Joan Bonamusa. Un de tants mataronins

 

Bona tarda a tothom! Deixeu-me començar agraint la presència als alcaldes de Mataró (Gràcies David i Manuel), als ponents que ens acompanyen (gràcies Ramon, Carme i Joan), a l’àrea de cultura de l’Ajuntament de Mataró per cedir aquest magnífic espai i, per sobre de tot, als companys i companyes de la Secció Arqueològica (em dec fer gran perquè em costa pronunciar o retenir en la memòria Centre d’Estudis d’Arqueologia i Història de Mataró) que han tingut a bé organitzar aquest acte. Se perfectament que al pare l’ompliria d’orgull. Per qui l’ha organitzat amb l’encert de fer-ho en el marc d’una jornada arqueològica com és la presentació d’un nou Laietana i, com no, per tots vosaltres que heu decidit passar una tarda calorosa no a la platja com toca per aquestes dates sinó acompanyant-nos aquí.

Caure en el parany de la subjectivitat quan has de parlat d’algú que t’és molt proper és un exercici relativament simple malgrat parteixis del principi bàsic que hauria de presidir qualsevol semblança biogràfica, l’objectivitat. Sent honest i malgrat partir de la segona premissa, haig de dir que no garanteixo al cent per cent poder-ho aconseguir, un no és perfecte ni pretén ser-ho, però si més no m’hi esforçaré al màxim.

En Joan Bonamusa i Roura, el meu pare, va néixer a Mataró un 19 d’agost de l’any 33 del segle passat. Deixeu-me emmarcar els seus inicis amb un apunt que el malaurat Manuel Cuyàs va destacar en un d’aquells articles que amb tant d’encert reproduïen els usos i costums de Mataró. Deia en Manuel que el meu pare formava part de les cent famílies mataronines de tota la vida. Això sí, remarcava que aquesta qualificació no era tant pel seu pedigrí com per la vinculació amb la història de la nostra ciutat (mai he aclarit si era perquè en feia o l’escrivia). I la va encertar de ple. De fet, les seves arrels familiars cal cercar-les a Dosrius, o més ben dit, a Canyamars per la part paterna i a Mieres (La Garrotxa) per la materna. Els meus avis van haver de practicar, al primer quart del segle passat, allò tant típic de les migracions internes pròpies de les famílies extenses rurals (no tenien tele ni ràdio i amb alguna cosa s’havien de distreure) que es dedicaven a treballar la terra d’altri sense poder-ne extreure suficients fruits com per alimentar la prole amb garanties. El seu destí fou Mataró i la manera de guanyar-se la vida també un clàssic dividit en dos períodes: l’agricultura el meu avi i servir en una casa bona (efectivament, en una de les cent famílies mataronines) la meva àvia per tot seguit incloure’s dins el proletariat tèxtil (subsector del gènere de punt per ser exactes). Certament, la meva família no deixa de ser un de tants exemples de manual de com es va anar construint la nostra ciutat al segle XX.

I de Mataró no se’n van moure. Bé, el meu pare sí, durant la Guerra Civil el van enviar a Mieres per garantir-li alimentació (avantatges de família masovera) i protecció davant els bombardejos franquistes. Com tants altres, els orígens humils del meu pare el van adreçar de ben jove cap al mercat laboral per contribuir a sustentar la migrada economia familiar, havent de deixar aparcats els estudis tot just acabada la primària per quan vinguessin temps millors. Però el seu pas per l’escola del senyor Banet el va marcar en positiu ja que el va impregnar de dues característiques que van definir la seva vida: el sentit crític i un afany inesgotable pel coneixement. No cal dir que els temps millors van arribar i que, com que de tossut ho era i constant encara més, quan es va jubilar no va trigar ni cinc segons a recuperar el temps perdut acadèmicament parlant: va fer la prova d’accés a la universitat per a majors de 25 anys, la carrera d’història i els corresponents cursos de doctorat fins aconseguir presentar la tesi i doctorar-se en una de les seves passions, l’arqueologia.

Explicar a les noves generacions la trajectòria professional del meu pare seria com narrar un conte de ciència ficció. Prèvia alguna experiència que vista amb ulls contemporanis pot resultar curiosa, com fer de cisteller (la veritat és que no me l’imagino teixint vímet), es va passar 40 anys de la seva vida a la mateixa empresa, Laboratoris Unitex (ara Hartmann), prosperant en termes de cursus honorum gràcies a la seva tenacitat, esforç i vàlua professional. De descarregar camions i portar aquesta o aquella màquina a dirigir el departament d’expedicions (ara se’n diu logística) i a finalitzar (infart inclòs al peu del canó) com a Director de Compres, jubilant-se amb, deixeu-me dir-ho així, honors i amb un munt de projectes per davant (en el seu diccionari personal es van deixar d’incloure el mot avorrir-se). De fet, en les múltiples converses que vam mantenir quan la vida ja se l’hi escapava de les mans, asseguts a l’ombra dels arbres que poblen el nou parc central i perfectament coneixedor de la seva situació, m’explicava, ben serè, que un dels pocs aspectes que el preocupava era quedar-se amb massa pendents al seu haver. Tot i això, us puc ben assegurar que la vida del meu pare va ser enormement plena i que ja m’agradaria a mi només assolir un percentatge del que ell va fer.  

