Em fa gràcia, per no utilitzar altres termes de caire més
gruixut, la proliferació exponencial d’una espècie freqüent en la societat, l’expert
en retrospectiva. És a dir, aquells individus que ens expliquen, sovint de
forma vehement i abusant del “era obvi”, les decisions que s’haurien d’haver pres
en el passat comptant amb la informació que es disposa en el futur. Curiosament
no els veig mai diagnosticant ni projectant i, encara menys, proposant des del minut 0, potser perquè
aquest exercici sol ser força complex i el risc d’errar sempre és present, factor
que es residualitza quan l’exercici es realitza a toro passat. De fet, si de
les errades passades (no cal ni preguntar-se’n els motius) en podem culpabilitzar
a un altre, millor que millor, i si, a més, li podem endossar a qui ens cau
malament, no és de la tribú o va contra els nostres interessos ja és la hòstia.
La realització de previsions formen part del meu exercici
professional des de fa anys i panys en una disciplina molt concreta, l’economia,
i en àmbits tant diversos com, per posar uns quants exemples, les vendes, les tendències del mercat o les necessitats de finançament. Boles de
cristall i cartes de tarot a banda (bruixots i bruixes solen ser competència poc
qualificada en la matèria tot i que representen una quota de mercat gens menyspreable),
dos són els elements fonamentals per guanyar en fiabilitat: disposar d’informació
suficient i de qualitat i un mètode quantitatiu focalitzat en models matemàtics
que centrifuguen les dades per obtenir resultats en format escenaris (sort de
la informàtica que facilita enormement la feina!). No vull dir amb això que sigui
un expert en la matèria, que no deixa de ser tangencial però molt útil en el meu dia a dia, sinó que aquest bagatge em permet valorar positivament la feina dels que se la juguen amb
pronòstics i, a la vegada, anar monitoritzant els resultats per analitzar el perquè de les desviacions
en el cas que se’n produeixin i rectificar sempre que sigui necessari.
La consultora Deloitte (no són inefables com el Papa o els gurus
del retrospectivisme però tenen reputació dins el sector) és de les que se l’ha
jugat a l’hora d’estudiar, de forma molt preliminar i amb dades del 27 de març,
com afectarà el Covid-19 a sectors bàsics de l’economia a en el curt termini i
han dibuixat un escenari optimista, entenent aquest com el més possibilista (la
imatge de l’encapçalament en seria el resum).
Han definit tres fases (aïllament
i restriccions a la mobilitat, estabilització i recuperació) i, a partir d’aquí,
han traçat l’evolució dels sectors alimentació, retail (comerç minorista),
restaurants i oci, turisme i hotels. D’acord amb aquesta anàlisi necessitarem 7
mesos per recuperar una certa normalitat en tots els àmbits estudiats (amb l’excepció
de l’alimentació que podria tancar el 2020 a nivells similars a l’any anterior)
i durant força temps sectors intensius en ocupació de ma d’obra poc qualificada
ho tindran força cru (ull al turisme, un dels factors clau de l’economia
espanyola i catalana).
Vist el vist, ja es pot anar espavilant la Unió Europea a
cercar la fórmula per finançar el cost de la pandèmia perquè sense la col·laboració
del sector públic (i l'Estat per si sol no és suficient) costarà que el teixit econòmic i social se’n surti.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada