Passa al contingut principal

Ell/a mai no ho faria


Fa anys i panys un dels il·lustres publicistes d’aquest país, per no dir el que més, es va empescar una campanya publicitària sense quasi pressupost a compte de la Fundació Purina i la Generalitat de Catalunya per conscienciar a la gent de no abandonar els seus animals domèstics. Com quasi tot el què ha passat per les mans d’en Lluís Bassat (eleccions a la presidència del Barça a part) va ser un èxit que es va viralitzar a partir de l’efecte boca orella, aquell tan preuat, útil i efectiu  com bé saben tots els que es dediquen al màrqueting. És una d’aquelles campanyes que més han calat entre la gent (no només visualment sinó també, i el què és fonamental, per resultats obtinguts en disminució d'abandonaments) i que, a posteriori, s’ha copiat i/o adaptat en molts indrets (prova fefaent de l’èxit esmentat).

Avui m’ha vingut al cap no per res sinó perquè ja fa molts dies que penso en la situació d’aquells que corren més risc davant la pandèmia, la gent gran. Hores d’ara són el col·lectiu que més morts presenten (el 85% dels finats a Espanya són majors de 70 anys) i em temo que els més abandonats a la seva sort (per l’administració però també per moltes famílies). Estar confinat en una residència d’avis és avui dia un risc afegit al virus (i si l’administració competent deixa de banda les seves atribucions encara més) i, per postres, el Departament de Salut recomana no ingressar a les UCI els majors de 80 anys amb coronavirus (“evitar ingressos en pacients amb escàs benefici” en diuen). Però també podria parlar dels efectes que el confinament està causant en aquells que viuen sols a efectes d'abastir-se del més necessari o del què comportarà per la seva salut física i mental està reclosos a casa.

Què cony ens està passant com a societat que renuncia a la cura dels seus grans pel fet de ser-ho? Són prescindibles? No tenim memòria que són precisament els nostres pares i avis els que van aixecar el país que ens hem trobat, els que han tingut cura de nosaltres per no dir que són a qui devem la nostra existència? Els que han aguantat tantes i tantes famílies colpejades per la crisi financera gràcies a les seves pensions i/o estalvis? Ja ens sembla èticament correcte aparcar-los en residències (la immensa majoria privades i a preus estratosfèrics) amb l’argument de “no ens en podem fer càrrec”? Ja estem d’acord amb que el Govern de torn (tots els que en tinguin competències) es passi pel folre la llei de dependència, no la doti pressupostàriament amb suficiència i la burocràcia retardi eternament la concessió d’ajuts? On cony queda la tercera pota de l’Estat del Benestar? Els recursos són limitats, certament, però ja es prioritzen encertadament i la política fiscal és l’adient (sumeu-hi la lluita contra el frau fiscal)?

Si ens hem convertit en una societat que renúncia a la seva gent gran amb tanta lleugeresa certament estem malalts, però no de covid 19 sinó d’egoisme i de manca d’humanitat. Potser caldrà que en Lluís Basat deixi momentàniament la seva jubilació per tornar-se a posar al capdavant d’algun projecte publicitari per conscienciar-nos i fer-nos entendre que sense avis, amb avis amagats o desatesos aquesta societat ni és justa ni és mereix aquest nom. I, per sobre de tot, tinc molt clar que ells/es mai no ho farien amb els que hem vingut al seu darrera.

Pensem-hi i actuem!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PAU

Fa dies que per esmorzar, dinar i sopar (també podria incloure-hi vermut, berenar i ressopó) menjo PAU, que no en pau. Mitjans de comunicació convencionals i xarxes en van més que plens i plenes. Que si aquest any la selectivitat (m’agrada més el terme clàssic que no l’abreujat) se celebra tals dies, que si hi concorren tants alumnes, que si l’estrès del pre i el post, que si que si les preguntes són fàcils o difícils, que si l’Administració l’ha cagat amb aquella o altra pregunta... Prou, collons!!!! Que després ens queixem si les noves generacions no saben fer ni la o amb un canuto i viuen en i de la sobreprotecció. I no m’estranya si donem importància de vida o mort a un tràmit que, vistos els resultats, la immensa majoria d’estudiants que s’hi presenten aproven sense despentinar-se (un 97% l’any passat) i poden accedir tranquil·lament als estudis que han escollit en primera instància. Tant costa tractar un fet com aquest amb normalitat i amb menys rebombori i estridència mediàtica?...

I si ho provem amb humor?

En època de sentiments a flor de pell i de raons exiliades i/o empresonades per no contradir el què surt del cor (o del fetge, que mai se sap d'on provenen els efluvis més primaris!) pocs recursos queden per parapetar-se davant una realitat convulsa. En el meu cas només puc recórrer al de sempre: aquella versió de l'humor que m'agrada practicar (gràcies mestres britànics!), ben carregada d'ironia o, com diuen a ses illes del Regne Unit, de negror, que es resumeix en un " enfotre-se'n del mort i de qui el vetlla " començant, això sí, per un mateix entès com un tot (actes, contradiccions, aspecte...), que tampoc es tracta de ser un foteta però a mi que no em toquin (un capullo integral, vaja). Fa temps vaig descobrir, suposo que per accident, que era una fantàstica manera de sobreviure a infortunis varis i dotar-los d'una nova dimensió per fer més suportable una realitat no sempre volguda ni tant meravellosa com ens plantegen els best seller de l...

Crònica d'un cara a cara

Ahir, a poc menys de dos quarts de 10 de la nit em vaig escarxofar al sofà, just davant la tele, disposat a veure el cara a cara entre la Marta Rovira (ERC) i l'Inés Arrimadas (C's) que en Jordi Évole va tenir a bé proporcionar-nos a través del seu programa estrella "Salvados" (La Sexta). Ho vaig fer amb dues neurones activades: la que correspon a la meva faceta de potencial elector i aquella que involuntàriament espurneja en tant que, en el passat, més d'una vegada em va tocar fer d'assessor al candidat de torn en debats varis. Francament, si en aquesta darrera faceta m'haguessin encarregat la feina de donar un cop de ma en preparar a la Marta Rovira li hagués recomanat no acceptar l'envit (hi tenia més a perdre que a guanyar i la seva fluïdesa en la llengua de Cervantes no és precisament la més adient) i si no m'hagués fet ni cas (molt probable. La tele és la tele) m'hagués escarrassat a convèncer-la per dedicar unes quantes hores a prep...