Musicava el galàctic Jaume Sisa allò de que "qualsevol nit pot sortir el sol". El poeta, savi per naturalesa, la clava. Només li qüestionaré l'espai temporal. No necessàriament ha de ser de nit, podria ser perfectament qualsevol tarda de dijous.
Associem nit amb foscor, sempre amb permís d'una lluna que creix o decreix a voluntat per regular una llum més o menys tènue i amb capacitat per acaronar les onades que trenquen en aquella platja on no vas anar el dia que tocava.
Associem boira amb foscor humida que ens impregna fins al moll de l'os i ens dificulta la visió d'allò que ens envolta i que en condicions menys adverses seriem capaços de reconèixer amb tota naturalitat.
Associem núvols negres que presagien cortines d'aigua amb la foscor del navegant solitari que aferrat al timó de la vida solca les ones amb l'esperança de trobar un port on arrecerar-se per, a la mínima que escampi, isar veles i seguir rumb cap al desconegut.
On queda, doncs, la llum radiant del sol en espais de foscor? És una simple metàfora que embelleix un text més o menys afortunat? No. Certament no. En qualsevol espai de foscor, sempre hi ha un instant gens esperat però si màgic que et sacseja tots els sentits i que té el seu punt culminant quan contemples com en l'horitzó més proper es retalla una silueta que brilla amb llum pròpia. Que et fa bategar amb força a mesura que la seva brillantor va creixent sense límit. Potser no és l'astre rei en tant que estel que contemplem al firmament, però si que és el meu sol!
PD: Un dels espais més increïbles per contemplar la sortida del sol és el Cap de Creus, especialment i com marca la tradició, si aquest fet es produeix el dia 1 de gener. Si algun cap d'any en teniu ganes, no ho dubteu, aneu-hi! La imatge és un dels pintors empordanesos que més em captiven, en Lluís Roura.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada