A la velocitat que es van produint els esdeveniments, amb girs ara sí i ara també, resulta certament complicat allò de prendre's una mica de temps, tancar els ulls i exprimir les neurones per intentar fer-se una composició de lloc despullada de sentiments i projectar escenaris de futur que, sense la tradicional bola màgica, poden veure's trastocats al cap de pocs minuts per no dir segons.
Doncs bé, ahir vaig aprofitar un fet quotidià (cada matí surto de casa per treure a passejar la Creta) per treure la pols neuronal tot fent una parada en el camí. La que més ho va agrair va ser la meva gossa. Amb 18 anys i quasi tres mesos no només camina a ritme tropical sinó que li convé fer aturades estratègiques per descansar un aparell locomotor gastat pel pas del temps. Vam decidir deixar de banda els bancs disseminats per la zona verda i fer camí cap a la gespa, mig humida però perfectament confortable i útil per acollir els nostres cossos. Un i altre ens vam estirar. Ella amb el cap sobre la meva panxa, centrada en les seves cabòries i jo en les meves.
La nòria neuronal comença a giravoltar. On som? Cap on anem? La primera pregunta crec que es força senzilla de respondre: Som just allà on ens van dir que no seriem, en terra de ningú. Per uns en una república (no)nata i per altres en una autonomia (intervinguda) i, per tots, en període preelectoral, amb eleccions a la vista convocades per qui no les hauria d'haver convocat mai (qui ho hauria d'haver fet va fer un pas enrere o endavant, que cadascú ho llegeixi com vulgui) i amb tots els partits (siguin del color que siguin) esmolant la falç per fer collita de vots. La jugada d'en Rajoy (aplicació "light" del 155 i convocatòria immediata d'eleccions) a punt de la fallida tècnica per ingerència judicial. Ja se sap, quan es deixa de banda la política i només s'apel·la a la Llei el sol surt, però no necessàriament per on hi havia la previsió que treies el nas. 8 Consellers del Govern de la Generalitat entre reixes, 2 membres de la societat civil organitzada en la mateixa situació i ves a saber si d'aquí poc tindran per companyia els membres de la Mesa del Parlament. Sobre l'actuació del fiscal i la jutgessa de l'Audiència Nacional poc a dir: un autèntic nyap d'aquells que contribueix a generar desafecció judicial. I no ens oblidem, el President i uns quants més del Govern fent turisme judicial a Bèlgica com a estratègia de defensa personal i electoral. Conclusió: eleccions absolutament desvirtuades amb ingerència d'elements aliens i perniciosos a la "normalitat" electoral. I sense llista conjunta òbviament. Ara ja no cal, que les enquestes apunten el què apunten i la política, ja se sap, per molt que s'emmascari, no deixa de ser un joc per aconseguir el poder i si jo puc ser el President de la Generalitat perquè haig de cedir aquesta oportunitat històrica a algú altre? Ja ho ha dit algú: presos de diferents partits comparteixen cel·la però són incapaços de compartir llista.
No crec en miracles i menys en període electoral però, què tal si abans de començar a dibuixar futur fem un acte de sinceritat i reconeixem que tots (repeteixo, tots, tant els d'un costat com els de l'altre i els del mig) l'hem vessat i hem conduït el país a un carreró sense sortida? Ja ho sé, ningú ho farà. Teniu permís per dir-me ingenu.
La independència low cost per la via unilateral no és factible i si ho tapem amb els empresonats ni els fem cap favor a ells ni a nosaltres. L'independentisme és una realitat, així ho han dictaminat les urnes i no dubto que ho continuaran fent. És l'opció que ha escollit una part molt important de la societat, però no tota i insuficient per proclamar la República de forma efectiva (i no cola allò que ara ja s'està posant de moda en la retòrica dels que ens han portat fins aquí: el compromís era la "preindependència". De veritat ens creieu tan estúpids? Ens n'heu col·lat tantes que potser sí, deu ser el què penseu o bé els estúpids sou vosaltres i us heu acabat creient les vostres mentides). Clar que tampoc és factible un statu quo que també ens ha portat fins on som, malgrat una part minoritària de la població és el què vol i pel què frisa el govern del PP i els seus socis taronges (i si pot ser quedar-nos en l'etapa preautonòmica on ara, uns i altres, ens han instal·lat millor que millor). I no perdem de vista que el gruix important de la població amb dret a vot el tenim en el segment dels que volen canviar la seva relació amb Espanya, es diguin independentistes, federalistes, confederalistes o autonomistes modernitzats.
