Setmana tensa. A mesura que ens anem acostant al dia D els esdeveniments precipiten a velocitat de vertigen. I encara queden hores, minuts i segons on les podem veure de tots colors! I això sense tenir en compte que després del dia 1 d'octubre tornarà a sortir el sol i, amb una mica de sort, la política s'acabarà imposant.
Diuen els que en saben que estem davant les últimes cuejades del sistema nascut de la Constitució del 1978. Que una vegada més la societat ha desbordat un sistema polític caduc que s'ha negat a transformar-se per situar-se a l'alçada dels canvis socials que hem viscut. Reformisme versus conservadorisme. Res de nou a la història de la humanitat. Bé, amb un matís prou important: en ple segle XXI, a l'Europa unitària, els terrenys de joc han canviat. Afortunadament ja no són els camps de batalla ensangonats els que decideixen sinó que la partida es dirimeix a les institucions, al carrer (i no necessàriament de forma tumultuosa per molt que alguns vulguin construir un relat a conveniència a partir d'aquesta premissa falsa) i, sobretot, mitjançant el domini de la comunicació (i aquí el relat independentista hores d'ara guanya per golejada).
El "cas català", doncs, el podríem inserir en aquest context i entendre l'auge de l'independentisme com una reacció, pacífica, estructurada, propositiva i a voltes estrident a l'immobilisme d'un Estat que no només no atén reivindicacions legítimes sinó que s'hi gira de cul. És més, una part important dels partits polítics que operen dins dels sistema s'ha acostumat a utilitzar la casa de tots com a part fonamental del joc partidista per aconseguir un objectiu gens nou: majors rèdits electorals mitjançant la confrontació de territoris d'això que alguns anomenen Estat Espanyol. Sumeu també com a elements integrants d'aquest increment substancial de l'independentisme un clàssic (el sentiment de pertinença a una col·lectivitat històrica) i un aspecte conjuntural (els efectes de la darrera crisi econòmica que han accentuat greuges no resolts).
I ja som al cap del carrer. En pocs anys l'independentisme a Catalunya creix com l'escuma per passar d'un 15-20% abans del 2010 al 41,1% amb dades de l'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat (ergo, a nivell teòric no és majoritari tal i com també indiquen la resta d'enquestes publicades i els resultats de les darreres "plebiscitàries". Tampoc ho perdem de vista!). I en aquesta travessa els immobilistes "de pura cepa" (siguin els de la gavina, siguin la seva marca taronja) mirant-s'ho i contraposant proposta política indepe (amb moltes llums i ombres) a una visió restrictiva de la Constitució que emmascara una clara voluntat recentralitzadora (ves per on, aquí sí que s'han mogut!) i de tapar vergonyes en format corrupció estructural. De fet, no teniu la impressió que darrerament tots plegats hem fet un màster accelerat en dret internacional, constitucional, administratiu i/o penal? I els menys immobilistes (que també n'hi ha, si més no en el pla teòric) posant sobre la taula tímides propostetes federalistes embrionàries sense massa concreció fruit, tampoc ens enganyem, de les tensions territorials derivades dels qui manen en comunitats subvencionades per obra i gràcia de Catalunya entre poques altres.
Pel camí, disbarats per una i altra banda. Tensions i més tensions en l'àmbit ciutadà (sí, tampoc ens enganyem, només cal fer un exercici simple per constatar-ho: que cadascú quantifiqui amb quanta gent ha deixat de parlar de política o amb quants s'ha acabat emprenyant pel simple fet de no pensar igual). I, finalment, després d'una patinada important al Parlament de Catalunya ha acabat passant allò que el guió ja preveia: l'entrada en escena del Govern d'en Rajoy tipus elefant en terrisseria (aplaudida amb fervor en els think tanks que tallen el bacallà en el món independentista) que no només mobilitza els convençuts sinó que atreu cap al referèndum (que no cap a les seves files) aquells que no pensen tolerar que les institucions de Catalunya siguin trepitjades impunement. És a dir s'amplia la base de potencials votants i es desactiva una participació inferior al 50% que òbviament hagués pogut fer trontollar la legitimitat dels resultats. Que pel camí no tindrem un referèndum "com sempre" (qui es va inventar la famosa frase sabent perfectament que ens enredava com a mínim hauria de tenir la dignitat de dimitir), que hem perdut la Sindicatura electoral (no em val que em diguin que per "culpa de", sabien on es posaven, quines en podien ser les conseqüències i se suposava que s'havia d'activar un pla alternatiu que hores d'ara deu estar tant amagat com les urnes), que el cens l'hem conegut avui, que hem hagut de surfejar per la xarxa buscant on ens toca votar, que qui volia votar per correu s'ha quedat amb les ganes, que qui resideix a l'estranger o bé s'ha hagut de buscar un transport o en la seva immensa majoria també s'han quedat amb les ganes... Res, tot plegat pecata minuta.
