A reveure Carles!

Benvolgut Carles,

Una vegada més, i ja no se quantes en van, m'has deixat bocabadat. Aquesta vegada no per un d'aquells escrits teus que tradicionalment he devorat i que indefectiblement fan que el temps s'aturi, encara que sigui per breus instants, i el món s'il·lumini mentre reflexiono sobre qüestions més o menys transcendents de la vida.

Tampoc m'hi has deixat per escoltar la teva veu, en aquella o altra emissora de ràdio, serena tot i que a voltes un xic accelerada, poc inflexionada (tampoc cal ser canònic, oi?) i amb quasi absència del deix osonenc que se t'hauria de pressuposar, aquell a que els barcelonins o assimilats ens fa esborrar un mig somriure i que, per defecte, cerquem en els de comarques profundes.

I encara menys pel teu darrer vídeo pujat al Youtube on, mitjançant la tècnica del monòleg adobat amb tocs d'humor intel·Ligent, fas una classe magistral presidida per la generositat d'aquells que no en tenen prou amb especialitzar-se en determinats temes sinó que tenen clar que el coneixement mai és ple si no és compartit.

En tot cas m'hauràs de perdonar, probablement el dia més escaient per escriure't aquesta carta no és avui sinó que deuria tocar abans d'ahir o ahir. Però no en vaig ser capaç. L'astorament em va garratibar els dits amb que ara teclejo en el portàtil i la ment se'm va buidar de contingut. Crec que ho entendràs, encara que només sigui perquè saps perfectament que hi ha notícies que colpegen i que, abans d'esbombar-les als quatre vents, necessiten ser païdes.

Seria fàcil dir que la comunicació d'aquest petit país ha perdut un dels seus agents més virtuosos, que és ben cert, però prefereixo dir, perquè així ho sento, que, per sobre de tot, hem perdut una molt bona persona. Sí, ja sé que cal pressuposar que tothom és bo (com valor té el que es dedica al poc noble ofici de la guerra) però com que no som del tot ingenus sabem que això no és veritat, que no n'hi ha prou amb pressuposar i que, a voltes, cal demostrar. I tu ho has fet. Una llambregada als temes que t'han apassionat i que has tingut l'encert de compartir diu molt de tu. L'educació, l'aprenentatge, l'optimisme, la vida, la mort... L'egoista de mena se'ls hagués quedat per ell, ben tancats amb pany i forrellat, absorbint-los com una esponja i alimentant un intel·lecte absurd. Tu no, has preferit escampar-los als quatre vents exemplificant així el què per mi és una bona persona. "La vida que aprenc". Un títol que ja ho diu tot...I el clau el vas reblar en el moment que vas decidir que ni de bon tros pensaves quedar-te tancat a casa perquè t'havien diagnosticat un càncer. De nou vas aixecar la veu per naturalitzar els alts i baixos d'una malaltia cruel. Per donar un cop de ma als que estaven en la teva mateixa situació o als que malauradament i sense saber-ho han comprat el número més negre a la loteria de la vida.

No m'agrada utilitzar cites d'altres per farcir, complementar o dotar d'intel·lectualitat allò que brolla de l'interior però avui en faré una excepció. Per acabar aquesta missiva em quedo amb les sàvies paraules de l'Alfred Bosch: "Qui deixa el seu mon per escrit no deixa el món". Doncs això, per qui subscriu aquestes quatre ratlles, per molt que el cos sigui absent, no dubtis que continuaràs caminant entre nosaltres.

De tot cor,

Sergi Bonamusa i Turon

Un lector que avui es troba més orfe