Passa al contingut principal

La música és vida




La música forma part de la meva vida. De fet, no hi ha dia que passi que no dediqui una estona a connectar algun aparell electrònic per reproduir-ne (d'acord, cantar també ho faig però en la intimitat!). És un exercici saludable que em fa sentir extraordinàriament viu ja que és en la música on millor es reflexa el meu estat d'ànim, fet que em porta a escollir aquesta o altra peça sempre en funció d'aquest (mentre escric aquestes ratlles pels altaveus de l'ordinador sona el cor dels peregrins de Tannhaüser, gran opera de Richard Wagner que m'evoca moments màgics d'un passat volgudament recordat i tant màgics com el simple fet d'escriure).

La música m'ha acompanyat tant en moments d'extrema felicitat com de tristesa (i entremig per tots els grisos imaginables). Amb el temps he estat capaç d'identificar sons i lletres concretes per acompanyar la solitud dels sentiments i a cercar, a través d'aquests, efectes balsàmics o dopamínics. I no sé si és per efecte placebo però a mi em funciona de conya!     

Tinc molt clar que no soc un amant de la música en termes puristes ja que tinc predilecció per molts estils, cantants, grups o directors que com a únic nexe d'unió tenen el virtuosisme (uns més i altre menys) d'aconseguir produir determinats sons que m'estimulen. Més aviat dec ser eclèctic i ben orgullós que me'n sento. Posem-hi exemples. He gaudit com un camell en un concert d'havaneres a tocar de la platja (i no ho dic per l'efecte del rom cremat), m'ho he passat pipa al Palau de la Música amb aquest o aquell concert de música diem-li culta encara que només sigui per fer honor a l'escenari (Millets i Montulls a banda), he embogit al Camp Nou amb el Boss (memorable el darrer concert i per motiu doble!), he flipat al tren escoltant un parella interpretant música tradicional russa i, com no, he fet alguna que altra bogeria per no perdre'm un concert (com plegar de la feina al vespre, agafar un autocar destí Toulon, arribar-hi, escoltar un acústic en el teatre de la localitat, retornar al bus, arribar al punt d'origen a la matinada, esmorzar i tancar el cercle retornant a la feina). 

Ara bé, si m'haig de quedar amb un tipus de música per sobre de tots ho faig, sense cap mena de dubte, amb l'opera (potser per què la meva vida és tal o potser perquè la primera vegada que hi vaig anar, ja fa molts anys, i molt ben acompanyat simplement vaig al·lucinar). És al Liceu on més s'han desbordat els meus sentiments i on la música/cant ha aconseguit impregnar tot el meu ésser fins assolir (suposo) el que els cristians en diuen comunió. I sí, la Júlia Roberts, tenia tota la raó del món quan, a Prety Woman, defineix el seu estat (no el reproduiré per no ferir sensibilitats) després d'haver-se quedat embadalida amb La Traviatta. I segurament es queda curta... 


música 

f. [LC] [MU] Art que s’expressa mitjançant la combinació de sons, d’acord amb les lleis de la melodia, l’harmonia i el ritme. 
f. [LC] [MU] Obra musical. Sentir música. Executar música. Música alemanya. Música de Vives i paraules de Verdaguer. 
 [MU] música de cambra [o música de conjuntMúsica per a ésser executada en una sala de dimensions reduïdes, com sonates, duos, trios, quartets, etc. 
 [MU] música clàssica Música pròpia de la tradició occidental culta, no popular. 
 [MU] [EL] música electrònica Música feta amb sons produïts per generadors electrònics. 
 [MU] música incidental Música composta per a acompanyar teatre o cinema. 
 [MU] música lleugera Música de caràcter intranscendent, no seriós, sovint ballable. 
 [MU] música popular Música que segueix les formes de la música tradicional d’un poble. 
 [MU] música vocal Música de cant. 
f. [LC] [MU] Reunió de músics que toquen plegats. Una música de regiment. 
f. [LC] Sèrie de sons que afecten l’orella d’una manera agradable o desagradable. 
 [LC] música celestial Bones paraules, promeses, que no han de complir-se.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PAU

Fa dies que per esmorzar, dinar i sopar (també podria incloure-hi vermut, berenar i ressopó) menjo PAU, que no en pau. Mitjans de comunicació convencionals i xarxes en van més que plens i plenes. Que si aquest any la selectivitat (m’agrada més el terme clàssic que no l’abreujat) se celebra tals dies, que si hi concorren tants alumnes, que si l’estrès del pre i el post, que si que si les preguntes són fàcils o difícils, que si l’Administració l’ha cagat amb aquella o altra pregunta... Prou, collons!!!! Que després ens queixem si les noves generacions no saben fer ni la o amb un canuto i viuen en i de la sobreprotecció. I no m’estranya si donem importància de vida o mort a un tràmit que, vistos els resultats, la immensa majoria d’estudiants que s’hi presenten aproven sense despentinar-se (un 97% l’any passat) i poden accedir tranquil·lament als estudis que han escollit en primera instància. Tant costa tractar un fet com aquest amb normalitat i amb menys rebombori i estridència mediàtica?...

I si ho provem amb humor?

En època de sentiments a flor de pell i de raons exiliades i/o empresonades per no contradir el què surt del cor (o del fetge, que mai se sap d'on provenen els efluvis més primaris!) pocs recursos queden per parapetar-se davant una realitat convulsa. En el meu cas només puc recórrer al de sempre: aquella versió de l'humor que m'agrada practicar (gràcies mestres britànics!), ben carregada d'ironia o, com diuen a ses illes del Regne Unit, de negror, que es resumeix en un " enfotre-se'n del mort i de qui el vetlla " començant, això sí, per un mateix entès com un tot (actes, contradiccions, aspecte...), que tampoc es tracta de ser un foteta però a mi que no em toquin (un capullo integral, vaja). Fa temps vaig descobrir, suposo que per accident, que era una fantàstica manera de sobreviure a infortunis varis i dotar-los d'una nova dimensió per fer més suportable una realitat no sempre volguda ni tant meravellosa com ens plantegen els best seller de l...

Crònica d'un cara a cara

Ahir, a poc menys de dos quarts de 10 de la nit em vaig escarxofar al sofà, just davant la tele, disposat a veure el cara a cara entre la Marta Rovira (ERC) i l'Inés Arrimadas (C's) que en Jordi Évole va tenir a bé proporcionar-nos a través del seu programa estrella "Salvados" (La Sexta). Ho vaig fer amb dues neurones activades: la que correspon a la meva faceta de potencial elector i aquella que involuntàriament espurneja en tant que, en el passat, més d'una vegada em va tocar fer d'assessor al candidat de torn en debats varis. Francament, si en aquesta darrera faceta m'haguessin encarregat la feina de donar un cop de ma en preparar a la Marta Rovira li hagués recomanat no acceptar l'envit (hi tenia més a perdre que a guanyar i la seva fluïdesa en la llengua de Cervantes no és precisament la més adient) i si no m'hagués fet ni cas (molt probable. La tele és la tele) m'hagués escarrassat a convèncer-la per dedicar unes quantes hores a prep...