Passa al contingut principal

El meu sol


Musicava el galàctic Jaume Sisa allò de que "qualsevol nit pot sortir el sol". El poeta, savi per naturalesa, la clava. Només li qüestionaré l'espai temporal. No necessàriament ha de ser de nit, podria ser perfectament qualsevol tarda de dijous.

Associem nit amb foscor, sempre amb permís d'una lluna que creix o decreix a voluntat per regular una llum més o menys tènue i amb capacitat per acaronar les onades que trenquen en aquella platja on no vas anar el dia que tocava. 

Associem boira amb foscor humida que ens impregna fins al moll de l'os i ens dificulta la visió d'allò que ens envolta i que en condicions menys adverses seriem capaços de reconèixer amb tota naturalitat.

Associem núvols negres que presagien cortines d'aigua amb la foscor del navegant solitari que aferrat al timó de la vida solca les ones amb l'esperança de trobar un port on arrecerar-se per, a la mínima que escampi, isar veles i seguir rumb cap al desconegut. 

On queda, doncs, la llum radiant del sol en espais de foscor? És una simple metàfora que embelleix un text més o menys afortunat? No. Certament no. En qualsevol espai de foscor, sempre hi ha un instant gens esperat però si màgic que et sacseja tots els sentits i que té el seu punt culminant quan contemples com en l'horitzó més proper es retalla una silueta que brilla amb llum pròpia. Que et fa bategar amb força a mesura que la seva brillantor va creixent sense límit. Potser no és l'astre rei en tant que estel que contemplem al firmament, però si que és el meu sol!

PD: Un dels espais més increïbles per contemplar la sortida del sol és el Cap de Creus, especialment i com marca la tradició, si aquest fet es produeix el dia 1 de gener. Si algun cap d'any en teniu ganes, no ho dubteu, aneu-hi! La imatge és un dels pintors empordanesos que més em captiven, en Lluís Roura.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PAU

Fa dies que per esmorzar, dinar i sopar (també podria incloure-hi vermut, berenar i ressopó) menjo PAU, que no en pau. Mitjans de comunicació convencionals i xarxes en van més que plens i plenes. Que si aquest any la selectivitat (m’agrada més el terme clàssic que no l’abreujat) se celebra tals dies, que si hi concorren tants alumnes, que si l’estrès del pre i el post, que si que si les preguntes són fàcils o difícils, que si l’Administració l’ha cagat amb aquella o altra pregunta... Prou, collons!!!! Que després ens queixem si les noves generacions no saben fer ni la o amb un canuto i viuen en i de la sobreprotecció. I no m’estranya si donem importància de vida o mort a un tràmit que, vistos els resultats, la immensa majoria d’estudiants que s’hi presenten aproven sense despentinar-se (un 97% l’any passat) i poden accedir tranquil·lament als estudis que han escollit en primera instància. Tant costa tractar un fet com aquest amb normalitat i amb menys rebombori i estridència mediàtica?...

I si ho provem amb humor?

En època de sentiments a flor de pell i de raons exiliades i/o empresonades per no contradir el què surt del cor (o del fetge, que mai se sap d'on provenen els efluvis més primaris!) pocs recursos queden per parapetar-se davant una realitat convulsa. En el meu cas només puc recórrer al de sempre: aquella versió de l'humor que m'agrada practicar (gràcies mestres britànics!), ben carregada d'ironia o, com diuen a ses illes del Regne Unit, de negror, que es resumeix en un " enfotre-se'n del mort i de qui el vetlla " començant, això sí, per un mateix entès com un tot (actes, contradiccions, aspecte...), que tampoc es tracta de ser un foteta però a mi que no em toquin (un capullo integral, vaja). Fa temps vaig descobrir, suposo que per accident, que era una fantàstica manera de sobreviure a infortunis varis i dotar-los d'una nova dimensió per fer més suportable una realitat no sempre volguda ni tant meravellosa com ens plantegen els best seller de l...

Crònica d'un cara a cara

Ahir, a poc menys de dos quarts de 10 de la nit em vaig escarxofar al sofà, just davant la tele, disposat a veure el cara a cara entre la Marta Rovira (ERC) i l'Inés Arrimadas (C's) que en Jordi Évole va tenir a bé proporcionar-nos a través del seu programa estrella "Salvados" (La Sexta). Ho vaig fer amb dues neurones activades: la que correspon a la meva faceta de potencial elector i aquella que involuntàriament espurneja en tant que, en el passat, més d'una vegada em va tocar fer d'assessor al candidat de torn en debats varis. Francament, si en aquesta darrera faceta m'haguessin encarregat la feina de donar un cop de ma en preparar a la Marta Rovira li hagués recomanat no acceptar l'envit (hi tenia més a perdre que a guanyar i la seva fluïdesa en la llengua de Cervantes no és precisament la més adient) i si no m'hagués fet ni cas (molt probable. La tele és la tele) m'hagués escarrassat a convèncer-la per dedicar unes quantes hores a prep...