Mirades

A qui em vol escoltar, sempre li explico que la meva professió frustrada és la de viatger (probablement també la d'advocat tot i que aquesta vocació potser es va despertar una mica massa tard encara que hi ha qui em diu que aquesta és una excusa que em poso a mi mateix). De fet, estic convençut que si per accedir a tant noble activitat (la de viatger, no ens confonguem) s'haguessin d'aprovar unes oposicions no dubtaria a fer tots els colzes del mon per excel·lir en la nota (la part d'experiència afortunadament crec que la tinc una mica coberta i la d'entrevista no dubto que la passaria, encara que només sigui perquè una certa capacitat d'expressió oral tinc i passió hi posaria tota la que fes falta i més).  En fi, aterrem i tornem a la realitat. La primera vegada que vaig trepitjar les Illes Britàniques era un marrec. El destí: London. Tot just feia un any que havia començat a estudiar anglès i com que em va anar prou bé els meus pares van decidir que aq...

Ahir, en l'acte de presentació de la Susana Díaz , vaig tenir la sensació de retornar al mesozoic (que no juràssic!!) i de visualitzar com els dinosaures s'havien apoderat del primer pla que oferia la tele de torn (òbviament no hi era i ni ganes de formar part d'una orquestra que, des del meu punt de vista, desafina per tot arreu).  No descobriré res de nou si afirmo que el meu vot, al llarg del temps i juntament amb uns quants milions més, ha possibilitat la formació de tots els governs encapçalats per Felipe González i José Luís Rodríguez Zapatero (vaig fer el mateix amb l' Alfredo Pérez Rubalcaba tot i que el seu destí va ser l'oposició). Amb llums i ombres (tot balanç objectiu en té) els reconec haver transformat un país necessitat de reformes estructurals i de majors cotes de justícia social. Probablement no van fer tot allò que m'hagués agradat però el passat ja no es pot transformar. Ara bé, una vegada feta la feina toca jubilar-se (joioso...

L'ofici de lector té diferents finalitats. Jo sempre em quedo amb, com a mínim, tres: distreure, aprendre i pensar. Quan els tres ingredients es conjuguen en un text és quan em sento més feliç. Reconec que no passa sempre tot i que podria esmentar uns quants autors i obres concretes. Avui, però, em centraré en el tercer aspecte: pensar.  Ja fa temps que segueixo el bloc d'en Carles Capdevila i m'he tornat lector militant dels seus articles. Li reconec una ploma hàbil i una capacitat innata per fer-me reflexionar sobre temes transcendents i quotidians/trivials ben diversos (alguns se m'han quedar surant entre les neurones amb voluntat de ser convertits, algun dia, en text). Un exemple senzill: el seu article d'abans d'ahir que desenvolupa les conseqüències no explicitades d'una pregunta a priori trivial: "com estàs?" A qui no s'han adreçat alguna que altra vegada amb la pregunteta de torn? Davant d'aquesta realitat extrec tres...

Diuen que a la vida s'han de fer tres coses: plantar un arbre (fet! I no un, sinó uns quants), escriure un llibre (en això estic des de fa una temporada, tot i que si poso unes tapes als milers de pàgines que he escrit sobre temes ben diversos crec, encara que sigui interessadament, que també podria col·locar un fet! en aquesta casella) i tenir un fill (avui a quarts de set farà exactament 16 anys i 56 dies que vaig complir!). Malgrat tot, sempre he considerat que com que quasi bé res és immutable, tothom qui ho desitgi, de ben segur que por afegir algun ítem més a la llista base. Per la meva part hi incorporo enamorar-se (i, òbviament, també hi col·loco un fet!). En tot cas aquest 19 de març, aprofitant que l'Onyar passa per Girona (la frase no és meva, el copyright el té un mataroní de Rueda, terra de vins, que sàviament va adaptar al territori català la dita que fa referència al Pisuerga), toca fer referència a aquell rol que alguns hem tingut la sort d'assumir ...

