Balconig

Els estudiants britànics desplaçats a Ses Illes per gaudir de les excel·lències de la mediterrània en sol, platja i festa degudament regada amb alcohol i substàncies psicotròpiques vàries van posar de moda un nou esport de risc, el balconing. Consistia en aprofitar aquest espai exterior de l’habitació de l’hotel on s’hostatjaven per, a través de la façana, desplaçar-se, tal mico, a habitacions veïnes o, en el seu cas més extrem, llençar-se de cap o peus a la piscina de la planta baixa que els rebia, en cas de tenir bona punteria, amb les seves acollidores aigües blaves degudament clorades.

Reconec que em van els esports de risc però, vaja, com que tampoc em considero imbècil del tot, procuro practicar-los amb unes mínimes condicions de seguretat. Així, ara que ens toca estar confinats entre les parets que configuren l’habitatge de torn, qui té la sort de disposar d'un balcó (és el meu cas) ha convertit aquest espai en un pulmó de llibertat multiusos (exceptuant això tan britànic de llençar-se al buit).

No és la primera vegada que el balcó esdevé camp d'esports de baixa intensitat. El primer usuari en va ser el meu pare quan, en la fase final del càncer que se'l va endur, es va negar a prescindir de la seva rutina diària de sortir a passejar al carrer i la va substituir per curtes i freqüents passejades per aquest espai enrajolat que abasta tota la façana del pis. D'ell vaig aprendre que recorre'l de punta a punta tantes vegades com sigui necessari et permet acumular un número de metres o quilòmetres gens menyspreable i, a la vegada, esdevé el lubricant necessari per una mínima posta a punt a les articulacions. Sumeu-hi coneixement si vas de bracet i escoltant reflexions o vivències de qui t'acompanya, tot i que ara no és el cas. Què queda doncs? Un parell d'aspectes gens menyspreables pel benestar personal: exercici físic i mental (mentre es camina un es pot abstreure de les seves cabòries o, tot el contrari, endinsar-se en elles per extreure'n conclusions).

Xafardejar el què passa al nostre entorn, aquesta mania tant nostrada dels llatins, queda en segon terme ja que, vistes les circumstàncies que ens han tocat viure, avui les imatges i els sons que es poden copsar són més aviat monòtons i poc acolorits. Bàsicament es poden focalitzar en els pocs vehicles (honor i glòria a herois anònims que, en plena pandèmia, dediquen la seva jornada laboral a fer quilòmetres transportant articles preuats per abastir les nostres necessitats més bàsiques) que circulen amunt i avall i a dos tipus de persones: les solitàries, majoritàriament d'edat avançada i que abillades amb l'uniforme de moda (mascareta, guants i carret de la compra) circulen amb el cap cot en direcció a l'establiment de capçalera on els espera una cua més o menys ordenada i les que aprofiten per treure les seves mascotes a fer la volta de rigor (es detecten fàcilment per allò que és obvi, el ca, i perquè han substituit el carret per una cívica ampolla d'aigua). I para de comptar. 

De totes maneres, servidor no pot deixar de fixar la mirada en els arbres que poblen la via pública, siguin pins o palmeres, que conjuguen (o això expliquen si ets capaç d'entendre l'arborí, el seu idioma universal) un doble sentiment: la tristesa de veure com la seva ombra és orfe (els qui feien petar la xerrada asseguts als bancs fa dies que ni se'ls veu ni se'ls espera) i l'alegria que l'experiència els dona. Ells saben perfectament que després de la tempesta sempre escampa i torna a sortir el sol. I trigarà més o menys però no dubto que tornarà a brillar. I mentrestant seguirem fent balconing...