En fi, algunes obvietats: que ens ho posarien difícil fins i tot el més ingenu ho sabia, que estan fent i continuaran fent tot el possible per evitar que es voti també (en Rajoy s'hi juga massa) i que els plans alternatius per donar resposta a tot el què vingués per part del govern del PP s'han reduït a dos (gent al carrer i sumar a la causa independentista els anti-PP) també.
Per resumir-ho, això ja no va d'independència sinó de democràcia (un incís: algú havia vist mai en qualsevol votació que una de les parts dediqués més esforços a convidar a tothom a anar a votar que no pas a demanar el vot per allò que defensa? Jo no. La motivació d'aquest fet crec que ha estat prou clara...). I amb aquest marc tinc clar que diumenge aniré a votar (si no ho puc fer serà contra la meva voluntat), però també que no estem davant d'un referèndum amb resultats (en el supòsit que es pugui votar arreu, que ja és molt suposar) homologables.
I a partir de dilluns què? No tinc una bola de vidre, òbviament, però apunto algun escenari amb algunes prèvies:
No perdré el temps aventurant que passaria si sortís el no. És obvi que si es pot votar, amb la immensa majoria de la gent del no sense sentir-se convidada a la festa, només cal saber amb quina majoria guanyarà el sí. Gran o molt gran?
Si tothom que ho desitja finalment no pot votar no haurem acomplert un exercici bàsic: contar-nos i, per tant, podem tornar a les disquisicions bizantines sobre si uns són més que els altres en base a demoscòpia, intuïció o voluntats de les parts.
Estem en un escenari d'intervenció de facto de la Generalitat que pot anar a més amb l'aplicació, com a mínim, de l'article 155 de la Constitució (per no esmentar altres possibilitats més dràstiques).
Sí els bàndols enfrontats tenen com a únic objectiu guanyar a l'adversari no ens en sortirem. O entrem en un win win o pringuem tots.
I anem pels escenaris. Intentaré resumir-los en tres:
1) Declaració Unilateral d'Independència: Des del meu punt de vista el pitjor dels escenaris pel què pot comportar d'increment de tensió i, fins i tot, de fractura social a Catalunya (deixo de banda que l'Estat quiet el que es diu quiet, i més amb els antecedents recents, dubto que es quedés). Si no ens podem comptar difícilment seria recomanable anar per aquesta via que podria tenir efectes devastadors (incloc aquí també la possibilitat de fer el ridícul). Veurem si el govern (recordar que el President ha verbalitzat que no és partidari d'anar per aquesta via) serà capaç d'aguantar les pressions del soci parlamentari i de part del propi grup majoritari, per ja no dir la dels socis externs (vaja de tots aquells que tenen com a únic objectiu la independència al preu que sigui, que haberlos haylos).
2) Eleccions plebiscitàries: Sembla l'escenari més probable. És una manera de contar-se prou efectiva. Amb gran coalició independentista i un únic punt de programa electoral (allò de Independència sí o sí en el benentès que siguin la força més votada sense ambigüitats, en número de vots i no d'escons) o cadascú pel seu compte i el mateix criteri. En aquest escenari caldrà estar atents per veure com entra a jugar el tacticisme partidista. Entenc que aquesta situació força al bloc que no està per la independència a mullar-se en el sentit d'aportar propostes viables respecte als "beneficis" de quedar-se a Espanya i als que juguen a dues aigües a tenir-se que definir (amb els costos electorals que comporta aquest fet) si realment es creuen, com ens han explicat per activa i passiva, que estan per allò que alguns denominen dret a decidir. Amb una majoria ample de vots a l'opció independentista difícilment algú (de dins i de fora) podria qüestionar la voluntat del poble de Catalunya. Dubte: Veuríem com s'articularia una necessària negociació amb Espanya per fer realment efectiva la independència.
