Passa al contingut principal

Entrades

PAU

Fa dies que per esmorzar, dinar i sopar (també podria incloure-hi vermut, berenar i ressopó) menjo PAU, que no en pau. Mitjans de comunicació convencionals i xarxes en van més que plens i plenes. Que si aquest any la selectivitat (m’agrada més el terme clàssic que no l’abreujat) se celebra tals dies, que si hi concorren tants alumnes, que si l’estrès del pre i el post, que si que si les preguntes són fàcils o difícils, que si l’Administració l’ha cagat amb aquella o altra pregunta... Prou, collons!!!! Que després ens queixem si les noves generacions no saben fer ni la o amb un canuto i viuen en i de la sobreprotecció. I no m’estranya si donem importància de vida o mort a un tràmit que, vistos els resultats, la immensa majoria d’estudiants que s’hi presenten aproven sense despentinar-se (un 97% l’any passat) i poden accedir tranquil·lament als estudis que han escollit en primera instància. Tant costa tractar un fet com aquest amb normalitat i amb menys rebombori i estridència mediàtica?...
Entrades recents

Joan Bonamusa. Un de tants mataronins

  Bona tarda a tothom! Deixeu-me començar agraint la presència als alcaldes de Mataró (Gràcies David i Manuel), als ponents que ens acompanyen (gràcies Ramon, Carme i Joan), a l’àrea de cultura de l’Ajuntament de Mataró per cedir aquest magnífic espai i, per sobre de tot, als companys i companyes de la Secció Arqueològica (em dec fer gran perquè em costa pronunciar o retenir en la memòria Centre d’Estudis d’Arqueologia i Història de Mataró) que han tingut a bé organitzar aquest acte. Se perfectament que al pare l’ompliria d’orgull. Per qui l’ha organitzat amb l’encert de fer-ho en el marc d’una jornada arqueològica com és la presentació d’un nou Laietana i, com no, per tots vosaltres que heu decidit passar una tarda calorosa no a la platja com toca per aquestes dates sinó acompanyant-nos aquí. Caure en el parany de la subjectivitat quan has de parlat d’algú que t’és molt proper és un exercici relativament simple malgrat parteixis del principi bàsic que hauria de presidir qualsevo...

Flight into the (rising) moon

Alguns diuen que la meva oïda no és massa bona. Jo evidentment no ho noto (no entra dins aquesta consideració les vegades que desconnecto i, per tant, voluntàriament no escolto a qui se m’està adreçant. Ull, no és sempre, només amb aquells que són excessivament pesats i/o repetitius). Clar que el meu pare tampoc ho notava abans de passar per l’otorrino i el resultat van ser uns audífons. Veurem si la genètica em juga una mala passada... En fi, feta aquesta consideració prèvia, dir que dissabte se’m va generar un dubte existencial. A quarts de vuit del vespre (a vegades més tard, va en funció de la calor i sobretot del grau d’humitat) surto a passejar els galgutxus per la muntanya i en el camí d’aproximació al camp base (permeteu-me la llicència encara que en realitat es tracti d’un turonet amb creu al cim) un so conegut però mig oblidat em va mig trasbalsar. Només a mi, els perrunus van continuar tant panxos jugant entre ells. No em va caldre preguntar a ningú a què corresponia ...

Fa 8 anys que vas marxar

Com passa el temps! Avui fa vuit anys que el maleït càncer va posar punt i final de forma prematura a la vida del meu pare. Vuit anys d’absència que els bons records, que són molts i preuats, no compensen però, si més no, ajuden a portar una crua realitat: tots som mortals. I com cada any, mentre el cos aguanti, excursió a peu des de Mataró fins a Burriac on la marinada es va encarregar d’escampar les seves cendres per tota la vessant on s’ubica el poblat ibèric més important de la Laietana (el dia que s’excavi en extensió alguns serem feliços!). Aquest any, canvi de ruta. De Mataró fins Argentona seguint el traçat de la riera que delimita ambdós municipis i d’aquí, seguint el camí de les fonts fins dalt del cim on s’alça el castell que dona nom a la muntanya (o és al revés?). Contemplar les vistes de la plana et fa adonar de la sort que tenim els que hem nascut al Maresme, on es fonen mar i muntanya en una abraçada que enamora. Baixada per la vessant de Cabrera, en la seva vers...

Tradicions de Setmana Santa

Cop d’ull al calendari i segons aquest, encara que no ho sembli, avui és festiu. Divendres Sant per ser més exactes. El dia que la nostrada tradició cristiana situa la mort de Jesucrist a la creu, fet que, de nou la tradició, ens il·lustra des de fa anys i panys amb profusió de detalls per carrers i places en format processó. La meva ciutat d’origen, Mataró (ja en peus quan Jesús voltava per Palestina envoltat de fidels), no n’és pas una excepció. És més, les processons de Setmana Santa són dels esdeveniments populars locals que més gent apleguen pel carrer, juntament amb la Festa Major i la cavalcada de Reis. Fidels, devots, badocs,   passavolants i carteristes s’escampen pel circuït habitual per, amb més o menys intensitat, observar embadalits les evolucions i quadres de les legions romanes (poca conya amb els Armats de Mataró!) i els passos que germandats i confraries s’han cuidat d’engalanar per les grans ocasions (poca conya amb la Processó General, patrimoni cultural de l...

Els nostres herois

En situacions extremes la ficció expressada a través del setè art (vàlid també per altres disciplines menys visuals com la literatura, la música o darrerament les tertúlies) te per costum obsequiar-nos amb personatges que per capacitats o do de l’oportunitat sobresurten molt per sobre del comú dels mortals (ficcionats o no). Són aquells que en virtut de la seva intel·ligència, traça, força o contactes (variables combinables o individualitzades en funció de cada cas) acaben resolent equacions a priori irresolubles i que, si més no quan jo era petit, generaven l’aplaudiment espontani i entusiasta del públic (ara que ens hem tornat més formalistes i temorosos del què diran aquestes fórmules tan genuïnes han anant desapareixent del pati de butaques, clar que potser l’efecte mans plenes de crispetes i beguda carbònica també hi té alguna cosa a veure). L’heroi o l’heroïna (versió femenina del primer. Res a veure amb la substància provinent de la rosella asiàtica) és el reflex que mol...

Aficions

Si una cosa m’està quedant clara aquests dies és que els governs, tot i tenir múltiples assessors de la matèria, no acaben de sortir-se’n prou bé amb una matèria essencial vinculada amb aquest moment tan especial que estem vivint: la comunicació de crisis (és a dir, explicar què cony està passant amb transparència, rigor, veracitat i concreció). Ahir, per exemple, ens apareixia a la televisió l’enèssim ministre, el d’agricultura, per explicar-nos que des del confinament s’ha multiplicat per quatre el consum de farina, vinculant-lo a la confecció casolana de pa i pastissos. Segurament una dada d’allò més rellevant en la lluita contra la pandèmia i els seus efectes col·laterals. Sí, ja se que això dels governs implica no només repartir-se les carteres sinó també pactar una certa quota de presència mediàtica per acontentar a tots els seus integrants (i si són de coalició com l’actual multiplicat com a mínim per dos) però, nois, potser que deixeu de banda les ganes de protagonisme ...