Tota aquesta colla, a més d'altres virtuts que no venen al cas però que hi són, tenen una característica comuna que m'afecta directament: m'animen a escriure i quan veuen que m'arrepenjo massa en el silenci literari són dels que em truquen (que no whatsapegen en les variant escrita i/o missatge oral) per recordar-me que tinc una certa obligació amb el meu públic lector i sobretot amb mi mateix. Jo estic convençut que la seva motivació principal és una altra i que clarament deriva de la seva ludopatia no diagnosticada però em diuen que vaig errat, que ho fan per preservar la meva salut mental i, especialment, perquè les neurones no pateixin d'atròfia. O sigui que fins i tot, i com que un és educat, em veig en la obligació de donar les gràcies i fer cas.
A més, cal reconèixer que això d'escriure m'ha proporcionat petites satisfaccions personals que em permetin sentir-me ben pagat. Nota: quan parlo de pagat ho dic en termes emocionals. Euro o altra moneda de curs legal no n'he vist ni una! Que aquell o altre et digui que el teu escrit l'hi ha arribat ja és tot un què. Això si, mai m'han aclarit si amb aquest terme el què realment volen dir que els ha arribat via face, twitter, mail... o que els ha impactat positivament en la seva sensibilitat. Jo per si de cas no pregunto i em quedo amb l'opció B. No cal dir que també m'ha permès conèixer gent amb qui potser mai hauria coincidit i amb qui hores d'ara m'uneix molt més que una simple relació projecte de pseudoescriptor/relator d'històries vàries - lector/a (i tot va començar amb una falta d'ortografia detectada i comunicada formalment...).
Clar que, per ser just, també haig de dir que per aquests mons de Déu virtuals on tinc per costum difondre les meva "obra" de tant en tant també et trobes amb anècdotes que et fan reflexionar sobre la condició humana i les seves misèries. De fet, la darrera història surrealista va començar (i acabar) just passats els Reis quan vaig detectar que tenia novetats en la carpeta de "sol·licituds de missatges" del face (aquella que no mires mai perquè és on van a parar els missatges que t'envien les no amistats virtuals). 5 missatges enviats amb un període de no més d'un quart hora. El primer, d'una llargada gens menyspreable, fantàstic! M'agraïa el fet d'escriure i em comunicava, molt educadament, que li agradaven molt les meves històries (subidon d'autoestima. Comencem bé!). En el segon (5 minuts més tard) és comença a torçar el monòleg amb un concís "per què no em contestes?". No havien passat dos minuts que ja tenia el tercer. Reprodueixo literal: "Segur que no em contestes pel fet que soc murciana". Anem pel quart (5 minuts més tard): "Si fos catalana segur que ja m'hauries contestat", reblat, tot seguit, amb el cinquè i últim: "Adéu i no cal ni que em contestis. No vull saber res de tu".
Ho reconec. una vegada llegits i rellegits els missatges se'm va quedar cara com de qui acaba de consumir bolets d'aquells que et deixen en estat catatònic (no ho sé per experiència pròpia, em limito a explicar el què m'han dit). És una broma o simplement és algú a qui li cal un tomba i tomba? Eps, rectifico que si no em diran que no practico l'empatia (algú que passa per un estat psicològic afeblit derivat de les tensions que comporta la vida acceleradament moderna). No és broma, miro el seu perfil (si més no la part pública) i certament sembla un personatge real. Respiro fons, contesto educadament (crec però no n'estic segur del tot!) i activo l'opció bloquejar (ja en tinc dos a la llista!). Certament això del face te un costat fosc que enriu-te'n del de la força de Star Wars...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada