Mirades

Reconec que no soc un cinèfil dels que es podrien considerar com a experts en la matèria. De fet, ni tant sols sé si el mot cinèfil li escau massa a la relació que tinc amb l'anomenat setè art. De ben segur que no és d'amor fidel ja que la meva presència en una sala de cinema és més aviat esporàdica. Soc més, diem-ho tot, de mirar pelis per la tele, tirar de DVD i, si la vista em respecta, d'ordinador (no, en els dos darreres casos, puc afirmar amb prou coneixement de causa que les pelis que miro no són pirates. Les he comprat, heretat o han vingut regalades amb algun que altre diari). Encara menys soc dels que una nit com la d'avui se la passaran davant la tele/ràdio (amb crispetes o sense) empassant-se la gala dels Oscar (i encara menys quan toquen els Goya o els Gaudí). Quedar-me nits sense dormir ho faig però únicament per causes de força major: feina o algun partit de bàsquet de la NBA d'aquells que no pots renunciar a veure en directe. A aquestes alçades d...

Soc un mal educat que viu en permanent contradicció. És dur però és així. Els japonesos han popularitzat una frase que ha fet fortuna: " és millor donar les gràcies que rebre-les ". I des del meu modest punt de vista tenen tota la raó del món però com que no soc d'alçada inferior a la mitja, tampoc tinc els ulls estirats (deixo de banda el color de la pell. Algun dia us explicaré la meva teoria de com distingir un japonès d'un xinès fixant-se únicament amb aquest tret per mi suficientment distintiu) i encara menys parlo un borrall del seu idioma (escriure'l ja ha de ser la hòstia!) difícilment puc ser considerat ciutadà del país del sol naixent. Per tant, puc matisar l'expressió de torn tant com vulgui (apel·lo, ara que està de moda, a la llibertat d'expressió per dir el què em plagui). Retornem a la frase de capçalera. Em quedo amb la primera part. Soc dels que donen les gràcies. Per tant, des d'aquest punt de vista hom podria considerar que p...

23 de febrer d'un any qualsevol. La mare naturalesa és sàvia i té per virtut sorprendre'ns en el temps i l'espai amb fenomens simultanis que presagien el nostre destí. Posem per cas els fets esdevinguts en la data escollida: Un poble costaner. Un Tsunami de grau 6 en l'escala Sieberg causa estralls en un punt molt concret d'aquest indret. A la mateixa hora, en un altre poble també costaner (en aquest cas de grandària superior) un terratrèmol d'intensitat 8 en l'escala de Richter provoca un cataclisme. Curiosament també es focalitza en un punt molt concret del territori i és confirmat per un observador imparcial. Els dos fenomens són concrets en l'espai i el temps (dos punts territorials i mateixa hora, minut i segon), perfectament mesurables (màxima intensitat en les respectives escales que tenen a bé dir-nos la potència desfermada), perdurables en el temps (no s'esgoten al cap de pocs segons sinó que es mantindran constants fins ves ...

Això de tenir un petit (o dos o tres o els que sigui) a casa va de conya. Especialment quan són de tamany reduït i fàcilment manipulables (amb les mans, òbviament!). Després, l'efecte creixement fa de les seves i les coses van canviant però aquesta ja és una altra història...  Amb l'excusa de que els hi agraden els dibuixos animats, els grans aprofitem l'avinentesa per asseure'ns al sofà amb ells al costat, a la falda o penjats del respatller. El què no diem és que, a voltes (per no dir la majoria de vegades), els fem servir d'excusa perquè la realitat no dita és que som nosaltres els primers interessats en veure l'episodi de torn (suposo que deu ser allò del nen petit que tots tenim a dins. I si més no, aquesta afirmació no deixa de ser una nova i fantàstica excusa). Sí, reconec que em vaig enganxar a Bola de Drac gràcies al meu fill. Un i altre ens vam fer un fart de veure capítol rera capítol del mític Songoku i companyia en les diferents tempora...

