No sé si és casualitat però porto tota la setmana amb una imatge perseguint-me. A priori un, que és contrari a l'absurditat de l'esport d'emmerdar les parets alienes amb texts més o menys afortunats, té tendència a recordar la mare del subjecte amb dots d'escriptor del poble i no precisament amb termes apreciatius. Una vegada baixada l'adrenalina toca processar el missatge i donar alguna volta a la situació que ha propiciat la frase escrita amb pintura vermella (sang?).
Posem-hi context: espai públic de Girona amb una senyal de prohibició on s'indica que no es pot jugar amb una pilota (no n'indiquen la grandària però la imatge reprodueix una esfèrica futbolística. Suposo, no soc expert en senyals, que la prohibició es fa extensiva a tot tipus de pilota sense tenir en compte mida ni material). No és l'únic cas, conec un bell poble costaner amb una plaça on inicialment es va projectar i executar una pista esportiva amb porteries de futbol i cistelles de bàsquet. Van durar quatre dies. Retirades pels serveis municipals que també es van afanyar a col·locar la senyal de prohibit tot el què faci falta. Alguns veïns es queixaven del soroll i la solució va ser la fàcil: que es fotin els nens/joves.
Posem-hi més context: Els nens són nens i els adolescents són adolescents. I com a tals els toca exercir el seu paper. I una de les seves funcions és jugar. I què millor que reunir-se amb els seus iguals i aprofitar els espais públics per desenvolupar aquesta activitat. Doncs no. S'ha posat de moda prohibir jugar a pilota, prohibir anar amb patinet o skate, prohibir que xisclin, cantin o saltin. Prohibir, en definitiva, jugar! Això sí, després ens queixem que tot el dia estan enganxats al mòbil o a l'ordinador, convertint-se amb autistes postmoderns que s'aïllen del seu entorn. Drogadictes de la tecnologia que té per virtut propiciar que així no emprenyen (ni a l'espai públic ni a casa). Això si, després ja tocarà queixar-se (l'altre esport de moda) de l'addicció. Però cap problema, el psicòleg de torn ja farà calaix gràcies a la nostra capacitat innata de prevenció (?).
Potser és que s'ha posat de moda que des del moment en que l'infant acaba de ser parit ja s'ha de comportar com un adult modèlic (segur que tots els adults són model a seguir?). Potser és que l'instint protector de l'espècie animal que per definició és racional (sempre?) actua en l'inconscient i ens empeny a embolcallar-lo amb cotó fluix i inserir-lo dins una armadura no sigui que caigui i es faci mal, s'empastifi de fang, es mulli després de xipollejar pel bassiot de torn, rebi un cop de pilota, s'enfili dalt d'un arbre i s'esgarrinxi, torni afònic després d'esgargamellar-se cridant, rebentat després d'haver estat corrent per atrapar aquell altre o emprenyat per haver perdut a la paxanga de torn... O potser és que els jocs de la meva infantesa ja només són un record i algun estudi científic d'una universitat que ningú coneix però que de cop i volta s'ha fet famosa ha conclòs que aquestes activitats "de risc" ja no serveixen per socialitzar-nos ni per aprendre que a la vida no tot són flors i violes i que tots els actes tenen conseqüències (bones i dolentes).
Posem-hi absurditat: per quan una senyal que prohibeixi als infants i joves circular per l'espai públic? Que es quedin a casa seva tancats amb pany i forrellat dins un armari convenientment blindat però amb totes les comoditats imaginables en el seu interior (wifi inclòs). Hi ha una frase que ha fet fortuna: hem de deixar un món millor als nostres fills. Cert. Crec que ja va sent hora de sumar-hi un altre aspecte que també ens deu afectar en primera persona: cal que deixem millors fills a aquest món!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada