Massa dies sense plantar-me davant d'un full en blanc i deixar-me anar. Bé, això tampoc és ben bé cert. Fulls en blanc me n'he posat al davant cada dia. Literalment, tot i que no en format convencional si per això s'entén emprar un DIN A4 convencional o un foli de paper blanc o lleugerament marró (encara que sigui per nostàlgia, necessàriament ha de ser d'aquells que porten una marca d'aigua en format galgutxu) i anar-lo omplint amb lletra relligada cada vegada més inintel·ligible (estic perdent l'hàbit d'escriure amb un estri tan mític per mi com una ploma estilogràfica).
De fet, crec que s'ajustaria més a la realitat dir allò de que he estat plantat davant un ordinador (torre o portàtil depenent de l'ocasió) amb el corresponent processador de text obert (habitualment el Word) però, que voleu que us digui, no sona tan bé! A vegades val la pena deixar la modernitat en segon terme i recórrer a la màgia dels clàssics...
Això sí, full darrere full (sovint també en paral·lel) els he anat omplint amb més o menys traça (espero que més!) i d'acord amb un calendari preestablert (encara no exhaurit) i models diversos (només text, text amb imatges, text amb gràfics i taules...). I, com sempre sol passar, també hi ha una excepció que deu venir a confirmar la regla. I no ho dic pel calendari i sí pel contingut que indefectiblement s'ha desviat del rumb traçat per uns dies molt i molt intensos.
I és aquesta darrera la què volia destacar. Bàsicament perquè dóna sentit a una frase que no és meva i que, hores d'ara, considero molt afortunada i premonitòria: "un full en blanc està ple d'històries per escriure". Sembla una obvietat, però si t'hi pares a pensar potser no ho és tant. De fet no és tant senzill posar-te davant el full de torn i no parar fins arribar al the end amb que tantes vegades ens han obsequiat les pel·lícules de Hollywood (i repetir-ho una i altra vegada encara menys!).
El do de la inspiració i la continuïtat /constància està reservat només per uns quants escollits entre els que, de ben segur, no em trobo. Més aviat soc d'aquells que la primera els hi apareix en els racons més insospitats i insòlits (d'aquí la meva afició de portar sempre paperets en blanc i algun estri que em permeti escriure i anotar, sigui el moment que sigui, allò que em passa pel cap o que els sentiments expulsen a raig) i que la constància la supedita a factors externs que solen ser incontrolables.
En fi, que sí, que la inspiració es va personar davant meu, el full en blanc ja no és tal i una història s'està escrivint. I té tots els ingredients necessaris per resultar una història genial (sorpresa, màgia, personatges brillants, humor...). Clar que això va a gustos. A més, em sento plenament realitzat escrivint-la, encara que només sigui perquè mentre hi estic immers el somriure no m'abandona...
De fet, crec que s'ajustaria més a la realitat dir allò de que he estat plantat davant un ordinador (torre o portàtil depenent de l'ocasió) amb el corresponent processador de text obert (habitualment el Word) però, que voleu que us digui, no sona tan bé! A vegades val la pena deixar la modernitat en segon terme i recórrer a la màgia dels clàssics...
Això sí, full darrere full (sovint també en paral·lel) els he anat omplint amb més o menys traça (espero que més!) i d'acord amb un calendari preestablert (encara no exhaurit) i models diversos (només text, text amb imatges, text amb gràfics i taules...). I, com sempre sol passar, també hi ha una excepció que deu venir a confirmar la regla. I no ho dic pel calendari i sí pel contingut que indefectiblement s'ha desviat del rumb traçat per uns dies molt i molt intensos.
I és aquesta darrera la què volia destacar. Bàsicament perquè dóna sentit a una frase que no és meva i que, hores d'ara, considero molt afortunada i premonitòria: "un full en blanc està ple d'històries per escriure". Sembla una obvietat, però si t'hi pares a pensar potser no ho és tant. De fet no és tant senzill posar-te davant el full de torn i no parar fins arribar al the end amb que tantes vegades ens han obsequiat les pel·lícules de Hollywood (i repetir-ho una i altra vegada encara menys!).
El do de la inspiració i la continuïtat /constància està reservat només per uns quants escollits entre els que, de ben segur, no em trobo. Més aviat soc d'aquells que la primera els hi apareix en els racons més insospitats i insòlits (d'aquí la meva afició de portar sempre paperets en blanc i algun estri que em permeti escriure i anotar, sigui el moment que sigui, allò que em passa pel cap o que els sentiments expulsen a raig) i que la constància la supedita a factors externs que solen ser incontrolables.
En fi, que sí, que la inspiració es va personar davant meu, el full en blanc ja no és tal i una història s'està escrivint. I té tots els ingredients necessaris per resultar una història genial (sorpresa, màgia, personatges brillants, humor...). Clar que això va a gustos. A més, em sento plenament realitzat escrivint-la, encara que només sigui perquè mentre hi estic immers el somriure no m'abandona...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada