Els nostres herois

En situacions extremes la ficció expressada a través del setè art (vàlid també per altres disciplines menys visuals com la literatura, la música o darrerament les tertúlies) te per costum obsequiar-nos amb personatges que per capacitats o do de l’oportunitat sobresurten molt per sobre del comú dels mortals (ficcionats o no). Són aquells que en virtut de la seva intel·ligència, traça, força o contactes (variables combinables o individualitzades en funció de cada cas) acaben resolent equacions a priori irresolubles i que, si més no quan jo era petit, generaven l’aplaudiment espontani i entusiasta del públic (ara que ens hem tornat més formalistes i temorosos del què diran aquestes fórmules tan genuïnes han anant desapareixent del pati de butaques, clar que potser l’efecte mans plenes de crispetes i beguda carbònica també hi té alguna cosa a veure).

L’heroi o l’heroïna (versió femenina del primer. Res a veure amb la substància provinent de la rosella asiàtica) és el reflex que molts voldrien veure quan es miren al mirall (l’antiheroi, tot i també ser un personatge popular i quantitativament molt superior a la seva antítesi, és menys valorat en la saviesa popular. Normal, a qui li agrada ser un mediocre que sap que sempre li tocarà el rebre). Però clar, com que la humanitat no es pot veure colonitzada per herois que automàticament deixarien de ser tals per l’efecte uniformitat, quan el mirall et retorna la realitat (merda, soc un més del piló!) toca buscar en l’entorn més immediat algú que reuneixi els requisits necessaris per ser qualificat com, quasi bé, màster de l’univers. I si aquí tampoc trobem un gendre, una jove, un cunyat o un fill que s’adigui a les característiques preconcebudes sempre ens queda el recurs d’eixamplar el camp de cerca i de ben segur en trobarem un que ens ompli les expectatives i ens el podrem fer nostre gratuïtament. A voltes no cal ni fer aquest exercici, ja hi ha qui es cuida per nosaltres de proveir-nos d’herois i heroïnes.

Posem exemples: L’economista mediàtic (cunyaaaaaooooooo) de capçalera que ens explicarà les solucions miraculoses per revertir les situacions de crisis (obviant que les seves receptes tendeixen sempre a afavorir als més poderosos, una minúcia gens transcendental), la periodista mediàtica (tietaaaaaaaa) que sap de tot i el que no sap s’ho inventa, tot ben amanit amb una prosa excel·lentment verbalitzada i un cert toc d’histrionisme que crida l’atenció fins i tot a qui te apagada la tele o ràdio i, darrerament, el científic jove i espavilat (gendreeeeeeeeeeeee) que tot ho preveu i no erra mai tot i que ningú aguanta una mirada retrospectiva a declaracions i/o fet degudament hemerotecats.

Necessitem herois que ens facin més agradable la vida i, a poder ser, que ens la solucionin que així tindrem més temps lliure per dedicar-nos a quefers més mundans com, per no sortir del tema, llegir les gestes de Tirant lo Blanc o del Quixot, obra d’un autor català manllevat per la pèrfida historiografia castellana tal i com tant bé ens explica el nostre heroic (pseudo)historiador patri.

Gràcies a tots aquells que ens els proporcioneu de forma absolutament desinteressada....