3) Negociació bilateral entre les parts: amb tota la teatralització inicial que es vulgui per allò que la ciutadania (d'aquí i d'allà) no es senti traïda en les seves legítimes aspiracions. A poder ser amb mediació incorporada (experts independents? personalitats internacionals?...). Aquesta via aniria en la direcció de modificar la Constitució dotant de major autogovern Catalunya o bé de pactar una interpretació no restrictiva de la Carta Magna amb traspàs de competències per poder celebrar un referèndum no vinculant. Complicat tenint present que qui està al Govern d'Espanya ja ha explicat que estan disposats a reformar la Constitució però posant-hi límits previs (és a dir, de referèndum acordat res de res) i que per molt que l'aritmètica parlamentària permet altres majories que poden enviar el PP a l'oposició (també complicat tenint present la situació del PSOE, amb un Pedro Sánchez que té feina a recosir el partit i a evitar les travetes dels de sempre) el seu vot és necessari per qualsevol tipus de reforma constitucional (allò de les majories qualificades). Òbviament, l'acord a què s'arribés hauria de passar per les urnes catalanes.
Pel camí, disbarats per una i altra banda. Tensions i més tensions en l'àmbit ciutadà (sí, tampoc ens enganyem, només cal fer un exercici simple per constatar-ho: que cadascú quantifiqui amb quanta gent ha deixat de parlar de política o amb quants s'ha acabat emprenyant pel simple fet de no pensar igual). I, finalment, després d'una patinada important al Parlament de Catalunya ha acabat passant allò que el guió ja preveia: l'entrada en escena del Govern d'en Rajoy tipus elefant en terrisseria (aplaudida amb fervor en els think tanks que tallen el bacallà en el món independentista) que no només mobilitza els convençuts sinó que atreu cap al referèndum (que no cap a les seves files) aquells que no pensen tolerar que les institucions de Catalunya siguin trepitjades impunement. És a dir s'amplia la base de potencials votants i es desactiva una participació inferior al 50% que òbviament hagués pogut fer trontollar la legitimitat dels resultats. Que pel camí no tindrem un referèndum "com sempre" (qui es va inventar la famosa frase sabent perfectament que ens enredava com a mínim hauria de tenir la dignitat de dimitir), que hem perdut la Sindicatura electoral (no em val que em diguin que per "culpa de", sabien on es posaven, quines en podien ser les conseqüències i se suposava que s'havia d'activar un pla alternatiu que hores d'ara deu estar tant amagat com les urnes), que el cens l'hem conegut avui, que hem hagut de surfejar per la xarxa buscant on ens toca votar, que qui volia votar per correu s'ha quedat amb les ganes, que qui resideix a l'estranger o bé s'ha hagut de buscar un transport o en la seva immensa majoria també s'han quedat amb les ganes... Res, tot plegat pecata minuta.
En fi, algunes obvietats: que ens ho posarien difícil fins i tot el més ingenu ho sabia, que estan fent i continuaran fent tot el possible per evitar que es voti també (en Rajoy s'hi juga massa) i que els plans alternatius per donar resposta a tot el què vingués per part del govern del PP s'han reduït a dos (gent al carrer i sumar a la causa independentista els anti-PP) també.
Per resumir-ho, això ja no va d'independència sinó de democràcia (un incís: algú havia vist mai en qualsevol votació que una de les parts dediqués més esforços a convidar a tothom a anar a votar que no pas a demanar el vot per allò que defensa? Jo no. La motivació d'aquest fet crec que ha estat prou clara...). I amb aquest marc tinc clar que diumenge aniré a votar (si no ho puc fer serà contra la meva voluntat), però també que no estem davant d'un referèndum amb resultats (en el supòsit que es pugui votar arreu, que ja és molt suposar) homologables.
