Mirades

Alguns diuen que la meva oïda no és massa bona. Jo evidentment no ho noto (no entra dins aquesta consideració les vegades que desconnecto i, per tant, voluntàriament no escolto a qui se m’està adreçant. Ull, no és sempre, només amb aquells que són excessivament pesats i/o repetitius). Clar que el meu pare tampoc ho notava abans de passar per l’otorrino i el resultat van ser uns audífons. Veurem si la genètica em juga una mala passada... En fi, feta aquesta consideració prèvia, dir que dissabte se’m va generar un dubte existencial. A quarts de vuit del vespre (a vegades més tard, va en funció de la calor i sobretot del grau d’humitat) surto a passejar els galgutxus per la muntanya i en el camí d’aproximació al camp base (permeteu-me la llicència encara que en realitat es tracti d’un turonet amb creu al cim) un so conegut però mig oblidat em va mig trasbalsar. Només a mi, els perrunus van continuar tant panxos jugant entre ells. No em va caldre preguntar a ningú a què corresponia ...

Com passa el temps! Avui fa vuit anys que el maleït càncer va posar punt i final de forma prematura a la vida del meu pare. Vuit anys d’absència que els bons records, que són molts i preuats, no compensen però, si més no, ajuden a portar una crua realitat: tots som mortals. I com cada any, mentre el cos aguanti, excursió a peu des de Mataró fins a Burriac on la marinada es va encarregar d’escampar les seves cendres per tota la vessant on s’ubica el poblat ibèric més important de la Laietana (el dia que s’excavi en extensió alguns serem feliços!). Aquest any, canvi de ruta. De Mataró fins Argentona seguint el traçat de la riera que delimita ambdós municipis i d’aquí, seguint el camí de les fonts fins dalt del cim on s’alça el castell que dona nom a la muntanya (o és al revés?). Contemplar les vistes de la plana et fa adonar de la sort que tenim els que hem nascut al Maresme, on es fonen mar i muntanya en una abraçada que enamora. Baixada per la vessant de Cabrera, en la seva vers...

Cop d’ull al calendari i segons aquest, encara que no ho sembli, avui és festiu. Divendres Sant per ser més exactes. El dia que la nostrada tradició cristiana situa la mort de Jesucrist a la creu, fet que, de nou la tradició, ens il·lustra des de fa anys i panys amb profusió de detalls per carrers i places en format processó. La meva ciutat d’origen, Mataró (ja en peus quan Jesús voltava per Palestina envoltat de fidels), no n’és pas una excepció. És més, les processons de Setmana Santa són dels esdeveniments populars locals que més gent apleguen pel carrer, juntament amb la Festa Major i la cavalcada de Reis. Fidels, devots, badocs,   passavolants i carteristes s’escampen pel circuït habitual per, amb més o menys intensitat, observar embadalits les evolucions i quadres de les legions romanes (poca conya amb els Armats de Mataró!) i els passos que germandats i confraries s’han cuidat d’engalanar per les grans ocasions (poca conya amb la Processó General, patrimoni cultural de l...

En situacions extremes la ficció expressada a través del setè art (vàlid també per altres disciplines menys visuals com la literatura, la música o darrerament les tertúlies) te per costum obsequiar-nos amb personatges que per capacitats o do de l’oportunitat sobresurten molt per sobre del comú dels mortals (ficcionats o no). Són aquells que en virtut de la seva intel·ligència, traça, força o contactes (variables combinables o individualitzades en funció de cada cas) acaben resolent equacions a priori irresolubles i que, si més no quan jo era petit, generaven l’aplaudiment espontani i entusiasta del públic (ara que ens hem tornat més formalistes i temorosos del què diran aquestes fórmules tan genuïnes han anant desapareixent del pati de butaques, clar que potser l’efecte mans plenes de crispetes i beguda carbònica també hi té alguna cosa a veure). L’heroi o l’heroïna (versió femenina del primer. Res a veure amb la substància provinent de la rosella asiàtica) és el reflex que mol...

Si una cosa m’està quedant clara aquests dies és que els governs, tot i tenir múltiples assessors de la matèria, no acaben de sortir-se’n prou bé amb una matèria essencial vinculada amb aquest moment tan especial que estem vivint: la comunicació de crisis (és a dir, explicar què cony està passant amb transparència, rigor, veracitat i concreció). Ahir, per exemple, ens apareixia a la televisió l’enèssim ministre, el d’agricultura, per explicar-nos que des del confinament s’ha multiplicat per quatre el consum de farina, vinculant-lo a la confecció casolana de pa i pastissos. Segurament una dada d’allò més rellevant en la lluita contra la pandèmia i els seus efectes col·laterals. Sí, ja se que això dels governs implica no només repartir-se les carteres sinó també pactar una certa quota de presència mediàtica per acontentar a tots els seus integrants (i si són de coalició com l’actual multiplicat com a mínim per dos) però, nois, potser que deixeu de banda les ganes de protagonisme ...