Avui trencaré una norma crec recordar que escrita en els bons propòsits inicials d'aquest bloc. Francament no ho puc evitar. Mira que amb la que està caient n'hi ha per sucar pa cada dia i he estat bon minyó i me n'he estat (tampoc soc un sant, aquesta faceta la reservo per altres àmbits cibernètics). Però tot té un límit (o jo tinc poca paciència). O sigui que avui parlaré de política. I no, no ho faré del "procés". Prefereixo quedar-me en un aspecte més tangible i que en el seu dia (tots tenim un passat) vaig viure en primera línia des de la trinxera de la política local.  Ves per on, fa pocs dies salta la notícia que l'exconsellera d'ensenyament, Irene Rigau, va desviar 81 milions d'euros de les partides pressupostàries de 2012 i 2014 destinades a les escoles bressol cap a l'escola concertada. Sorprenentment hi ha qui s'ha estranyat. I jo m'he estranyat que s'hagin estranyat. Motiu? Els hi reconec als convergents o com es di...

La música forma part de la meva vida. De fet, no hi ha dia que passi que no dediqui una estona a connectar algun aparell electrònic per reproduir-ne (d'acord, cantar també ho faig però en la intimitat!). És un exercici saludable que em fa sentir extraordinàriament viu ja que és en la música on millor es reflexa el meu estat d'ànim, fet que em porta a escollir aquesta o altra peça sempre en funció d'aquest (mentre escric aquestes ratlles pels altaveus de l'ordinador sona el cor dels peregrins de Tannhaüser, gran opera de Richard Wagner que m'evoca moments màgics d'un passat volgudament recordat i tant màgics com el simple fet d'escriure). La música m'ha acompanyat tant en moments d'extrema felicitat com de tristesa (i entremig per tots els grisos imaginables). Amb el temps he estat capaç d'identificar sons i lletres concretes per acompanyar la solitud dels sentiments i a cercar, a través d'aquests, efectes balsàmics o dopamínics. I ...

Hi ha dates que ens queden gravades a la memòria. Jo en tinc unes quantes esculpides amb foc on es barregen alegries i penes segurament en la mateixa proporció (parlo/escric de memòria, no m'he parat a comptar-les i a encasellar-les en un o altre sentit).  Aquesta setmana n'he viscut una (alegria extrema) i reviscut una altra (indignació encara més extrema). La primera és nova i corro el perill que el pas del temps l'esborri de la memòria, tot i que ho dubto i molt. I reconec que aquest fet, comparat amb altres que retinc en la profunditat del meu interior, és certament trivial. 8 de març de 2017. El Barça entra en la èpica (que no història) del futbol. Remunta un resultat molt i molt advers demostrant que els versos de Martí i Pol tenen, en alguns casos, sentit: "tot està per fer i tot és possible".  Soc de la generació, en termes culers, dels que tenen per costum veure el got mig buit (tinc, en el meu haver, "l'honor" d'haver assist...

Tarraco . Força anys abans que naixes aquell que va permetre dividir el temps entre abans i després d'ell.  Pel meu nom, Amílcar, és fàcil deduir que no soc romà i encara menys un indígena d'aquestes contrades, sigui un cossetà dels que pul·lulen amunt i avall, un ilergeta amb cara de préssec o un ilercavó malcarat. De fet, els meus pares em van posar aquest nom en honor d'un personatge prou conegut a la què fins fa poc era la meva llar, Cartago . Ell ja no existeix però, hores d'ara, la nissaga dels Barca fa trontollar els fonaments de la República romana. I me n'alegro no sabeu com. El seu fill Hanníbal, després de travessar els Pirineus i els Alps al capdavant d'un exèrcit, els va obsequiar amb la medicina que més els convé (xarop de bastó) i circula amunt i avall de la península itàlica amb un únic objectiu: acabar amb aquells qui, ja fa un bon grapat d'anys, no només ens van derrotar a Sicília sinó que es van proposar anular-nos com a potència ...