I a partir de dilluns què? No tinc una bola de vidre, òbviament, però apunto algun escenari amb algunes prèvies:
No perdré el temps aventurant que passaria si sortís el no. És obvi que si es pot votar, amb la immensa majoria de la gent del no sense sentir-se convidada a la festa, només cal saber amb quina majoria guanyarà el sí. Gran o molt gran?
Si tothom que ho desitja finalment no pot votar no haurem acomplert un exercici bàsic: contar-nos i, per tant, podem tornar a les disquisicions bizantines sobre si uns són més que els altres en base a demoscòpia, intuïció o voluntats de les parts.
Estem en un escenari d'intervenció de facto de la Generalitat que pot anar a més amb l'aplicació, com a mínim, de l'article 155 de la Constitució (per no esmentar altres possibilitats més dràstiques).
Sí els bàndols enfrontats tenen com a únic objectiu guanyar a l'adversari no ens en sortirem. O entrem en un win win o pringuem tots.
I anem pels escenaris. Intentaré resumir-los en tres:
1) Declaració Unilateral d'Independència: Des del meu punt de vista el pitjor dels escenaris pel què pot comportar d'increment de tensió i, fins i tot, de fractura social a Catalunya (deixo de banda que l'Estat quiet el que es diu quiet, i més amb els antecedents recents, dubto que es quedés). Si no ens podem comptar difícilment seria recomanable anar per aquesta via que podria tenir efectes devastadors (incloc aquí també la possibilitat de fer el ridícul). Veurem si el govern (recordar que el President ha verbalitzat que no és partidari d'anar per aquesta via) serà capaç d'aguantar les pressions del soci parlamentari i de part del propi grup majoritari, per ja no dir la dels socis externs (vaja de tots aquells que tenen com a únic objectiu la independència al preu que sigui, que haberlos haylos).
2) Eleccions plebiscitàries: Sembla l'escenari més probable. És una manera de contar-se prou efectiva. Amb gran coalició independentista i un únic punt de programa electoral (allò de Independència sí o sí en el benentès que siguin la força més votada sense ambigüitats, en número de vots i no d'escons) o cadascú pel seu compte i el mateix criteri. En aquest escenari caldrà estar atents per veure com entra a jugar el tacticisme partidista. Entenc que aquesta situació força al bloc que no està per la independència a mullar-se en el sentit d'aportar propostes viables respecte als "beneficis" de quedar-se a Espanya i als que juguen a dues aigües a tenir-se que definir (amb els costos electorals que comporta aquest fet) si realment es creuen, com ens han explicat per activa i passiva, que estan per allò que alguns denominen dret a decidir. Amb una majoria ample de vots a l'opció independentista difícilment algú (de dins i de fora) podria qüestionar la voluntat del poble de Catalunya. Dubte: Veuríem com s'articularia una necessària negociació amb Espanya per fer realment efectiva la independència.
3) Negociació bilateral entre les parts: amb tota la teatralització inicial que es vulgui per allò que la ciutadania (d'aquí i d'allà) no es senti traïda en les seves legítimes aspiracions. A poder ser amb mediació incorporada (experts independents? personalitats internacionals?...). Aquesta via aniria en la direcció de modificar la Constitució dotant de major autogovern Catalunya o bé de pactar una interpretació no restrictiva de la Carta Magna amb traspàs de competències per poder celebrar un referèndum no vinculant. Complicat tenint present que qui està al Govern d'Espanya ja ha explicat que estan disposats a reformar la Constitució però posant-hi límits previs (és a dir, de referèndum acordat res de res) i que per molt que l'aritmètica parlamentària permet altres majories que poden enviar el PP a l'oposició (també complicat tenint present la situació del PSOE, amb un Pedro Sánchez que té feina a recosir el partit i a evitar les travetes dels de sempre) el seu vot és necessari per qualsevol tipus de reforma constitucional (allò de les majories qualificades). Òbviament, l'acord a què s'arribés hauria de passar per les urnes catalanes.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada