Ell/a mai no ho faria

Fa anys i panys un dels il·lustres publicistes d’aquest país, per no dir el que més, es va empescar una campanya publicitària sense quasi pressupost a compte de la Fundació Purina i la Generalitat de Catalunya per conscienciar a la gent de no abandonar els seus animals domèstics. Com quasi tot el què ha passat per les mans d’en Lluís Bassat (eleccions a la presidència del Barça a part) va ser un èxit que es va viralitzar a partir de l’efecte boca orella, aquell tan preuat, útil i efectiu  com bé saben tots els que es dediquen al màrqueting. És una d’aquelles campanyes que més han calat entre la gent (no només visualment sinó també, i el què és fonamental, per resultats obtinguts en disminució d'abandonaments) i que, a posteriori, s’ha copiat i/o adaptat en molts indrets (prova fefaent de l’èxit esmentat).

Avui m’ha vingut al cap no per res sinó perquè ja fa molts dies que penso en la situació d’aquells que corren més risc davant la pandèmia, la gent gran. Hores d’ara són el col·lectiu que més morts presenten (el 85% dels finats a Espanya són majors de 70 anys) i em temo que els més abandonats a la seva sort (per l’administració però també per moltes famílies). Estar confinat en una residència d’avis és avui dia un risc afegit al virus (i si l’administració competent deixa de banda les seves atribucions encara més) i, per postres, el Departament de Salut recomana no ingressar a les UCI els majors de 80 anys amb coronavirus (“evitar ingressos en pacients amb escàs benefici” en diuen). Però també podria parlar dels efectes que el confinament està causant en aquells que viuen sols a efectes d'abastir-se del més necessari o del què comportarà per la seva salut física i mental està reclosos a casa.

Què cony ens està passant com a societat que renuncia a la cura dels seus grans pel fet de ser-ho? Són prescindibles? No tenim memòria que són precisament els nostres pares i avis els que van aixecar el país que ens hem trobat, els que han tingut cura de nosaltres per no dir que són a qui devem la nostra existència? Els que han aguantat tantes i tantes famílies colpejades per la crisi financera gràcies a les seves pensions i/o estalvis? Ja ens sembla èticament correcte aparcar-los en residències (la immensa majoria privades i a preus estratosfèrics) amb l’argument de “no ens en podem fer càrrec”? Ja estem d’acord amb que el Govern de torn (tots els que en tinguin competències) es passi pel folre la llei de dependència, no la doti pressupostàriament amb suficiència i la burocràcia retardi eternament la concessió d’ajuts? On cony queda la tercera pota de l’Estat del Benestar? Els recursos són limitats, certament, però ja es prioritzen encertadament i la política fiscal és l’adient (sumeu-hi la lluita contra el frau fiscal)?

Si ens hem convertit en una societat que renúncia a la seva gent gran amb tanta lleugeresa certament estem malalts, però no de covid 19 sinó d’egoisme i de manca d’humanitat. Potser caldrà que en Lluís Basat deixi momentàniament la seva jubilació per tornar-se a posar al capdavant d’algun projecte publicitari per conscienciar-nos i fer-nos entendre que sense avis, amb avis amagats o desatesos aquesta societat ni és justa ni és mereix aquest nom. I, per sobre de tot, tinc molt clar que ells/es mai no ho farien amb els que hem vingut al seu darrera.

Pensem-hi i actuem!