Passa al contingut principal

Absurditats que no ho són gens


No sé si us hi heu fixat però darrerament es divulguen multitud d'estudis científics fets per universitats que pràcticament ningú coneix (algunes amb noms ben peculiars) i que tenen un nexe comú: l'absurditat (bé, potser és que soc estúpid i no sé calibrar el valor científic que se'ls hi suposa. No descarto aquesta variable). De fet, tampoc em puc queixar ni enfotre ja que per mi tenen un valor important: em fan riure i, ja se sap, segur que hi ha algun estudi que diu allò de "riure és sa", que ho és! (òbviament descomptant les arrugues).

Més d'una vegada he pensat en presentar-me com a voluntari (conillet d'índies?) en un estudi d'aquests, de valor diem-ne dubtós, i a veure que passa. Mentre m'acabo de decidir (crec que trigaré força a fer-ho) he optat per una alternativa més senzilla, propera i, segurament, útil. M'agafo jo mateix com a mostra i formulo una pregunta: Has aconseguit allò que volies? Per obtenir el resultat, si vull ser rigorós (que sempre procuro ser-ho) no tinc més remei que emprar el mètode científic, és a dir, observar (serà fàcil, com que l'objecte de l'estudi soc jo mateix, utilitzarem un mirall d'aquells que reflecteixen la imatge externa i, menys, la interna), formular una hipòtesis (utilitzaré la lògica, la meva, que no sempre és encertada però tampoc és desastrosa), experimentar (bé, la tasca de laboratori l'haurem de deixar per un altre dia o sigui que tocarà recórrer a la memòria, recollir una mica d'informació escrita que en algun lloc dec tenir guardada i relacionar-ho tot plegat), concloure (espero que es confirmi la meva teoria que si no ja em veig tornant a començar) i elaborar una teoria (doncs això).

Bé, fins aquí ja tinc l'aiguabarreig de bons propòsits necessaris per portar a terme l'experiment. Anem per feina (aquesta història durarà just el temps que empri per escriure aquest despropòsit). Em salto quasi tots els passos anteriorment esmentats (no és que sigui gandul, simplement m'agrada anar al gra) i vaig directament al primer (observació) i al darrer (conclusions).

Durant anys i panys he tendit a idealitzar quelcom fins a fer-me un fidel reflex del què volia. Durant els mateixos anys i panys no hi va haver manera que aquesta idealització es convertís en una realitat concreta, objectiva i objectivable. Per tant, la conclusió era òbvia: simplement allò que vols no existeix. Doncs bé, vaig haver d'esperar més de mitja vida (apel·lo a l'esperança de vida dels homes a Catalunya, que al 2016 era de 80,5 anys) per trobar-ho, veure-ho, tocar-ho, gaudir-ho... I com se sol donar en aquests casos va venir el dia i el moment més inesperat, quan ja havia desistit i m'havia fet a la idea que allò que tant volia em seria negat per sempre. Al descobrir-ho, i no és cap exageració, vaig confirmar que la felicitat absoluta existeix i que només per aquell instant, tota una vida (o una mica més de mitja) s'il·luminava i tenia sentit. Llum, per cert, que no m'ha abandonat des d'aquell més de febrer que ha quedat marcat en el calendari com el gran dia.

Conclusió a "l'estudi" (no tinc massa clar que el pugui anomenar així): No defalliu, a vegades els somnis, els desitjos o les idealitzacions es converteixen en realitat i allò que volem (eps, si és raonable!) se'ns planta al davant i crida ben fort un "estic aquí". Potser serà per tota una vida o efímer, qui ho sap, però serà!

idealitzar 

v. tr. [LC] Atribuir (a quelcom) característiques i excel·lències ideals.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PAU

Fa dies que per esmorzar, dinar i sopar (també podria incloure-hi vermut, berenar i ressopó) menjo PAU, que no en pau. Mitjans de comunicació convencionals i xarxes en van més que plens i plenes. Que si aquest any la selectivitat (m’agrada més el terme clàssic que no l’abreujat) se celebra tals dies, que si hi concorren tants alumnes, que si l’estrès del pre i el post, que si que si les preguntes són fàcils o difícils, que si l’Administració l’ha cagat amb aquella o altra pregunta... Prou, collons!!!! Que després ens queixem si les noves generacions no saben fer ni la o amb un canuto i viuen en i de la sobreprotecció. I no m’estranya si donem importància de vida o mort a un tràmit que, vistos els resultats, la immensa majoria d’estudiants que s’hi presenten aproven sense despentinar-se (un 97% l’any passat) i poden accedir tranquil·lament als estudis que han escollit en primera instància. Tant costa tractar un fet com aquest amb normalitat i amb menys rebombori i estridència mediàtica?...

I si ho provem amb humor?

En època de sentiments a flor de pell i de raons exiliades i/o empresonades per no contradir el què surt del cor (o del fetge, que mai se sap d'on provenen els efluvis més primaris!) pocs recursos queden per parapetar-se davant una realitat convulsa. En el meu cas només puc recórrer al de sempre: aquella versió de l'humor que m'agrada practicar (gràcies mestres britànics!), ben carregada d'ironia o, com diuen a ses illes del Regne Unit, de negror, que es resumeix en un " enfotre-se'n del mort i de qui el vetlla " començant, això sí, per un mateix entès com un tot (actes, contradiccions, aspecte...), que tampoc es tracta de ser un foteta però a mi que no em toquin (un capullo integral, vaja). Fa temps vaig descobrir, suposo que per accident, que era una fantàstica manera de sobreviure a infortunis varis i dotar-los d'una nova dimensió per fer més suportable una realitat no sempre volguda ni tant meravellosa com ens plantegen els best seller de l...

Crònica d'un cara a cara

Ahir, a poc menys de dos quarts de 10 de la nit em vaig escarxofar al sofà, just davant la tele, disposat a veure el cara a cara entre la Marta Rovira (ERC) i l'Inés Arrimadas (C's) que en Jordi Évole va tenir a bé proporcionar-nos a través del seu programa estrella "Salvados" (La Sexta). Ho vaig fer amb dues neurones activades: la que correspon a la meva faceta de potencial elector i aquella que involuntàriament espurneja en tant que, en el passat, més d'una vegada em va tocar fer d'assessor al candidat de torn en debats varis. Francament, si en aquesta darrera faceta m'haguessin encarregat la feina de donar un cop de ma en preparar a la Marta Rovira li hagués recomanat no acceptar l'envit (hi tenia més a perdre que a guanyar i la seva fluïdesa en la llengua de Cervantes no és precisament la més adient) i si no m'hagués fet ni cas (molt probable. La tele és la tele) m'hagués escarrassat a convèncer-la per dedicar unes quantes hores a prep...