Ahir va ser un dia trist, d'aquells que per molt que saps que arribaran i teòricament et prepares per entomar el fet amb la màxima serenitat, quan la realitat, sempre tossuda, et colpeja amb cruesa t'adones que el glaç amb què has pretès embolcallar el teu cor es desfà a la velocitat de la llum i els sentiments es desborden. Res estrany quan has estimat. La pèrdua sempre és dolorosa per molt que sàpigues que has fet el què havies de fer.
18 anys, 5 mesos i 11 dies. Per un humà aquell moment en que deixes enrere l'adolescència, amb les hormones encara ben activades, i comences a endinsar-te en els camins tortuosos de la vida adulta. Per una Setter Irlandesa, com la meva estimada Creta, la vellesa en tota la seva cruesa i el punt i final biològic a una vida compartida de 18 anys, 4 mesos i 11 dies.
Recordo perfectament aquell 8 de setembre de 1999 en què vas arribar a la meva vida com a regal de sant i la mirada entre afectuosa i airada que els va caure a les que van tenir l'encert de posar-te en el meu camí. Encert gens dissimulat en el regal perquè els Setter irlandesos han estat la meva passió des que tinc ús de raó i emprenyada poc dissimulada perquè tot just em cabies en una ma. Només tenies un mes i t'havien separat massa aviat de la mare. Va tocar criar-te com quasi bé un nadó, amb el neguit propi del primerenc que mai ha tingut un cadell tan petit. I vas anar creixent en grandària i en capacitat d'estimar i ser estimada. Et va costar poc guanyar-te el cor del teu entorn, siguin dels de dues cames o dels de quatre potes. Primer en Naxos i l'Argos, els teus infatigables companys d'aventures amb qui no dubto que ja deus estar de nou corrent per entre els camps de pomeres que caracteritzen el paisatge de Sant Pere Pescador i fent-lis pam i pipa mentre s'entesten en atrapar-te sense aconseguir-ho. I després amb l'Àngel, la Mimi i en Gary, els tres perrunus blancs que van saber acollir-te amb generositat en l'últim tram de la teva vida, donant-te l'escalfor de la companyia i algun que altre disgust, més o menys tolerat, quan intentaven menjar-se la teva ració.
Diuen que un gos és el millor amic de l'home. No és cert, és molt més que això, és un més de la família amb qui comparteixes els bons i mals moments, amb qui tens converses (que no monòlegs) inacabables, amb qui jugues com si retornessis a la infantesa, amb qui et petoneges i amanyagues, amb qui descobreixes nous paisatges en eternes passejades de mati, migdia o capvespre, amb qui fas camí un dia rera altre sabent que sempre el tindràs al teu costat, que mai et fallarà i encara menys s'oblidarà de compartir afecte i estima. No és una propietat més, és part de tu.
A reveure Creta. Has tingut una vida plena i feliç. I no s'acaba aquí. Tenim una cita entre les pomeres. Allà ens tornarem a trobar. Mentrestant seguiràs ben vida en el meu record.
PD1: a l'agost passat, quan la Creta ja tenia problemes greus de mobilitat, sumats als de vista i oïda la vam portar per darrera vegada a Sant Pere Pescador perquè s'acomiades del territori on, sense cap mena de dubte, més feliç ha estat. No si si va ser l'efecte balsàmic de la tramuntana, l'olor de les pomeres o els camps tantes i tantes vegades trepitjats però va ser capaç de passejar sola i orientar-se a la perfecció. La foto que encapçala el post n'és testimoni gràfic.
PD2: La Creta me la van regalar després d'haver-la comprat en una botiga de Mataró. Procedia, casualitats de la vida, del mateix criador de Vallgorguina d'on havia sortir en Naxos, (en ordre cronològic el meu tercer Setter). Amb ella (quart setter) es va acabar comprar gossos. El cinquè que va arribar a la meva vida, l'Argos, el vaig adoptar del Centre d'Atenció d'Animals Domèstics que existia al barri de la Llàntia de Mataró. A tots aquells que us agraden els animals de companyia i que esteu disposats a tenir-ne un, us recomano que adopteu però prèviament feu un exercici obligatori: analitzeu bé les vostres possibilitats de tenir-lo en condicions. Amb un ésser viu no és juga.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada