Passa al contingut principal

A reveure estimada Creta



Ahir va ser un dia trist, d'aquells que per molt que saps que arribaran i teòricament et prepares per entomar el fet amb la màxima serenitat, quan la realitat, sempre tossuda, et colpeja amb cruesa t'adones que el glaç amb què has pretès embolcallar el teu cor es desfà a la velocitat de la llum i els sentiments es desborden. Res estrany quan has estimat. La pèrdua sempre és dolorosa per molt que sàpigues que has fet el què havies de fer.

18 anys, 5 mesos i 11 dies. Per un humà aquell moment en que deixes enrere l'adolescència, amb les hormones encara ben activades, i comences a endinsar-te en els camins tortuosos de la vida adulta. Per una Setter Irlandesa, com la meva estimada Creta, la vellesa en tota la seva cruesa i el punt i final biològic a una vida compartida de 18 anys, 4 mesos i 11 dies.

Recordo perfectament aquell 8 de setembre de 1999 en què vas arribar a la meva vida com a regal de sant i la mirada entre afectuosa i airada que els va caure a les que van tenir l'encert de posar-te en el meu camí. Encert gens dissimulat  en el regal perquè els Setter irlandesos han estat la meva passió des que tinc ús de raó i emprenyada poc dissimulada perquè tot just em cabies en una ma. Només tenies un mes i t'havien separat massa aviat de la mare. Va tocar criar-te com quasi bé un nadó, amb el neguit propi del primerenc que mai ha tingut un cadell tan petit. I vas anar creixent en grandària i en capacitat d'estimar i ser estimada. Et va costar poc guanyar-te el cor del teu entorn, siguin dels de dues cames o dels de quatre potes. Primer en Naxos i l'Argos, els teus infatigables companys d'aventures amb qui no dubto que ja deus estar de nou corrent per entre els camps de pomeres que caracteritzen el paisatge de Sant Pere Pescador i fent-lis pam i pipa mentre s'entesten en atrapar-te sense aconseguir-ho. I després amb l'Àngel, la Mimi i en Gary, els tres perrunus blancs que van saber acollir-te amb generositat en l'últim tram de la teva vida, donant-te l'escalfor de la companyia i algun que altre disgust, més o menys tolerat, quan intentaven menjar-se la teva ració.

Diuen que un gos és el millor amic de l'home. No és cert, és molt més que això, és un més de la família amb qui comparteixes els bons i mals moments, amb qui tens converses (que no monòlegs) inacabables, amb qui jugues com si retornessis a la infantesa, amb qui et petoneges i amanyagues, amb qui descobreixes nous paisatges en eternes passejades de mati, migdia o capvespre, amb qui fas camí un dia rera altre sabent que sempre el tindràs al teu costat, que mai et fallarà i encara menys s'oblidarà de compartir afecte i estima. No és una propietat més, és part de tu.

A reveure Creta. Has tingut una vida plena i feliç. I no s'acaba aquí. Tenim una cita entre les pomeres. Allà ens tornarem a trobar. Mentrestant seguiràs ben vida en el meu record.

PD1: a l'agost passat, quan la Creta ja tenia problemes greus de mobilitat, sumats als de vista i oïda la vam portar per darrera vegada a Sant Pere Pescador perquè s'acomiades del territori on, sense cap mena de dubte, més feliç ha estat. No si si va ser l'efecte balsàmic de la tramuntana, l'olor de les pomeres o els camps tantes i tantes vegades trepitjats però va ser capaç de passejar sola i orientar-se a la perfecció. La foto que encapçala el post n'és testimoni gràfic.

PD2: La Creta me la van regalar després d'haver-la comprat en una botiga de Mataró. Procedia, casualitats de la vida, del mateix criador de Vallgorguina d'on havia sortir en Naxos, (en ordre cronològic el meu tercer Setter). Amb ella (quart setter) es va acabar comprar gossos. El cinquè que va arribar a la meva vida, l'Argos, el vaig adoptar del Centre d'Atenció d'Animals Domèstics que existia al barri de la Llàntia de Mataró. A tots aquells que us agraden els animals de companyia i que esteu disposats a tenir-ne un, us recomano que adopteu però prèviament feu un exercici obligatori: analitzeu bé les vostres possibilitats de tenir-lo en condicions. Amb un ésser viu no és juga.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PAU

Fa dies que per esmorzar, dinar i sopar (també podria incloure-hi vermut, berenar i ressopó) menjo PAU, que no en pau. Mitjans de comunicació convencionals i xarxes en van més que plens i plenes. Que si aquest any la selectivitat (m’agrada més el terme clàssic que no l’abreujat) se celebra tals dies, que si hi concorren tants alumnes, que si l’estrès del pre i el post, que si que si les preguntes són fàcils o difícils, que si l’Administració l’ha cagat amb aquella o altra pregunta... Prou, collons!!!! Que després ens queixem si les noves generacions no saben fer ni la o amb un canuto i viuen en i de la sobreprotecció. I no m’estranya si donem importància de vida o mort a un tràmit que, vistos els resultats, la immensa majoria d’estudiants que s’hi presenten aproven sense despentinar-se (un 97% l’any passat) i poden accedir tranquil·lament als estudis que han escollit en primera instància. Tant costa tractar un fet com aquest amb normalitat i amb menys rebombori i estridència mediàtica?...

I si ho provem amb humor?

En època de sentiments a flor de pell i de raons exiliades i/o empresonades per no contradir el què surt del cor (o del fetge, que mai se sap d'on provenen els efluvis més primaris!) pocs recursos queden per parapetar-se davant una realitat convulsa. En el meu cas només puc recórrer al de sempre: aquella versió de l'humor que m'agrada practicar (gràcies mestres britànics!), ben carregada d'ironia o, com diuen a ses illes del Regne Unit, de negror, que es resumeix en un " enfotre-se'n del mort i de qui el vetlla " començant, això sí, per un mateix entès com un tot (actes, contradiccions, aspecte...), que tampoc es tracta de ser un foteta però a mi que no em toquin (un capullo integral, vaja). Fa temps vaig descobrir, suposo que per accident, que era una fantàstica manera de sobreviure a infortunis varis i dotar-los d'una nova dimensió per fer més suportable una realitat no sempre volguda ni tant meravellosa com ens plantegen els best seller de l...

Crònica d'un cara a cara

Ahir, a poc menys de dos quarts de 10 de la nit em vaig escarxofar al sofà, just davant la tele, disposat a veure el cara a cara entre la Marta Rovira (ERC) i l'Inés Arrimadas (C's) que en Jordi Évole va tenir a bé proporcionar-nos a través del seu programa estrella "Salvados" (La Sexta). Ho vaig fer amb dues neurones activades: la que correspon a la meva faceta de potencial elector i aquella que involuntàriament espurneja en tant que, en el passat, més d'una vegada em va tocar fer d'assessor al candidat de torn en debats varis. Francament, si en aquesta darrera faceta m'haguessin encarregat la feina de donar un cop de ma en preparar a la Marta Rovira li hagués recomanat no acceptar l'envit (hi tenia més a perdre que a guanyar i la seva fluïdesa en la llengua de Cervantes no és precisament la més adient) i si no m'hagués fet ni cas (molt probable. La tele és la tele) m'hagués escarrassat a convèncer-la per dedicar unes quantes hores a prep...