Mirades

Setmana tensa. A mesura que ens anem acostant al dia D els esdeveniments precipiten a velocitat de vertigen. I encara queden hores, minuts i segons on les podem veure de tots colors! I això sense tenir en compte que després del dia 1 d'octubre tornarà a sortir el sol i, amb una mica de sort, la política s'acabarà imposant. Diuen els que en saben que estem davant les últimes cuejades del sistema nascut de la Constitució del 1978. Que una vegada més la societat ha desbordat un sistema polític caduc que s'ha negat a transformar-se per situar-se a l'alçada dels canvis socials que hem viscut. Reformisme versus conservadorisme. Res de nou a la història de la humanitat. Bé, amb un matís prou important: en ple segle XXI, a l'Europa unitària, els terrenys de joc han canviat. Afortunadament ja no són els camps de batalla ensangonats els que decideixen sinó que la partida es dirimeix a les institucions, al carrer (i no necessàriament de forma tumultuosa per molt que a...

Com cada any, ja ha arribat el 8 de setembre. Res fora del comú des que tenim vigent el calendari gregorià pel que ens regim actualment. Si donem un cop d'ull als fets històrics produïts en aquesta data diria que no n'hi ha d'especialment rellevants, per tant i en termes generals, podríem considerar-lo un dia com un altre. Però ves per on, per mi és un d'aquells dies que tinc assenyalats al calendari. Encara que només sigui perquè, com és tradicional, em toca suportar, les conyetes habituals d'uns quants amics que saben allò que la majoria desconeix: que el 8 de setembre, a més de les mares de deu trobades també és l'onomàstica d'un cert sant Sergi (curiosament el meu). Durant molts anys, de forma interessada, vaig pensar que li havia tocat aquesta data en tant que pastor del ramat de verges. Una simple consulta a la viquipèdia em va treure de l'error! Reconec que  durant una curta etapa de la meva vida aquest fet em va traumatizar lleument. No q...

Ahir vaig sentir vergonya. Probablement d'altres es van sentir eufòrics i uns tercers hauran enyorat els tancs entrant per la Diagonal. Jo em quedo amb el sentiment de la vergonya de veure la institució que ens representa a tots, el Parlament de Catalunya, convertit en un pati d'escola on diferents grups d'alumnes s'han dedicat a tirar-se els plats pel cap amb una mestra formant part d'un dels grups i superada una i altra vegada pels esdeveniments (deu ser que li manca vocació). Ja ens van avançar que l'espectacle estava garantit, però ni el millor guionista es podia imaginar com es desenvoluparia la sessió d'ahir (podria dir com un circ però no tinc cap ganes d'insultar els que es guanyen la vida entretenint al públic). Mentre una part es dedicava a entrar la llei del referèndum per la porta del darrera argumentant que no els havien deixat altra sortida (i part de raó tenen, no ho perdem de vista, però tampoc tota que en una societat plural tamp...

De petit me'n vaig emportar més d'una bronca de la meva mare. Una bronca, però, d'aquelles que només et poden endinyar els que t'estimen: plena d'amabilitat i amb to gens estrident. Una "bronqueta", vaja. La causa era òbvia i el rerafons també. Mai he estat un alumne aplicat a l'hora de traçar conjunts de lletres relligades que s'acaven convertint en paraules i frases. No ho dic per les faltes (de tant en tant encara se me n'escapa alguna, com bé sap algú que m'ho fa notar per via telemàtica en format privat) sinó perquè soc conscient que la meva lletra és difícil d'entendre per qualsevol altre que no sigui jo (i fins i tot a vegades per mi mateix!). I com que no em dedico a la medicina no tinc l'excusa perfecte que hom atribueix als professionals de la sanitat. No, jo no tinc lletra de metge, simplement tinc mala lletra. Fins i tot ara que soc gran i que ben poc utilitzo per escriure un llapis, un boli o, preferentment, una plo...