Em fa gràcia, per no utilitzar altres termes de caire més gruixut, la proliferació exponencial d’una espècie freqüent en la societat, l’expert en retrospectiva. És a dir, aquells individus que ens expliquen, sovint de forma vehement i abusant del “era obvi”, les decisions que s’haurien d’haver pres en el passat comptant amb la informació que es disposa en el futur. Curiosament no els veig mai diagnosticant ni projectant i, encara menys, proposant des del minut 0, potser perquè aquest exercici sol ser força complex i el risc d’errar sempre és present, factor que es residualitza quan l’exercici es realitza a toro passat. De fet, si de les errades passades (no cal ni preguntar-se’n els motius) en podem culpabilitzar a un altre, millor que millor, i si, a més, li podem endossar a qui ens cau malament, no és de la tribú o va contra els nostres interessos ja és la hòstia.  La realització de previsions formen part del meu exercici professional des de fa anys i panys en una discipl...

Fa anys i panys un dels il·lustres publicistes d’aquest país, per no dir el que més, es va empescar una campanya publicitària sense quasi pressupost a compte de la Fundació Purina i la Generalitat de Catalunya per conscienciar a la gent de no abandonar els seus animals domèstics. Com quasi tot el què ha passat per les mans d’en Lluís Bassat (eleccions a la presidència del Barça a part) va ser un èxit que es va viralitzar a partir de l’efecte boca orella, aquell tan preuat, útil i efectiu  com bé saben tots els que es dediquen al màrqueting. És una d’aquelles campanyes que més han calat entre la gent (no només visualment sinó també, i el què és fonamental, per resultats obtinguts en disminució d'abandonaments) i que, a posteriori, s’ha copiat i/o adaptat en molts indrets (prova fefaent de l’èxit esmentat). Avui m’ha vingut al cap no per res sinó perquè ja fa molts dies que penso en la situació d’aquells que corren més risc davant la pandèmia, la gent gran. Hores d’ara són el...

Afortunadament la meva salut m’ha permès ser poc usuari d’hospitals i CAPs. Alguna que altra visita molt espaiada en el temps per qüestions poc rellevants, posta a punt en format analítica a requeriment del metge de torn (consti que no sempre he complert) i, de petit, una setmana ingressat a l’extinta Clínica Aliança de Mataró motivada per una apendicitis que em va tenir fora de circulació durant una setmana que vaig aprofitar per practicar una disciplina artesanal que ens havien ensenyat a l’escola, el ganxet, i fer-me una bufanda vermella que em va acompanyar durant un fotimer d’anys (és un dir, la veritat és que la majoria de temps se’l va passar criant arnes a l’armari. La genètica Turon m’impedeix portar abillaments al coll, piquin o no). Això sí, soc donant habitual de plasma i sang fet que, de forma més o menys periòdica en funció de la pertinent trucada del Banc de Sang, m’obliga a trepitjar les instal·lacions de l’Hospital de Mataró o, a voltes, l'autobus de torn apar...

Avui la grisor pandèmica s’ha vist alterada per un nounat sol lluent que escalfa l’ambient. Ja era hora que l’astre rei tingués a bé retrobar-se amb els seus súbdits! El tradicional passeig balconal ha estat més agraït que de costum, més lleuger i amb menys capes de falsa epidermis encotillant-me. Màniga curta i fot-li fort que no ha estat res. Mentre cremava quilòmetres, pocs tot sigui dit, i l’escalfor solar actuava de bàlsam, alguna reflexió en veu més o menys alta (tinc el mal costum de parlar sol, un fet heretat que no he estat capaç de treure’m de sobre) i un record ben present. Vull creure que ha estat Ra, aquella divinitat egípcia amb cap de falcó, qui guiava els meus passos i, especialment, el meu pensament i records. Aquests dies dono voltes, segurament massa, a la repercussió econòmica d’aquesta crisis (de moment, el mes de març tancat amb 840.000 afiliats menys a la Seguretat Social i 300.000 aturats menys sense comptar els efectes dels ERTO) i un dels escenaris qu...

Els estudiants britànics desplaçats a Ses Illes per gaudir de les excel·lències de la mediterrània en sol, platja i festa degudament regada amb alcohol i substàncies psicotròpiques vàries van posar de moda un nou esport de risc, el balconing. Consistia en aprofitar aquest espai exterior de l’habitació de l’hotel on s’hostatjaven per, a través de la façana, desplaçar-se, tal mico, a habitacions veïnes o, en el seu cas més extrem, llençar-se de cap o peus a la piscina de la planta baixa que els rebia, en cas de tenir bona punteria, amb les seves acollidores aigües blaves degudament clorades. Reconec que em van els esports de risc però, vaja, com que tampoc em considero imbècil del tot, procuro practicar-los amb unes mínimes condicions de seguretat. Així, ara que ens toca estar confinats entre les parets que configuren l’habitatge de torn, qui té la sort de disposar d'un balcó (és el meu cas) ha convertit aquest espai en un pulmó de llibertat multiusos (exceptuant això tan...