-hi vermut, berenar i ressopó) menjo PAU, que no en pau. Mitjans de comunicació convencionals i xarxes en van més que plens i plenes. Que si aquest any la selectivitat (m’agrada més el terme clàssic que no l’abreujat) se celebra tals dies, que si hi concorren tants alumnes, que si l’estrès del pre i el post, que si que si les preguntes són fàcils o difícils, que si l’Administració l’ha cagat amb aquella o altra pregunta... Prou, collons!!!! Que després ens queixem si les noves generacions no saben fer ni la o amb un canuto i viuen en i de la sobreprotecció. I no m’estranya si donem importància de vida o mort a un tràmit que, vistos els resultats, la immensa majoria d’estudiants que s’hi presenten aproven sense despentinar-se (un 97% l’any passat) i poden accedir tranquil·lament als estudis que han escollit en primera instància. Tant costa tractar un fet com aquest amb normalitat i amb menys rebombori i estridència mediàtica?...

I si ho provem amb humor?

En època de sentiments a flor de pell i de raons exiliades i/o empresonades per no contradir el què surt del cor (o del fetge, que mai se sap d'on provenen els efluvis més primaris!) pocs recursos queden per parapetar-se davant una realitat convulsa. En el meu cas només puc recórrer al de sempre: aquella versió de l'humor que m'agrada practicar (gràcies mestres britànics!), ben carregada d'ironia o, com diuen a ses illes del Regne Unit, de negror, que es resumeix en un " enfotre-se'n del mort i de qui el vetlla " començant, això sí, per un mateix entès com un tot (actes, contradiccions, aspecte...), que tampoc es tracta de ser un foteta però a mi que no em toquin (un capullo integral, vaja). Fa temps vaig descobrir, suposo que per accident, que era una fantàstica manera de sobreviure a infortunis varis i dotar-los d'una nova dimensió per fer més suportable una realitat no sempre volguda ni tant meravellosa com ens plantegen els best seller de l...

Crònica d'un cara a cara

Ahir, a poc menys de dos quarts de 10 de la nit em vaig escarxofar al sofà, just davant la tele, disposat a veure el cara a cara entre la Marta Rovira (ERC) i l'Inés Arrimadas (C's) que en Jordi Évole va tenir a bé proporcionar-nos a través del seu programa estrella "Salvados" (La Sexta). Ho vaig fer amb dues neurones activades: la que correspon a la meva faceta de potencial elector i aquella que involuntàriament espurneja en tant que, en el passat, més d'una vegada em va tocar fer d'assessor al candidat de torn en debats varis. Francament, si en aquesta darrera faceta m'haguessin encarregat la feina de donar un cop de ma en preparar a la Marta Rovira li hagués recomanat no acceptar l'envit (hi tenia més a perdre que a guanyar i la seva fluïdesa en la llengua de Cervantes no és precisament la més adient) i si no m'hagués fet ni cas (molt probable. La tele és la tele) m'hagués escarrassat a convèncer-la per dedicar unes quantes hores a prep...