Algú va dir que això de la política, per anar bé, ha de conjugar fons i forma. No dubto que tenia tota la raó encara que, servidor, a vegades és més propens a accentuar el fons i deixar la forma en segon terme (crítica raonada i raonable que entomo amb esportivitat i voluntat d'esmena). Confesso els meus pecats perquè els reconec i sobretot perquè aquests darrers dies el nivell d'adrenalina ha estat superior a l'habitual. El motiu? Els esdeveniments que tots estem vivim...
La pel·lícula no és nova ni massa rovellada. El seu guió es va escriure deu fer uns 5 anys quan el Molt Honorable va decidir escoltar el carrer i les enquestes i virar el rumb, deixant enrere la puta i la ramoneta per enfilar la proa cap a Ítaca, un futur esplendorós cap a la terra promesa de la mel i la llet. Pels camí, alguns episodis turbulents: una consulta no vinculant, festiva i participada pels convençuts (i amb condemnes pels organitzadors), unes eleccions plebiscitàries on el vot de la nostra vida es va convertir en una majoria parlamentària inferior a les expectatives generades, una paperera de la història, l'elecció d'un nou Molt Honorable en seu parlamentària i tira milles que ja tenim la terra promesa a tocar.
Promeses i somriures, certeses i més somriures, tot està per fer i tot és possible, tenim pressa, aquest any sí, qui ens pot negar la raó si n'anem sobradament carregats, discursos benintencionats (tan que fins i tot un jutge en excedència forçada s'entrebanca i cau pel camí), un full de ruta impecable on, ai las, tot és favorable, cors alegres, estelades al vent i al balcó, l'astúcia convertida en virtut, el poble en genèric, un pla A, B, C, D, E i fins esgotar l'abecedari, això serà fàcil i sense costos (com tot en aquesta vida!)... Alguna cosa més? Doncs sí, quatre de substantives: ens passem pel forro (desobeïm per ser políticament correcte) l'Estatut i la Constitución aprovant dues lleis ben nostrades, un poble no homogeni (diem, per fer-ho rodó, al 50-50), trinxeres cada vegada més fondes (el blanc i el negre i foc a discreció contra tothom qui es mogui pel tortuós camí del mig) i un Estat amb vocació d'indivisibilitat i amb instruments coercitius al seu abast. I amb aquests vimets s'ha de fer el cistell... Bé, amb aquests i amb una fe quasi religiosa en un lideratge coral.
I arriba un nou dia històric (ja no els compto perquè m'he perdut pel camí), l'1-O. Avui en fa un mes. Un nou miracle es porta a terme. Les urnes apareixen de sota les pedres, els col·legis obren, cues llargues amb cares somrients i... tot d'una l'escenari es trastoca amb les bufetades que indiscriminadament comencen a repartir els de la benemèrita i els seus socis del Piolín. I aguantem el xàfec amb la cara ben alta. I ens en sortim. I votem en el referèndum promès i guanyem! (algú ho dubtava?). Que els observadors internacionals convidats pel govern diguin que és legítim però no legal no té cap importància (la desobediència ja ho té això). L'objectiu per sobre de tot! I tornem a sortir al carrer, i els Jordis empresonats per un Estat repressor, gens democràtic (no ens dóna el què volem ergo són una colla de fatxes) i immutable davant les legítimes aspiracions dels catalans (de tots? No cal ni respondre, és obvi que sí). I arriba el gran dia, el Molt Honorable ens proclamarà la independència des del Parlament però... L'ha declarat o no? Ha suspès el què no ha declarat? Amb què quedem, on som? i, sobretot, cap on anem? Res, no et preocupis, fes confiança que ho tenen tot lligat i ben lligat. I els dies passen i el 155 plana sobre els nostres caps. I el Molt Honorable amaga amb un intent de convocar eleccions no sigui que el 155 ens caigui a sobre com el cel als gals i ens deixi sense institucions mil·lenàries (bé, parcialment ja ho estem, que la clau de la caixa ja fa dies que la té en Montoro). Traïdor, Judes! I es fa enrere i ho fia tot al Parlament. I arriba un nou dia històric i declarem la independència (eps, segur? però si en la part dispositiva del text aprovat no apareix per enlloc la proclamació ni la fundació de la República i encara menys es publica al DOGC!). Això sí, ho fem amb vot secret per evitar les conseqüències legals que es puguin derivar d'acord amb la legislació del país del que ens diuen que ja no formem part! Mande?). I la bandera espanyola continua onejant al Palau de la Generalitat? Doncs sí. I ho celebrem sortint al carrer i destapant ampolles de cava que corrien el risc de caducar. Ja som independents!!!!! I ens cau el 155 en versió light (ara si que m'han fotut!) i ens nomenen, per poders, la primera dona presidenta de la Generalitat i cessen el Govern legítim, dissolen el Parlament i convoquen eleccions autonòmiques!!! I arriba el cap de setmana, i el govern, aplicadament, fa allò que fem el comú dels mortals: deixar la feina i desaparèixer del mapa. Dilluns serà un altre dia! I arriba dilluns i ens diuen que el Molt Honorable i part del seu Govern han marxat de vacances a Bèlgica (bé, vacances potser no que poc triga a aparèixer un advocat belga a dir-nos que l'han contractat per defensar un possible asil. Ja hi tornem a ser amb això de banalitzar mots). I plouen querelles criminals sobre el Govern i, parcialment, la Mesa del Parlament. I comencen a produir-se declaracions de gent autoritzada dient que aquí és presenta a les eleccions Déu i sa mare... Però no havíem quedat que ara tocava anar a constituents i que això de l'autonomia formava part del passat? Uffff, em sembla que m'estic perdent massa coses... Segueixo apel·lant a la fe o me la passo pel folre i obro els ulls?
Doncs bé, fem aquest darrer exercici: No ens ha reconegut ni Andorra (bona feina Romeva!), la UE, aquella que ens van dir que el primer dia ja ens reconeixeria (maleïda hemeroteca!) se'ns ha girat de cul (bona feina Altafach!), les estructures d'estat brillen per l'absència (bona feina Junqueres!), les empreses i els bancs catalans fugen esperitats del territori que les ha vist néixer (bona feina Junqueres!), els mossos es posen a disposició de l'Estat i a les fronteres Guàrdia Civil i Policia Nacional ens segueixen demanant el passaport, espanyol per més detall (bona feina Forn!).... Tots cap a les eleccions autonòmiques beneïdes fins i tot pel sanedrí independentista, ANC i Òmnium (bona feina Pascal, Rovira i companyia!) i alguns poc triguen a explicar el què durant tant de temps s'ha callat (bona feina Salellas!): el govern no estava preparat per la DUI (ara ja no som traïdors ni fatxes els que dia rera dia ho hem anat exposant?). I ara ho diuen? I es queden tan panxos i aquí ningú assumeix responsabilitats pel ridícul més gran que ha fet aquest país al llarg de tota la seva història! Bé, ens espera doble feina... Recosir l'estrip social i minimitzar la vergonya d'una enganyifa amb tots els ets i uts (si se'n dubta, sempre es pot tornar a la fe única i veritable i seguir amb la bena als ulls).
Més que la castanyada, tinc la impressió que aquest any hem viscut la gran castanya! Se'ns gira feina...
PD: Brindis al sol... És molt demanar que tots aquells que ens han portat fins aquí tinguin la dignitat no de fer un pas enrere ni al costat sinó de desaparèixer del mapa polític per deixar pas a d'altres de les seves respectives formacions? Gràcies!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada