Passa al contingut principal

Un referèndum de pati d'escola?


Ahir vaig sentir vergonya. Probablement d'altres es van sentir eufòrics i uns tercers hauran enyorat els tancs entrant per la Diagonal. Jo em quedo amb el sentiment de la vergonya de veure la institució que ens representa a tots, el Parlament de Catalunya, convertit en un pati d'escola on diferents grups d'alumnes s'han dedicat a tirar-se els plats pel cap amb una mestra formant part d'un dels grups i superada una i altra vegada pels esdeveniments (deu ser que li manca vocació). Ja ens van avançar que l'espectacle estava garantit, però ni el millor guionista es podia imaginar com es desenvoluparia la sessió d'ahir (podria dir com un circ però no tinc cap ganes d'insultar els que es guanyen la vida entretenint al públic).

Mentre una part es dedicava a entrar la llei del referèndum per la porta del darrera argumentant que no els havien deixat altra sortida (i part de raó tenen, no ho perdem de vista, però tampoc tota que en una societat plural tampoc es tracta que la minoria parlamentària es plegui per defecte a la voluntat de la majoria), l'altra s'ha dedicat a denunciar les mancances legals del procediment emprat i el menysteniment als drets que tenen conferits els diputats en tant que representants d'una part del tot (tampoc perdem de vista que també tenen bona part de raó). Uns i altres estirant com un xiclet lleis i reglaments. Algú ho ho titllat de filibusterisme parlamentari. Ho subscric si davant hi posen un "patètic"! 

Deixant de banda la forma i entrant en el fons, crec que tots sabem que la llei del referèndum es passa pel folre les disposicions que fixa el Codi de Bones pràctiques de Venècia per no dir també el propi Estatut de Catalunya (alguna cosa ja n'ha dit el Consell de Garanties Estatutàries) i la Constitució Espanyola (com que ja m'imagino que algú em vindrà amb el tema de que el dret internacional l'empara, em remeto a allò que diu l'informe 4 del Consell Assessor per a la Transició Nacional, poc sospitosos de "mals" catalans. Ras i curt: nasti de plasti). De totes maneres, som on som perquè és evident que quan vols introduir un altre escenari que la llei no empara (o que qui la interpreta ha decidit unilateralment que això és així malgrat que veus autoritzades s'han esgargamellat explicant que hi ha marge per altres interpretacions) i no et deixen mitjançant allò que reclama el 80% de la societat catalana (passar per les urnes) sempre et queda el camí de tirar pel dret i que surti el sol per Torredembarra. I aquí és on som ara. Just acabem de deixar enrere el Rubicó i ens endinsem en terreny desconegut (bé, no del tot, una part del què succeirà és obvi: intervenció de l'Estat com a mínim via Tribunal Constitucional i fiscalia). 

Però no em vull quedar aquí ni fer previsions de futur. Aquest fotograma que hem viscut ve precedit d'uns quants més que donen sentit al relat d'aquesta pel·lícula. I no es poden obviar. Com a mínim n'exposaré dos. Alguns diuen que aquesta història va començar amb l'esporgada de l'Estatut que va practicar, per gràcia del Partit Popular, el Tribunal Constitucional (en algun lloc he llegit que tampoc n'hi ha per tant, que es manté en un percentatge molt alt. Doncs sí, i tant que n'hi ha per llogar-hi cadires. Els ciutadans de Catalunya vam votar un articulat amb tots els punts i comes i no el que va sortir de la podadora constitucional!). Jo crec que va començar abans, just quan cert cap de l'oposició amb indicis cada cop més clars de corrupció sistèmica a casa seva va decidir practicar allò de "l'anem a desviar l'atenció", recorrent les espanyes cercant signatures contra un Estatut que encara no havia nascut. A més, apel·lar a l'anticatalanisme es veu que dóna rèdits electorals. Això sí, aquesta vegada, però, potser no van calcular prou bé la mutació que es produiria en una bona part de la societat catalana: del català mercader que va a Madrid a pidolar engrunes (un clàssic) al català l'emprenyat fart que li prenguin el pèl. 

I, certament, arribats a aquest punt, cal reconèixer que l'independentisme s'ha espavilat i des d'aquell moment ha construït un relat de futur que, amb llums i ombres, ha tingut la capacitat d'engrescar una part important de la societat. I mentrestant, què han fet els altres, els que creuen que la independència de Catalunya no és la millor solució? Uns és evident, van córrer a sumar-se al carro de l'independentisme (en primera instància confiant en obtenir rèdits electorals). D'altres practicar l'immobilisme més absolut (la rauxa catalana sempre dóna pas al seny i, per tant, el suflé ja baixarà. Com sempre, vaja). I els tercers, aquells que si més no alguns pressuposàvem que plantarien cara amb propostes alternatives, s'han abraçat al dret i han dimitit de la política. On és la proposta federal per contraposar a la independentista? Temps per pensar-la, redactar-la amb un mínim detall, consensuar-la, cercar aliats per possibilitar-la i presentar-la públicament n'hi ha hagut i de sobres. Si tot es redueix a la Declaració de Granada o a la de Barcelona vol dir que alguna cosa s'ha fet malament o simplement no s'ha fet (la última: el PSOE anuncia que el 28 d'agost farà públiques un conjunt de propostes. I, sorpresa, les ajorna...) . I així estem.

Crec que tot aquest "procés" s'ha fet amb tants errors com ha estat possible, que poc reconeixement internacional pot obtenir un referèndum que no s'ajusta als estàndards homologables i que exclou a una part de la societat catalana (no ho dic pels que legítimament no es senten cridats a participar-hi sinó als milers de catalans que resideixen a l'estranger i que difícilment podran votar per una qüestió de terminis)  i òbviament no tinc una vareta màgica per saber si l'1 d'octubre hi hauran urnes o col·legis electorals oberts, si rebré a casa una targeta censal per saber on haig d'anar a votar però no em penso quedar de braços creuats. Soc del 80% que té clar que la única manera de sortir d'aquest atzucac és votar i malgrat discrepo profundament de com s'ha portat a terme tot plegat, penso exercir el meu dret a vot i, amb el cor i parcialment amb el cap, marcaré la casella del sí.

Com va dir Juli Cèsar, alea jacta est!


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PAU

Fa dies que per esmorzar, dinar i sopar (també podria incloure-hi vermut, berenar i ressopó) menjo PAU, que no en pau. Mitjans de comunicació convencionals i xarxes en van més que plens i plenes. Que si aquest any la selectivitat (m’agrada més el terme clàssic que no l’abreujat) se celebra tals dies, que si hi concorren tants alumnes, que si l’estrès del pre i el post, que si que si les preguntes són fàcils o difícils, que si l’Administració l’ha cagat amb aquella o altra pregunta... Prou, collons!!!! Que després ens queixem si les noves generacions no saben fer ni la o amb un canuto i viuen en i de la sobreprotecció. I no m’estranya si donem importància de vida o mort a un tràmit que, vistos els resultats, la immensa majoria d’estudiants que s’hi presenten aproven sense despentinar-se (un 97% l’any passat) i poden accedir tranquil·lament als estudis que han escollit en primera instància. Tant costa tractar un fet com aquest amb normalitat i amb menys rebombori i estridència mediàtica?...

I si ho provem amb humor?

En època de sentiments a flor de pell i de raons exiliades i/o empresonades per no contradir el què surt del cor (o del fetge, que mai se sap d'on provenen els efluvis més primaris!) pocs recursos queden per parapetar-se davant una realitat convulsa. En el meu cas només puc recórrer al de sempre: aquella versió de l'humor que m'agrada practicar (gràcies mestres britànics!), ben carregada d'ironia o, com diuen a ses illes del Regne Unit, de negror, que es resumeix en un " enfotre-se'n del mort i de qui el vetlla " començant, això sí, per un mateix entès com un tot (actes, contradiccions, aspecte...), que tampoc es tracta de ser un foteta però a mi que no em toquin (un capullo integral, vaja). Fa temps vaig descobrir, suposo que per accident, que era una fantàstica manera de sobreviure a infortunis varis i dotar-los d'una nova dimensió per fer més suportable una realitat no sempre volguda ni tant meravellosa com ens plantegen els best seller de l...

Crònica d'un cara a cara

Ahir, a poc menys de dos quarts de 10 de la nit em vaig escarxofar al sofà, just davant la tele, disposat a veure el cara a cara entre la Marta Rovira (ERC) i l'Inés Arrimadas (C's) que en Jordi Évole va tenir a bé proporcionar-nos a través del seu programa estrella "Salvados" (La Sexta). Ho vaig fer amb dues neurones activades: la que correspon a la meva faceta de potencial elector i aquella que involuntàriament espurneja en tant que, en el passat, més d'una vegada em va tocar fer d'assessor al candidat de torn en debats varis. Francament, si en aquesta darrera faceta m'haguessin encarregat la feina de donar un cop de ma en preparar a la Marta Rovira li hagués recomanat no acceptar l'envit (hi tenia més a perdre que a guanyar i la seva fluïdesa en la llengua de Cervantes no és precisament la més adient) i si no m'hagués fet ni cas (molt probable. La tele és la tele) m'hagués escarrassat a convèncer-la per dedicar unes quantes hores a prep...