No sé si us hi heu fixat però darrerament es divulguen multitud d'estudis científics fets per universitats que pràcticament ningú coneix (algunes amb noms ben peculiars) i que tenen un nexe comú: l'absurditat (bé, potser és que soc estúpid i no sé calibrar el valor científic que se'ls hi suposa. No descarto aquesta variable). De fet, tampoc em puc queixar ni enfotre ja que per mi tenen un valor important: em fan riure i, ja se sap, segur que hi ha algun estudi que diu allò de "riure és sa", que ho és! (òbviament descomptant les arrugues).
Més d'una vegada he pensat en presentar-me com a voluntari (conillet d'índies?) en un estudi d'aquests, de valor diem-ne dubtós, i a veure que passa. Mentre m'acabo de decidir (crec que trigaré força a fer-ho) he optat per una alternativa més senzilla, propera i, segurament, útil. M'agafo jo mateix com a mostra i formulo una pregunta: Has aconseguit allò que volies? Per obtenir el resultat, si vull ser rigorós (que sempre procuro ser-ho) no tinc més remei que emprar el mètode científic, és a dir, observar (serà fàcil, com que l'objecte de l'estudi soc jo mateix, utilitzarem un mirall d'aquells que reflecteixen la imatge externa i, menys, la interna), formular una hipòtesis (utilitzaré la lògica, la meva, que no sempre és encertada però tampoc és desastrosa), experimentar (bé, la tasca de laboratori l'haurem de deixar per un altre dia o sigui que tocarà recórrer a la memòria, recollir una mica d'informació escrita que en algun lloc dec tenir guardada i relacionar-ho tot plegat), concloure (espero que es confirmi la meva teoria que si no ja em veig tornant a començar) i elaborar una teoria (doncs això).
Bé, fins aquí ja tinc l'aiguabarreig de bons propòsits necessaris per portar a terme l'experiment. Anem per feina (aquesta història durarà just el temps que empri per escriure aquest despropòsit). Em salto quasi tots els passos anteriorment esmentats (no és que sigui gandul, simplement m'agrada anar al gra) i vaig directament al primer (observació) i al darrer (conclusions).
Durant anys i panys he tendit a idealitzar quelcom fins a fer-me un fidel reflex del què volia. Durant els mateixos anys i panys no hi va haver manera que aquesta idealització es convertís en una realitat concreta, objectiva i objectivable. Per tant, la conclusió era òbvia: simplement allò que vols no existeix. Doncs bé, vaig haver d'esperar més de mitja vida (apel·lo a l'esperança de vida dels homes a Catalunya, que al 2016 era de 80,5 anys) per trobar-ho, veure-ho, tocar-ho, gaudir-ho... I com se sol donar en aquests casos va venir el dia i el moment més inesperat, quan ja havia desistit i m'havia fet a la idea que allò que tant volia em seria negat per sempre. Al descobrir-ho, i no és cap exageració, vaig confirmar que la felicitat absoluta existeix i que només per aquell instant, tota una vida (o una mica més de mitja) s'il·luminava i tenia sentit. Llum, per cert, que no m'ha abandonat des d'aquell més de febrer que ha quedat marcat en el calendari com el gran dia.
Conclusió a "l'estudi" (no tinc massa clar que el pugui anomenar així): No defalliu, a vegades els somnis, els desitjos o les idealitzacions es converteixen en realitat i allò que volem (eps, si és raonable!) se'ns planta al davant i crida ben fort un "estic aquí". Potser serà per tota una vida o efímer, qui ho sap, però serà!
idealitzar
v. tr. [LC] Atribuir (a quelcom) característiques i excel·lències ideals.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada