Des que vaig iniciar la meva aventura "literària", ja fa uns quants anys, he escrit uns quants panegírics dedicats a gent que certament ha marcat la meva vida i m'ha ajudat, conscientment o inconscient, a construir-la. Aquestes aventures narratives sempre han tingut, però, un nexe comú: mai he associat vàlua personal amb extensió narrativa i necessàriament l'individu objecte del panegíric m'ha d'haver activitat el sistema afectiu (escriure per encàrrec sobre algú a qui no conec sempre se m'ha fet complicat i encara més riure les gràcies a qui no me n'ha fet cap).
Un cop d'ull al calendari ens indica que el primer diumenge de maig és el dia de la mare. Tot i que no soc d'aquells que creuen que hi ha fets que cal celebrar un dia determinat perquè toca, sinó que és més just i necessari fer-ne objecte de festa grossa diària, encara que sigui en la intimitat, per així visualitzar la seva importància (diguis dia de la mare, del pare, de l'avi, de l'avia, del germà, de la germana, del fill, de la filla, del net, de la neta, de l'estimat, de l'estimada, de l'amic, de l'amiga...), reconec que avui tinc una excusa perfecte per seguir aprofundint en el gènere del panegíric.
La meva mare (avui no toca sumar-hi aquelles altres persones que, amb noms i cognoms, també tenen un espai preferent reservat al meu cor) es mereix no només un dia sinó una vida sencera (per no dir unes quantes) d'agraïment profund i sincer. Nascuda a l'octubre del 1937 (no és de les que s'amaguen l'edat i per tant no em cal difuminar dates), els inicis de la seva vida, van ser certament complicats: el pare mort poc després del seu naixement defensant la República al front de Madrid, una mare marcada per aquest fet, les penúries de la postguerra, una família titllada de "roja" pel règim o substituir l'escola per la necessitat d'incorporar-se al món laboral als 14 anys per així contribuir a sostenir una economia familiar necessitada de majors ingressos li van forjar un caràcter sorprenentment alegre, una tenacitat encomiable i una tossuderia que deu ser patrimoni familiar heretada a través dels gens (parlo per experiència!). Com a bona mataronina el seu cursus honorum professional es va desenvolupar al tèxtil i, concretament, al gènere de punt. De fet, encara recordo, no fa massa temps d'això, la lliçó pràctica que li va donar a algú que, per no perdre el costum, vacil·lava de ser un crack, en aquest cas amb una overlock. La cara que se li va quedar en veure a la Margarita en acció (mai m'acostumaré a dir-li Marga o Margarida) va ser tot un poema. Als 60 anys una més que merescuda jubilació i des d'aleshores a viure que són quatre dies! I no precisament quedant-se a casa asseguda al sofà mirant la tele... Sempre ha estat una dona molt activa i és relativament senzill veure-la fent vida social per Mataró o xerrant amb aquell o aquella (francament és una màquina de parlar, a vegades he arribat a pensar que, sense jo saber-ho, deu tenir accions de tots els fabricants d'iboprufè i paracetamol!!!).
Amb el meu pare (crec que, afortunadament per mi, l'atzar va unir dues ànimes complementàries dotades d'una capacitat innata per compartir amor etern i infinit) van formar una parella d'aquelles a les que sempre tindré un punt d'enveja sana: sempre units en la felicitat i l'adversitat. Com diu algú que conec i amb experiència llarga a les seves espatlles: el secret només es troba en la combinació de aguantar molt (paciència potser seria un millor terme) i amor. Té raó...
Diuen que les mares són el pilar fonamental de moltes famílies. Tot i que en el meu cas puc dir, amb orgull de fill, que el pilar ha estat doble i ben fonamentat, sempre he pogut comptar amb la meva mare en els moments més feliços de la vida, en els no tant, en els una mica dolorosos i en els que més. Un petó, una abraçada, una frase d'ànims, una carícia, el meu menjar preferit (aquí potser hauria de pluralitzar), la tassa de maria lluïsa (amb conyac!) per combatre malalties vàries o un passeig pels espais més nostrats de l'entorn mataroní són petites (per mi molt grans) atencions que he rebut per part seva (alguna escridassada també!), petits fragments d'un tot anomenat amor que, compartit, presideix la nostra relació materno-filial.
Com em deia el meu pare, la teva mare és una persona amb qui pots confiar i que no et fallarà mai. Sàvies paraules i justes!
Per molts anys mare! T'estimo infinit!!!!
PD: Infinites gràcies a qui va fer i propiciar la fotografia de torn. És una altra d'aquelles persones que mai podré deixar d'estimar. Aquesta, però, ja és una altra història...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada