Passa al contingut principal

L'ofici de nen


No sé si és casualitat però porto tota la setmana amb una imatge perseguint-me. A priori un, que és contrari a l'absurditat de l'esport d'emmerdar les parets alienes amb texts més o menys afortunats, té tendència a recordar la mare del subjecte amb dots d'escriptor del poble i no precisament amb termes apreciatius. Una vegada baixada l'adrenalina toca processar el missatge i donar alguna volta a la situació que ha propiciat la frase escrita amb pintura vermella (sang?). 

Posem-hi context: espai públic de Girona amb una senyal de prohibició on s'indica que no es pot jugar amb una pilota (no n'indiquen la grandària però la imatge reprodueix una esfèrica futbolística. Suposo, no soc expert en senyals, que la prohibició es fa extensiva a tot tipus de pilota sense tenir en compte mida ni material). No és l'únic cas, conec un bell poble costaner amb una plaça on inicialment es va projectar i executar una pista esportiva amb porteries de futbol i cistelles de bàsquet. Van durar quatre dies. Retirades pels serveis municipals que també es van afanyar a col·locar la senyal de prohibit tot el què faci falta. Alguns veïns es queixaven del soroll i la solució va ser la fàcil: que es fotin els nens/joves.

Posem-hi més context: Els nens són nens i els adolescents són adolescents. I com a tals els toca exercir el seu paper. I una de les seves funcions és jugar. I què millor que reunir-se amb els seus iguals i aprofitar els espais públics per desenvolupar aquesta activitat. Doncs no. S'ha posat de moda prohibir jugar a pilota, prohibir anar amb patinet o skate, prohibir que xisclin, cantin o saltin. Prohibir, en definitiva, jugar! Això sí, després ens queixem que tot el dia estan enganxats al mòbil o a l'ordinador, convertint-se amb autistes postmoderns que s'aïllen del seu entorn. Drogadictes de la tecnologia que té per virtut propiciar que així no emprenyen (ni a l'espai públic ni a casa). Això si, després ja tocarà queixar-se (l'altre esport de moda) de l'addicció. Però cap problema, el psicòleg de torn ja farà calaix gràcies a la nostra capacitat innata de prevenció (?). 

Potser és que s'ha posat de moda que des del moment en que l'infant acaba de ser parit ja s'ha de comportar com un adult modèlic (segur que tots els adults són model a seguir?). Potser és que l'instint protector de l'espècie animal que per definició és racional (sempre?) actua en l'inconscient i ens empeny a embolcallar-lo amb cotó fluix i inserir-lo dins una armadura no sigui que caigui i es faci mal, s'empastifi de fang, es mulli després de xipollejar pel bassiot de torn, rebi un cop de pilota, s'enfili dalt d'un arbre i s'esgarrinxi, torni afònic després d'esgargamellar-se cridant, rebentat després d'haver estat corrent per atrapar aquell altre o emprenyat per haver perdut a la paxanga de torn... O potser és que els jocs de la meva infantesa ja només són un record i algun estudi científic d'una universitat que ningú coneix però que de cop i volta s'ha fet famosa ha conclòs que aquestes activitats "de risc" ja no serveixen per socialitzar-nos ni per aprendre que a la vida no tot són flors i violes i que tots els actes tenen conseqüències (bones i dolentes).  

Posem-hi absurditat: per quan una senyal que prohibeixi als infants i joves circular per l'espai públic? Que es quedin a casa seva tancats amb pany i forrellat dins un armari convenientment blindat però amb totes les comoditats imaginables en el seu interior (wifi inclòs). Hi ha una frase que ha fet fortuna: hem de deixar un món millor als nostres fills. Cert. Crec que ja va sent hora de sumar-hi un altre aspecte que també ens deu afectar en primera persona: cal que deixem millors fills a aquest món!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PAU

Fa dies que per esmorzar, dinar i sopar (també podria incloure-hi vermut, berenar i ressopó) menjo PAU, que no en pau. Mitjans de comunicació convencionals i xarxes en van més que plens i plenes. Que si aquest any la selectivitat (m’agrada més el terme clàssic que no l’abreujat) se celebra tals dies, que si hi concorren tants alumnes, que si l’estrès del pre i el post, que si que si les preguntes són fàcils o difícils, que si l’Administració l’ha cagat amb aquella o altra pregunta... Prou, collons!!!! Que després ens queixem si les noves generacions no saben fer ni la o amb un canuto i viuen en i de la sobreprotecció. I no m’estranya si donem importància de vida o mort a un tràmit que, vistos els resultats, la immensa majoria d’estudiants que s’hi presenten aproven sense despentinar-se (un 97% l’any passat) i poden accedir tranquil·lament als estudis que han escollit en primera instància. Tant costa tractar un fet com aquest amb normalitat i amb menys rebombori i estridència mediàtica?...

I si ho provem amb humor?

En època de sentiments a flor de pell i de raons exiliades i/o empresonades per no contradir el què surt del cor (o del fetge, que mai se sap d'on provenen els efluvis més primaris!) pocs recursos queden per parapetar-se davant una realitat convulsa. En el meu cas només puc recórrer al de sempre: aquella versió de l'humor que m'agrada practicar (gràcies mestres britànics!), ben carregada d'ironia o, com diuen a ses illes del Regne Unit, de negror, que es resumeix en un " enfotre-se'n del mort i de qui el vetlla " començant, això sí, per un mateix entès com un tot (actes, contradiccions, aspecte...), que tampoc es tracta de ser un foteta però a mi que no em toquin (un capullo integral, vaja). Fa temps vaig descobrir, suposo que per accident, que era una fantàstica manera de sobreviure a infortunis varis i dotar-los d'una nova dimensió per fer més suportable una realitat no sempre volguda ni tant meravellosa com ens plantegen els best seller de l...

Crònica d'un cara a cara

Ahir, a poc menys de dos quarts de 10 de la nit em vaig escarxofar al sofà, just davant la tele, disposat a veure el cara a cara entre la Marta Rovira (ERC) i l'Inés Arrimadas (C's) que en Jordi Évole va tenir a bé proporcionar-nos a través del seu programa estrella "Salvados" (La Sexta). Ho vaig fer amb dues neurones activades: la que correspon a la meva faceta de potencial elector i aquella que involuntàriament espurneja en tant que, en el passat, més d'una vegada em va tocar fer d'assessor al candidat de torn en debats varis. Francament, si en aquesta darrera faceta m'haguessin encarregat la feina de donar un cop de ma en preparar a la Marta Rovira li hagués recomanat no acceptar l'envit (hi tenia més a perdre que a guanyar i la seva fluïdesa en la llengua de Cervantes no és precisament la més adient) i si no m'hagués fet ni cas (molt probable. La tele és la tele) m'hagués escarrassat a convèncer-la per dedicar unes quantes hores a prep...