Diria que va ser just en el punt del que ara anomenem etapa de transició escola-treball quan emergeix amb força una de les característiques que més m’han impressionat del meu pare i que abans apuntava: l’afany inesgotable pel coneixement. Tinc clar que sortir de cal Senyor Banet el va marcar però ni de bon tros el va allunyar de la seva ferma voluntat d’aprendre. I va trobar el, si així es pot dir, perfecte substitut de l’escola en els llibres i un nou temple on predicar regularment, la biblioteca, on es passava les hores lliures devorant narrativa, poesia, assaig i tot el què queia a les seves mans... Sumeu a aquests volums de dubtosa qualitat (coses de la postguerra) els tresors impresos durant la Segona República que d’estranquis li passaven amics, coneguts i ben pocs saludats (per allò del per si de cas) i els que ell mateix adquiria en mercats de color ben fosc i procedència dubtosa. Política, economia, història, filosofia, geografia i ciències van anar modelant la seva visió del món. I no es va quedar aquí, curiós de mena com era havia de contrastar, sí o sí, allò plasmat en els llibres que devorava i, ja de ben jove, va recórrer a un sistema infal·lible: viatjar, primer ben a prop amb mitjans precaris i a mesura que les possibilitats ho anaven permetent posant més distància. L’objectiu era clar, veure amb els seus propis ulls les meravelles que havia contemplat en les pàgines escrites o il·lustrades, trepitjar territori sempre amb una càmera a les mans (bé, no sempre, alguns dels presents recordaran certa anècdota amb una càmera a Cabrera que servidor, renunciant a la seva funció de portejador voluntari, va deixar abandonada. El resultat de l’aventura, tot i que la càmera va aparèixer, no l’explicaré. Avui no quedaria bé) i introduir-se en la cultura del punt de destí amb certa capacitat per comunicar-se gràcies als coneixements adquirits de francès amb una veïna de les Espenyes que l’hi va fer de profe i, quan se’n va adonar que aquesta llengua resultava escassa per moure’s pel mon (en cert viatge a Grècia, que gràcies a ell em va servir de motivació per aprovar grec a 3er de BUP -per aquelles èpoques m’atreia més el bàsquet i els escacs-, diria que no l’hi va fer massa gràcia haver de dependre dels meus coneixements de la llengua de Shakespeare i encara menys dels de traductor) apuntant-se a la típica acadèmia d’anglès (curiosament amb la Connie de profe, la mateixa que jo havia tingut quan vaig començar a estudiar-ne als 10 anys).

Però, per sobre de tot, el què m’agradaria destacar és que el seu afany pel coneixement no es quedava únicament en la voluntat d’enriquir-se com a persona sinó que s’havia de compartir amb els seus iguals. I d’aquí la seva prolífica tasca de posar-se primer al davant d’una màquina d’escriure i després d’un ordinador per transformar reflexions, treballs i estudis en text de llargada més o menys ample (d’acord, potser la capacitat de síntesi no era un dels seus punts forts) que, en la mesura del possible, varen acabar publicats en diaris i revistes.

Diria que aquest afany pel coneixement i el seu contrast amb la realitat són els que van anar modelant el segon aspecte que m’agradaria destacar del meu pare. Les seves fermes conviccions. La seva militància activa en la lluita antifranquista, el sindicalisme, el socialisme democràtic i el catalanisme en són quatre exemples ben clars. Ell no era dels que es quedaven al sofà a veure-les venir (crec que Twitter no l’hi hagués fet massa el pes) ni ara seria dels que es construeixen un currículum diferent per blanquejar el seu passat. Amb orgull puc dir que en Joan va ser dels que en temps foscos se la jugaven per garantir un futur millor on la democràcia, la igualtat d’oportunitats i el benestar social per a tothom poguessin ser una realitat compartida pel país i per la seva estimada ciutat, Mataró. Estima que haig de reconèixer va saber traspassar-me (d’acord, la ideologia també!) tot i que no l’hi vaig posar fàcil.

I, per últim, deixeu-me fer quatre pinzellades ràpides de com era en Joan com a pare. Alguna vegada he explicat que, quan era petit i em feien la típica pregunta de a qui t’agradaria assemblar-te quan siguis gran la meva resposta era automàtica: al meu pare. No em calien ni herois de còmic, ni esportistes famosos ni gent carregada de duros. L’exemple a seguir el tenia a casa i el temps em fa reafirmar, cada dia més, aquesta realitat. Afectuós, amb una enorme paciència que a mi sempre m’ha mancat (a qui dec haver sortit?), generós i responsable. Potser una mica mancat de sentit de l’humor però, vaja, tampoc es tracta que tots siguem perfectes que sinó aquesta vida seria molt avorrida.

Moltes gràcies!