I ara què? on anem? Reconec que aquesta vegada espero amb candeletes els programes electorals amb què els partits es presentaran a les eleccions. La seva lectura sol ser força avorrida i molt minoritària però allà trobarem algunes pistes de cap on pot evolucionar tot plegat. I òbviament, els noms que es designaran per encapçalar les llistes (si són els mateixos, com és previsible, apanyats anem. Qui ens ha conduït fins aquest atzucac tindrà la capacitat de treure'ns-en?).
L'independentisme, que no dubto apel·larà més a les emocions que al rigor programàtic, ha de reconstruir el relat per ser creïble, especialment davant dels "tebis" (no oblidem que una bona part de les seves files es nodreixen de nouvinguts que dubten de la via unilateral i més havent vist que aquesta ha fracassat). Una proposta: desterrar el "tenim pressa" de l'argumentari i entendre (i sobretot explicar) que el recorregut que tenim per davant no és senzill i que requereix, sobretot, de major massa crítica entre la ciutadania per prosperar i segurament de pactes interns (tornem a la pantalla del referèndum legal i acordat?) i externs (què tal explorar la via de l'empara de les institucions internacionals que alguna cosa saben sobre el dret a l'autodeterminació?). No descarto aliances de govern amb els del mig, siguin els que han optat per l'estratègia de posar ous a tots els cistells per no esquinçar una opció política que ha vist com els seus competidors electorals tradicionals es partien per la meitat o els que van per la via de la reforma de la constitució per aconseguir majors quotes d'autogovern.
I a tots plegats, hora de la carta als Reis, és molt demanar que treballeu perquè no tinguem que tornar sortir al carrer a reclamar allò de llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia? Encara que només sigui perquè fa mandra reviure episodis del passat que creiem superats. És molt demanar que tingueu voluntat de recosir una societat hores d'ara fracturada? Aquest, tot i que us pesi, no és un país uniforme i monolític sinó plural i divers! És molt demanar que desterreu del vostre vocabulari allò del bé i el mal, dels bons i els dolents? Els sermons tipus missaire deixeu-los pels capellans, que prou feina tenen a incrementar la parròquia. És molt demanar que entengueu, d'una vegada per totes, que es tracta de construir país i millorar les condicions de vida de la ciutadania i que l'interès general no té perquè coincidir al 100% amb els vostres legítims interessos partidistes? Què tal si fem política d'una vegada per totes?
PD: Prometo que la propera vegada que m'estiri a la gespa, aprofitaré per dormir.
La nòria neuronal comença a giravoltar. On som? Cap on anem? La primera pregunta crec que es força senzilla de respondre: Som just allà on ens van dir que no seriem, en terra de ningú. Per uns en una república (no)nata i per altres en una autonomia (intervinguda) i, per tots, en període preelectoral, amb eleccions a la vista convocades per qui no les hauria d'haver convocat mai (qui ho hauria d'haver fet va fer un pas enrere o endavant, que cadascú ho llegeixi com vulgui) i amb tots els partits (siguin del color que siguin) esmolant la falç per fer collita de vots. La jugada d'en Rajoy (aplicació "light" del 155 i convocatòria immediata d'eleccions) a punt de la fallida tècnica per ingerència judicial. Ja se sap, quan es deixa de banda la política i només s'apel·la a la Llei el sol surt, però no necessàriament per on hi havia la previsió que treies el nas. 8 Consellers del Govern de la Generalitat entre reixes, 2 membres de la societat civil organitzada en la mateixa situació i ves a saber si d'aquí poc tindran per companyia els membres de la Mesa del Parlament. Sobre l'actuació del fiscal i la jutgessa de l'Audiència Nacional poc a dir: un autèntic nyap d'aquells que contribueix a generar desafecció judicial. I no ens oblidem, el President i uns quants més del Govern fent turisme judicial a Bèlgica com a estratègia de defensa personal i electoral. Conclusió: eleccions absolutament desvirtuades amb ingerència d'elements aliens i perniciosos a la "normalitat" electoral. I sense llista conjunta òbviament. Ara ja no cal, que les enquestes apunten el què apunten i la política, ja se sap, per molt que s'emmascari, no deixa de ser un joc per aconseguir el poder i si jo puc ser el President de la Generalitat perquè haig de cedir aquesta oportunitat històrica a algú altre? Ja ho ha dit algú: presos de diferents partits comparteixen cel·la però són incapaços de compartir llista.
