Mirades

Alguns fa molts i molts anys vam adoptar com a color preferit el groc. Podia haver estat el verd, taronja o vermell, colors que també tenen un què, però finalment es va acabar imposant el groc (per ser més exactes en la seva versió canari tal com explicita la imatge de més amunt).  Des d'aquell dia, excepció feta d'algunes esporàdiques intervencions al món del "teatru", algun testimoni d'aquest color m'ha acompanyat en el quefer quotidià: samarretes (alguna de Santes parodiant l'equipació tradicional del Mataró futbolero), dessuadores, bambes, botes, xancletes, rellotges, anoracs, polseres (de canell i/o turmell), llapis, bolígrafs, clauers i un llarg etcètera (no, no s'hi inclouen calçotets tot i que algun, en el seu moment, venia decorat amb dibuixos Kukuxumusu amb tons grocs).  I òbviament entre la fauna que ha campat per casa també cal comptar-hi algun que altre canari d'un groc ben llampant, els darrers procedents de la factoria del pa...

Un dia d'aquests m'haig de proposar seriosament escriure un llibre d'anècdotes viscudes en un indret on certament he passat moltes hores de la meva vida: el tren, especialment en el seu format rodalies. Deixant de banda la puntualitat, aturades vàries en indrets més o menys remots, la senyora catenària o altres esdeveniments més o menys normalitzats crec que em centraré únicament en la fauna que pobla els diferents vagons i entre la que em compto.  Durant molts anys, amb el paisatge més que vist i revist, m'he centrat en distreure'm mitjançant un procediment ben senzill: conversa amb el veí conegut de seient (quan hi ha la sort de seure que les hores punta donen pel què donen) o bé lectura compulsiva amb títols ben variats. Primer en format llibre convencional i darrerament electrònic (pesa menys i en pots portar més). De tant en tant, perquè no dir-ho, intents de treballar-hi amb el portàtil desplegat o amb documents ben variats (sempre depenent de la possi...

A  la velocitat que es van produint els esdeveniments, amb girs ara sí i ara també, resulta certament complicat allò de prendre's una mica de temps, tancar els ulls i exprimir les neurones per intentar fer-se una composició de lloc despullada de sentiments i projectar escenaris de futur que, sense la tradicional bola màgica, poden veure's trastocats al cap de pocs minuts per no dir segons.  Doncs bé, ahir vaig aprofitar un fet quotidià (cada matí surto de casa per treure a passejar la Creta) per treure la pols neuronal tot fent una parada en el camí. La que més ho va agrair va ser la meva gossa. Amb 18 anys i quasi tres mesos no només camina a ritme tropical sinó que li convé fer aturades estratègiques per descansar un aparell locomotor gastat pel pas del temps. Vam decidir deixar de banda els bancs disseminats per la zona verda i fer camí cap a la gespa, mig humida però perfectament confortable i útil per acollir els nostres cossos. Un i altre ens vam estirar. Ella am...

Algú va dir que això de la política, per anar bé, ha de conjugar fons i forma. No dubto que tenia tota la raó encara que, servidor, a vegades és més propens a accentuar el fons i deixar la forma en segon terme (crítica raonada i raonable que entomo amb esportivitat i voluntat d'esmena). Confesso els meus pecats perquè els reconec i sobretot perquè aquests darrers dies el nivell d'adrenalina ha estat superior a l'habitual. El motiu? Els esdeveniments que tots estem vivim... La pel·lícula no és nova ni massa rovellada. El seu guió es va escriure deu fer uns 5 anys quan el Molt Honorable va decidir escoltar el carrer i les enquestes i virar el rumb, deixant enrere la puta i la ramoneta per enfilar la proa cap a Ítaca, un futur esplendorós cap a la terra promesa de la mel i la llet. Pels camí, alguns episodis turbulents: una consulta no vinculant, festiva i participada pels convençuts (i amb condemnes pels organitzadors), unes eleccions plebiscitàries on el vot de la no...