M'agrada molt caminar. I ho practico per obligació i devoció. Això sí, tinc un defecte greu. M'agrada caminar ràpid. No crec que sigui una qüestió de llargada de cames i, per tant, de passes acord amb la mateixa sinó més aviat de costum (o mala costum, depen de com es miri). Costum que, per altra banda, tradicionalment m'ha comportat algun que altre comentari, amb to no sempre agradable, d'aquells que m'acompanyen: "No corris tant", "ves més a poc a poc", "Què et persegueix algú?", "Vas sol?... Poc a dir, tenen tota la raó del món i, aleshores, quan un pren consciència toca posar el fre de mà i adequar-se a un pas més adaptat a la companyia però... al cap de poc la capacitat d'acceleració involuntària em juga una mala passada i, de nou (i encara amb més raó), l'altaveu amb voluntat frenadora es torna a activar.  Sembla ser que això de caminar ràpid té les seves virtuts: fa pencar el sistema vascular perífèric (oport...

La pàgina de Facebook corporativa del British Museum (si encara no l'hi heu fet un m'agrada ja trigueu!) té una particularitat interessant: et permet seguir, en temps real, els aniversaris de personatges famosos (històrics, no dels que surten a les portades de les revistes del cor o a programes de televisió amb clar sentit d'aborregar les masses).  Aquest febrer, per exemple, en destaquen tres: Galileo Galilei, Charles Darwin i Charles Dickens. Poca conya! Tres personatges que certament han contribuït al progrés de la humanitat des dels seus camps respectius, la ciència els dos primers i la literatura el darrer. Sembla, si ens remuntem 9 mesos enrere, que la primavera és prolífica (tot germina!) per obtenir bona collita al febrer, si més no pel que fa a personalitats significades. Tot i que a Londres el meu museu preferit és el d'història de la ciutat, sense cap mena de dubte és d'obligada visita el British (en el meu cas la darrera vegada amb visita ll...

Les 10,51 del matí. El tren s'acaba d'aturar a l'estació. Ja era hora! El sol comença a espetegar amb ganes, l'aire condicionat no funciona (quina cosa tan estranya!) i l'excés d'humanitat no fa presagiar res de bo. M'acomiado de la resta de viatgers tot desitjant-lis un bon viatge fins a les Terres de l'Ebre. Pobres, els hi queda una bona estona i amb una mica de sort no arribaran deshidratats! Des de l'andana contemplo el meu destí: Port Aventura. Em carrego la mini-motxilla a l'esquena i començo a caminar. Estic de sort, a la taquilla hi ha poca gent. Compro l'entrada i cap a dins falta gent.  Només entrar ja l'he vist. És el meu mite tot i que la seva alçada amb el temps s'ha vist superada per altres atraccions. Inconscientment accelero el pas fins quasi córrer. Vull arribar-hi, asseure'm còmodament a la vagoneta i accelerar cap amunt per tot seguit baixar sense aturador, aixecar els braços com mana la tradició i repri...

Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino . Un dia després dels idus de Februarius , mes de les purificacions, 1.022 anys després de la fundació de Roma i essent-ne emperador Claudi II, anomenat el got. Una parella es creua al mig del fòrum. No es coneixen de res, mai s'han vist i ni tant sols sabien de l'existència de l'altre fins fa poc dies, just quan van començar una intensa relació epistolar (al no disposar de coloms missatgers es van decantar per la velocitat i discreció del blanc fill del vent). Una mirada és suficient per despertar el què ja maldava per esclatar i ser pregonat: amor infinit.  En l'altre extrem de la plaça pública hi ha qui se'ls mira. Tot i la seva infausta situació no pot evitar que se li escapi un mig somriure. La imatge dels dos joves enamorats serà la darrera que retindrà la seva retina. I se sent feliç. El seu nom? Valentí. El seu pecat? Compaginar activitats incompatibles a ulls de l'emperador: la medecina, el sacerd...

Principis de 2014. De passeig virtual per una platja desconeguda. Fa fred, la boira impregna tots els porus de la pell i la foscor s'ha fet protagonista del paisatge. Les ones trenquen un silenci solemne. Preludi d'un gran esclat. Miro el meu voltant i ningú m'acompanya en aquesta travessa solitària. L'horitzó, curull de núvols, deixa entreveure la brillantor d'una lluna que malda per assolir un triomf que momentàniament l'hi és negat. El mar, com un imant, atreu la mirada i les ones em porten un regal: una ampolla de cava convencional i sense etiquetar. Vull creure que el seu interior ha estat degustat en una ocasió especial i que les bombolles han contribuït a la felicitat dels qui deurien brindar amb el seu escumós contingut. Hores d'ara la seva missió ha finalitzat i el mar i el temps n'han engolit els records. La miro mentre lluita per arribar a la seguretat del port que ofereix la terra ferma. M'hi acosto insegur. La recullo sense saber ben...