No crec en miracles i menys en període electoral però, què tal si abans de començar a dibuixar futur fem un acte de sinceritat i reconeixem que tots (repeteixo, tots, tant els d'un costat com els de l'altre i els del mig) l'hem vessat i hem conduït el país a un carreró sense sortida? Ja ho sé, ningú ho farà. Teniu permís per dir-me ingenu.
La independència low cost per la via unilateral no és factible i si ho tapem amb els empresonats ni els fem cap favor a ells ni a nosaltres. L'independentisme és una realitat, així ho han dictaminat les urnes i no dubto que ho continuaran fent. És l'opció que ha escollit una part molt important de la societat, però no tota i insuficient per proclamar la República de forma efectiva (i no cola allò que ara ja s'està posant de moda en la retòrica dels que ens han portat fins aquí: el compromís era la "preindependència". De veritat ens creieu tan estúpids? Ens n'heu col·lat tantes que potser sí, deu ser el què penseu o bé els estúpids sou vosaltres i us heu acabat creient les vostres mentides). Clar que tampoc és factible un statu quo que també ens ha portat fins on som, malgrat una part minoritària de la població és el què vol i pel què frisa el govern del PP i els seus socis taronges (i si pot ser quedar-nos en l'etapa preautonòmica on ara, uns i altres, ens han instal·lat millor que millor). I no perdem de vista que el gruix important de la població amb dret a vot el tenim en el segment dels que volen canviar la seva relació amb Espanya, es diguin independentistes, federalistes, confederalistes o autonomistes modernitzats.
I ara què? on anem? Reconec que aquesta vegada espero amb candeletes els programes electorals amb què els partits es presentaran a les eleccions. La seva lectura sol ser força avorrida i molt minoritària però allà trobarem algunes pistes de cap on pot evolucionar tot plegat. I òbviament, els noms que es designaran per encapçalar les llistes (si són els mateixos, com és previsible, apanyats anem. Qui ens ha conduït fins aquest atzucac tindrà la capacitat de treure'ns-en?).
L'independentisme, que no dubto apel·larà més a les emocions que al rigor programàtic, ha de reconstruir el relat per ser creïble, especialment davant dels "tebis" (no oblidem que una bona part de les seves files es nodreixen de nouvinguts que dubten de la via unilateral i més havent vist que aquesta ha fracassat). Una proposta: desterrar el "tenim pressa" de l'argumentari i entendre (i sobretot explicar) que el recorregut que tenim per davant no és senzill i que requereix, sobretot, de major massa crítica entre la ciutadania per prosperar i segurament de pactes interns (tornem a la pantalla del referèndum legal i acordat?) i externs (què tal explorar la via de l'empara de les institucions internacionals que alguna cosa saben sobre el dret a l'autodeterminació?). No descarto aliances de govern amb els del mig, siguin els que han optat per l'estratègia de posar ous a tots els cistells per no esquinçar una opció política que ha vist com els seus competidors electorals tradicionals es partien per la meitat o els que van per la via de la reforma de la constitució per aconseguir majors quotes d'autogovern.
I a tots plegats, hora de la carta als Reis, és molt demanar que treballeu perquè no tinguem que tornar sortir al carrer a reclamar allò de llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia? Encara que només sigui perquè fa mandra reviure episodis del passat que creiem superats. És molt demanar que tingueu voluntat de recosir una societat hores d'ara fracturada? Aquest, tot i que us pesi, no és un país uniforme i monolític sinó plural i divers! És molt demanar que desterreu del vostre vocabulari allò del bé i el mal, dels bons i els dolents? Els sermons tipus missaire deixeu-los pels capellans, que prou feina tenen a incrementar la parròquia. És molt demanar que entengueu, d'una vegada per totes, que es tracta de construir país i millorar les condicions de vida de la ciutadania i que l'interès general no té perquè coincidir al 100% amb els vostres legítims interessos partidistes? Què tal si fem política d'una vegada per totes?
PD: Prometo que la propera vegada que m'estiri a la gespa, aprofitaré per dormir.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada