Viatges abalconats

Avui la grisor pandèmica s’ha vist alterada per un nounat sol lluent que escalfa l’ambient. Ja era hora que l’astre rei tingués a bé retrobar-se amb els seus súbdits! El tradicional passeig balconal ha estat més agraït que de costum, més lleuger i amb menys capes de falsa epidermis encotillant-me. Màniga curta i fot-li fort que no ha estat res. Mentre cremava quilòmetres, pocs tot sigui dit, i l’escalfor solar actuava de bàlsam, alguna reflexió en veu més o menys alta (tinc el mal costum de parlar sol, un fet heretat que no he estat capaç de treure’m de sobre) i un record ben present. Vull creure que ha estat Ra, aquella divinitat egípcia amb cap de falcó, qui guiava els meus passos i, especialment, el meu pensament i records.

Aquests dies dono voltes, segurament massa, a la repercussió econòmica d’aquesta crisis (de moment, el mes de març tancat amb 840.000 afiliats menys a la Seguretat Social i 300.000 aturats menys sense comptar els efectes dels ERTO) i un dels escenaris que més treballo internament és la necessitat de reinventar-nos que tindrem un gruix gens menyspreable de gent, aquells que ja veurem si ens en sortim en un escenari de contracció de la demanda i de manca de liquiditat d’una part important de les activitats econòmiques. Però, en fi, tornem a Hèlios que reconforta força més que els núvols de tempesta que s’albiren a l’horitzó i endinsem-nos en el passat recent tot buscant la llum associada a l’estel per excel·lència.

Retorno, doncs, a l’octubre de l’any passat i a un escenari concret: Costa Rica. País de sol i pluja tropical (allà fins i tot el clima és savi i l’aigua s’escola cel avall sobretot a la nit) enclavat entre el Pacífic i l’Atlàntic. Un destí d’aquells que, fullejant guies i escoltant els que l’han trepitjat, val la pena visitar. En dono fe i no només pels exuberants paisatges, sinó també per la seva abundància de riquesa biològica (tot i les seves reduïdes dimensions compta amb aproximadament un 6% de la biodiversitat del planeta) i, sobretot, per la seva gent. Alguns poden pensar que com que el turisme és la seva principal font de divises, no els toca més remei que ser amables amb aquells que els visiten i cuidar-los fins a l’extrem però no, aquesta no és la qüestió. M’atreviria a dir que deu ser una combinació màgica de gens el què els fa ser tant especials (si més no als meus ulls).

No em puc permetre el luxe de recomanar un espai concret perquè considero que tots els visitats tenen el seu encant i algun aspecte que els faria sobresortir sobre la resta. Això sí, en un país curull de parcs naturals, dedicar temps a visitar-los és una obligació quasi inexcusable. Al Carib apunteu-vos, com a mínim, Tortuguero i Cahuita (si podeu aprofitar per submergir-vos per les seves aigües cristal·lines curulles de coral no us ho perdeu!). D’aquí podeu saltar fins al riu Pacuare (si us van les emocions el rafting és d’obligat compliment) i Sarapiqui. A continuació la zona de l’Arenal i els seus volcans (ull, no són com els de la Garrotxa. Aquests són vius i ben vius) per seguir amb la zona de Montverde (sou cafeters? Doncs ja podeu anar deixant la Nespresso al calaix dels mals endreços) i si el vertigen us ho permet tireu de tirolines (la vostra adrenalina us ho agrairà). I, per acabar, trepitgeu el Pacífic i el Parc de Manuel Antonio. I em quedo curt, molt curt. Pel camí us espera fauna i flora per donar i per vendre. Si no us agraden els bitxos us recomano que us quedeu a casa i més tenint en compte que el caputxí cara blanca, un mico molt espavilat, és especialista en mangar sucre de la taula d’esmorzar, els ossos rentadors (que cony em quedo amb el barbarisme mapatxe) són cosins germans de l’os Yogui i, per tant, tenen molt desenvolupat el seu afany per fer-se amb l’esmorzar d’excursionistes despistats (idiotes, als parcs nacionals no es pot portar menjar!) i, per acabar amb els exemples, els tucans tenen certa vocació de kamikazes quan veuen vidres d’habitació d’hotel.

Tinc la sort d’haver pogut viatjar força al llarg de la meva vida però sempre ha arribat el moment que la morrinya en versió catalana t’empeny a tornar cap a casa. A Costa Rica aquest sentiment ni va aparèixer ni se’l va esperar ("pura vida" diu l'eslògan turístic de referència. Mai més ben dit!). Allà m’hagués quedat i tampoc seria just dir que el motiu principal fos el país o la seva gent...

PD: L’amic de la fotografia, feta a Monteverde, és un simpàtic “Pizote” (per aquí en diuen coatí de nas blanc però que voleu que us digui, mola més el nom indígena).